Ponent 218 : Dr. Antoni Trilla
Tema : «El que hem aprés (o no) de la pandèmia de COVID»
Dr. Antoni Trilla
El títol: «El que hem aprés (o no) de la pandèmia de COVID»
Des de Senior’s Club Empresarial intentem sempre portar temes d’actualitat, a vegades massa. A principis del 2020 estàvem amoïnats per la situació sanitària a la Xina i havíem programat pel mes de maig un col·loqui amb el destacat expert en pandèmies Dr. Antoni Trilla per parlar-nos de les «Epidèmies i les pandèmies al segle XXI».
Malauradament, les circumstàncies ens varen passar per sobre i aquell col·loqui no es va poder celebrar.
Al mes de juliol del 2023 vàrem tenir l’oportunitat de comptar amb el Dr. Trilla per donar-nos una visió a posteriori de l’experiència.
En aquesta ocasió la Dra. Marga Jansà, membre de Senior’s ens va fer la presentació del ponent, amb qui va compartir la seva vida professional a l’Hospital Clínic de Barcelona.
La Marga ens explicava que l’Hospital Clínic té tres pilars fonamentals: l’assistència a pacients, la docència i la recerca.
Des de la vessant assistencial, actualment el Dr. Trilla és consultor senior del servei de medicina preventiva i epidemiologia, servei del qual n’ha estat cap durant més de vint anys.
Des de el vessant docent, és catedràtic de medicina i salut pública de la Universitat de Barcelona. Actualment, és també degà de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, on s’imparteix Medicina, Infermeria, Enginyeria Biomèdica, Ciències Biomèdiques, Odontologia i Podologia.
Des del vessant investigador, la seva recerca es centra en les vacunes i la vacunació, així com en malalties emergents i epidèmies. És Research Professor de l’Institut de la Salut Global de Barcelona (ISGlobal).
Per altra banda, cal dir que és membre de la Reial Acadèmia de la Medicina de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans. És també consultor científic de l’OMS i membre del Consell Assessor de la COVID tant a Catalunya com del Gobierno de España.
Antoni Trilla ha estat molt conegut a través dels mitjans de comunicació i, tal com el va batejar la periodista de TV3 Helena García Melero, va ser un dels epidemiòlegs de capçalera durant la pandèmia. Cal destacar, com ens va demostrar en el col·loqui, la seva capacitat pedagògica i de divulgació científica.
Ens trobàvem doncs davant un ponent d’especial rellevància tècnica i professional, a més d’una persona amb una gran empatia i capacitat de connectar amb la gent com ens va demostrar al llarg de la xerrada.
Va començar recordant que l’emergència s’ha acabat, però que la malaltia encara està entre tots nosaltres, tot i que d’una manera menys dramàtica, i això no ho hem d’oblidar. Ara és també el moment de repassar el que s’ha fet i com s’ha fet, tal com diu l’enunciat de la nostra trobada a l’hotel Havana.
Encara hi ha casos greus, però ha estat determinant la resposta de la població tant en la seva disciplina inicial, fent cas a les consignes de confinament, com en l’acceptació i difusió de les vacunes. La disponibilitat de les vacunes i la ràpida resposta quant a la seva implantació en la població han estat un factor clau.
Ens explicava com es va viure la situació internament dins l’estament sanitari. Un hospital com el Clínic està preparat i equipat per fer front a infeccions rares i de fet no és inhabitual haver-ho de fer, però ningú s’imaginava el que va succeir amb la COVID.
Tot i l’emergència excepcional, la maquinària interna de l’hospital va reaccionar ràpidament tant organitzativament com des del punt de vista d’improvisar equipaments, habilitant i equipant espais, i fins i tot passadissos, que es van equipar amb tubs de coure per dispensar oxigen i altres estris sanitaris.
Organitzativament, tot el personal, amb independència de les seves especialitats, es va orientar a donar serveis per atendre malalts, i ens explicava amb certa sornegueria l’anècdota de veure als especialistes en traumatologia, que dins el sector els veuen com a mecànics de tallar i soldar amb martell i trepant, fent tasques de diagnòstic general.
Des del primer moment es va crear un Comitè de crisi constituït per 9 professionals, del que ell en va formar part, i que va tenir una activitat permanent durant tres anys, amb més de 700 sessions de seguiment, i com s’havien d’adaptar a una situació de canvi constant de paradigmes a on el context i el coneixement evolucionava ràpidament.
Són professionals entrenats per aprendre, però varen haver d’aprendre molt més ràpid i aprendre a equivocar-se i demanar perdó perquè el procés estava ple d’incerteses (cosa que posa molt nerviós), en un entorn de màxima gravetat (moria gent cada dia) i la urgència d’haver d’actuar (una urgència exigida també per la ciutadania amb molts pacients i molt greus).
El sistema sanitari no estava preparat per fer front a una pandèmia d´aquesta magnitud i els precedents de la grip dels anys 1918-1919 no eren equiparables per les circumstàncies que ens va explicar. Posava com a exemple que dels més de 700 llits del Clínic, més del 60% varen ser ocupats per pacients de COVID de manera molt ràpida, i això no tan sols comporta espais i equipaments sinó també personal sanitari amb una gran dedicació i, tal com ens va explicar després, amb un gran estrès.
Molt interessant va estar quan ens va explicar que tota aquesta tasca es va desenvolupar en un entorn social molt alterat per una sobrecàrrega d’informació de credibilitat molt diversa i difícil de catalogar en un primer instant i on tothom deia la seva, fins i tot afectant el criteri d’alguns especialistes, i com a exemple ens va parlar de la hidroxicloroquina o els corticoides de com es va crear una certa confusió sobre la seva efectivitat.
Un altre factor varen ser les mesures excepcionals que es varen haver d’adoptar i la valoració feta per als poders judicials pel que fa a vulneració de drets. Potser ens ha quedat valorar aquests aspectes, però varen contribuir dràsticament a la contenció de la malaltia. Sobre aquest tema també vàrem tenir oportunitat de debatre llargament, especialment per la presència de lletrats entre els assistents, i els seus efectes sobre la població en geriàtrics i residències d’avis.
Ha estat una experiència històrica amb molt patiment. Tot i que oficialment es parla de més de 7.000.000 de morts en el món les xifres reals poden superar dràsticament aquesta estimació, però el que sembla cert és que en el món occidental ha representat un retrocés de deu anys pel que fa a esperança de vida, que s’ha vist reduïda entre 12 i 18 mesos a escala global.
Va estar molt interessant quan ens va parlar de com, donades les incerteses en les quals s’havia d’actuar, es va optar per donar més llibertat d’acció a les diferents seus hospitalàries per tal de poder reaccionar ràpidament en la troballa d’estratègies guanyadores. Això va donar fruits perquè aquesta flexibilització i descentralització va permetre aflorar capacitats i talent per solucionar problemes i com això es va saber canalitzar en benefici de tots. Ara, superada l’emergència, caldria aprendre de l’experiència però es torna a la formació de navegació estable i recuperació del control.
Vàrem parlar molt de persones i no podia ser d’altra manera amb un professional de la salut com ell. Tota la població va patir molt, però els professionals de la salut van quedar tocats. Canvis, angoixes, impotència…
Ens va parlar dels aspectes positius que varen ajudar a superar aquest entorn hostil, com la solidaritat de la gent en general i de totes les especialitats clíniques en concret que es varen focalitzar a donar suport més enllà del seu àmbit competencial. Un altre aspecte positiu que ens deia era que ara estem més preparats, mai és suficient, però estem millor, encara que cal recordar sempre que «un virus és un problema envoltat deproteïnes»
La franquesa, la pedagogia i el llenguatge planer amb la que ens va parlar feia que els minuts passaven sense adonar-nos-en i varen començar les preguntes.
Vaig començar jo mateix preguntant sobre els efectes col·laterals que podem esbrinar sobre la COVID, com han augmentat les malalties neurològiques en aquests anys i quina valoració en fa sobre possibles efectes de la malaltia o les vacunes en aquest sentit. El doctor no va fugir d’estudis i ens va explicar com ja previ a la malaltia ens trobàvem en una certa tendència al alça pel que fa a aquestes afectacions neurològiques, i que la COVID certament ha significat un agreujament d’aquesta tendència. Sembla que el virus en sí provoca certes alteracions neurològiques amb sensacions de cansament i manca de concentració. També va fer una referència a la COVID persistent sobre la que s’està treballant molt, però no hi ha indicadors biològics com més tard va tornar a tractar.
El nostre soci Fernando González es va interessar sobre l’efectivitat dels tests d´antígens. L’efectivitat mai és del 100%, però en un context a on la malaltia estava molt estesa un positiu tenia molta credibilitat i va anar molt bé poder disposar d’ells en aquell moment. Al començament no hi havia prou capacitat per fer proves i això va ser complicat. També en Fernando va preguntar sobre la incidència en el tercer món en general i l’Àfrica en particular. Ens explicava com la corba d’edat era molt determinant pel que fa a la mortaldat i a Àfrica la mitjana de població és més jove que en el nostre entorn i no hi ha residències d’avis. Per altra banda, la vida es desenvolupa més a l’aire lliure i això també va contribuir a reduir els efectes negatius sobre la població.
En Josep Ventosa va preguntar sobre si el convenciment compartit durant la pandèmia de que es tenia de dotar amb més recursos la Salut Pública, ara, un cop passada la crisi, s´ha fet realitat o ens en hem oblidat. El doctor ens explica com i per què la salut preventiva és la ventafocs del sistema sanitari, s’actua davant malalties visibles, però la prevenció està poc dotada. Una gran epidèmia tot i que previsible mai està en el radar. El fet que el final de la pandèmia coincidís amb l’inici d’una guerra fa que les prioritats estiguin molt condicionades. S’ha avançat pel que fa a conscienciació però no gaire. Ens deia «ens donen la raó, però no ens donen els quartos«.
La Margarida Jansà va preguntar sobre el % de COVID persistent en la població que ha passat la malaltia i quin % d’aquestes persones s’han curat a dia d’avui, o si realment ens trobem davant una cronicitat de la malaltia.
El doctor explicava que queden moltes coses per determinar en aquest sentit, ja que d’entrada no sabem determinar quines persones tenen COVID persistent, perquè no disposem de marcadors biològics i ni tan sols sabem què és la COVID persistent ja que ens trobem davant una gran dispersió de simptomatologia amb més de 150 símptomes diferents!!
Les estimacions que es tenen de la primera onada de l’epidèmia eren d’un 3 a un 17% d’afectats que presentaven alguns símptomes persistents, ara es parla d’un 5%, però queda molta feina per fer. “La COVID ha significat molta feina per fer!”
El nostre president, Josep Ventosa, va preguntar que opinava de la nostra dependència exterior en vacunes, test d’antígens i inclús mascaretes, i quin impacte havia tingut aquesta dependència exterior. La seva resposta va ser clara, va significar que en un primer moment tothom es va llençar a buscar solucions i va significar que en alguns casos s’incorporessin vacunes amb menys efectivitat, en segon lloc, ens va parlar sobre l’efectivitat de la Unió Europea pel que fa a la gestió de les compres i, en tercer lloc, ens va parlar de com sembla que la UE s’està plantejant en reduir aquestes dependències no tan sols en el material sanitari sinó també en altres materials estratègics. Estar dins la UE és un factor positiu. Seria ridícul i poc efectiu que cada país dins la Unió vulgues resoldre pel seu compta el problema. Ha de ser un compromís europeu de garantia no tan sols de quantitat sinó, com va quedar de manifest, també de qualitat. Dins la globalització Europa ha de tenir un pla d’actuació per tal de reduir la seva dependència exterior.
En Enrique Fernández va preguntar sobre la 5a dosis de vacuna, la seva conveniència i efectivitat. Primer ens va parlar dels acords entre l’Agència Federal dels EUA i l’OMS en els que hi ha un acord pel que fa a la conveniència de la vacuna, però va matisar que en la situació actual aquesta urgència té sentit en el 20% de la població en risc, com els col·lectius de més de seixanta anys, malalts crònics, gestants o persones immune-deprimides, així com personal sanitari, però té sentit relaxar la seva aplicació en altres col·lectius.
Sembla molt clar que la vacunació dona protecció contra l’evolució a estadis greus de la malaltia cosa que és molt determinant en les poblacions de risc esmentades.
També ens va parlar de quin tipus de vacunes poden ser d’aplicació en el futur. S’ha fet un gran pas endavant respecte a les tecnologies aplicades en les vacunes, no es partia de zero, però s’ha pogut aplicar de manera ràpida alguns coneixements de què es disposava. Sembla que a diferència del virus de la grip que canvia cada any, el virus de la COVID actualment té una soca que és més estable i que la vacuna XBB1 que s’està aplicant presentarà molt poques variacions. Les vacunes «ARN missatgers» han vingut per quedar-se.
Estàvem a les acaballes del dinar, els temes no s’aturaven i en Josep Ventosa va plantejar un tema nou sobre l’origen del virus. Certament, ens deia el doctor, és un tema controvertit tot i que sembla que hi ha un cert consens científic del fet que és un virus que ha evolucionat d’una manera natural i no pas per manipulació genètica.
La cadena animal i el procés de transmissió a l’espècie humana a través del mercat xinès sembla molt plausible. Sempre queda el dubte de en quin punt, en quin moment i en quin lloc el virus va sortir d’on estava confinat i si això es va originar per un fet casual o va ser una negligència, potser no ho sabrem mai.
En Cèsar Sierra va portar un altre tema molt interessant sobre la gestió de les dades i la gestió de la informació. El tema donaria per un altre col·loqui. Sobre les dades, el Dr. Trilla recorda com van sorgir indicadors que tots anàvem seguint pel telenotícies, la disponibilitat d’indicadors era necessària per saber determinar com evolucionava la pandèmia.
A escala catalana s’ha avançat en un projecte numèric de seguiment i en l’àmbit espanyol s’hi està treballant en la mateixa línia que el català, però recordem en les dificultats fins i tot a l’hora de comptabilitzar les defuncions atribuïdes a la pandèmia. Avui sembla que s’ha avançat en una unificació de criteris per un futur que confiem no haver de contrastar mai.
Pel que fa a la informació el tema és més complex encara. La informació flueix d’una manera molt ràpida i fins a cert punt irreflexiva per tots els mitjans. Ens trobem amb líders d’opinió que molts cops parlen des d’un desconeixement profund i amb poc rigor, i una societat que està acostumada a aquesta sobre-informació però sense una capacitat de filtratge en funció de les fonts, equiparant opinions que en cap cas haurien de ser tingudes en compte amb d’altres ben consolidades en coneixement i experiència.
La Marga Jansà va fer una pregunta sobre l’ús de la mascareta que va donar peu al Dr. Trilla a donar-nos el seu darrer consell. La mascareta té la seva raó de ser i de permanència. Igual que les vacunes, és una mesura profilàctica que té tot el seu sentit en determinats moments i per determinats col·lectius, i així és com hem d’integrar la mascareta en el nostre dia a dia. Per persones d’especial risc o en determinats moments epidemiològics, com la grip comuna, la mascareta té tot el sentit, i ara que hem viscut una pandèmia hem après a fer-la servir i sabem per què serveix.
Va ser una trobada extraordinària i el nostre president va voler agrair la presència del doctor, agraïment que va ser secundat per tots els assistents amb una forta ovació.
A tots els assistents ens quedarà un gran record, i els que no hi vàreu poder assistir us haureu de conformar amb aquest breu resum.
(Crónica Sr. Josep Ballart)
Galeria de fotos:
