Ponent 217 : Dr. Narcis Prat
Tema : «La gestió de l’aigua a Catalunya en el canvi climàtic»
El tema de la sequera és i continuarà sent, sens dubte, un tema inquietant. La “petjada hídrica” mitjana al món occidental se situa al voltant dels 5.400 litres per persona i dia. Això equival al consum d’una piscina olímpica per persona i any.
A Senior’s Club Empresarial vàrem voler fer una reflexió sobre la situació actual dels recursos hídrics, la previsible evolució i considerar si els nostres hàbits de consum i el seu impacte sobre els recursos naturals no requereixen una transició cap a uns hàbits cada cop més sostenibles i escoltar a un expert en la saquera o la gestió dels recursos hídrics a Catalunya. Per parlar d’aquest tema vàrem tenir al Prof. Narcís Prat.
Narcís Prat, Dr. En Ciències Biològiques, catedràtic d’Ecologia jubilat de la UB i professor Emèrit. Estudia ecosistemes aquàtics des de fa més de 45 anys. Ha participat en més d’un centenar de projectes de recerca i aplicats en ecologia i en gestió dels ecosistemes aquàtics.
Amb més de 300 publicacions en aquests temes, és especialista en l’estudi dels invertebrats aquàtics i en el seu ús com indicadors de la qualitat de les aigües.
Des de sempre s’ha interessat en la difusió i divulgació dels coneixements adquirits cap la societat. És soci fundador de la “Fundación Nueva Cultura del Agua” i com a tal interessat en l’aplicació de la Nova Cultura de l’Aigua en la gestió de l’aigua a Catalunya i d’alguna manera impulsor del canvi d’estil de gestió de l’Agència Catalana de l’Aigua.
Ha tingut una implicació directa en la gestió i l’activisme per intentar canviar la manera com es gestiona l’aigua a Catalunya. Va ser 10 anys perit del fiscal i va participar en més de 100 judicis (cosa que explica en el ser llibre “Andanzas y desventuras de un ecólogo en los juzgados del reino”.
Ha col·laborat amb l’Agència Catalana de l’Aigua en la definició i implantació de la Directiva Marc de l’Aigua. Sempre ha mantingut una certa actitud crítica amb les administracions, essent important el seu paper com a assessor de la Plataforma de l’Ebre en l’intent de transvasament del riu. Avui en dia encara s’ho passa bé cada vegada que gira una pedra al riu i observa la fauna que hi és present.
Va començar amb la seva presentació explicant l’anècdota de com ell va poder introduir-se en el món de l’aigua amb la seva tesi a la universitat de la mà del Dr. Margalef que ell considera el seu mestre, de com els polítics majoritàriament estan interessats en el món mediambiental en la mesura que té transcendència mediàtica.
En aquesta primera introducció ens va explicar com les sequeres són conjunturals i cícliques, com la sequera és percebuda de manera diferent en els llocs a on la tenen sempre o en llocs a on aquests cicles es repeteixen amb menys freqüència i la seva transcendència social en la població.
La sequera actual ha tingut un impacte menor que la del 2008 en la mesura que la societat va aprendre i molts municipis varen fer els deures i van implementar plans de contenció. Això era una bona notícia.
Ens deia que la realitat actual és que l’aigua en el seu cicle natural molts cops no arriba al mar. Aquí en la Mediterrània el 80 o el 90% de l’aigua retorna a l’atmosfera abans d’arribar al mar sigui per evaporació o per transpiració a través de les plantes i arbres.
Alumne del professor Margalef (link a pagina web), va voler compartir amb nosaltres la seva experiència i honor de poder gaudir de l’aprenentatge de la seva mà.
Ens va explicar els àmbits de competència de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i la de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), la primera és competent en el que anomenava les «conques internes» (bàsicament Ter i Llobregat) i la segona en l’àmbit del riu Ebre i tots els seus afluents en el que fa referència a aportacions i usos, sent també en aquest cas l’ACA responsable dels sanejaments i els retorns de l’aigua al riu a través de les depuradores.
Fins a l’arribada de la democràcia i l’exigència popular el problema latent eren els nivells de contaminació de les aigües. El primer pas i embrió de l’actual ACA va ser la «Junta de Sanejament» que va establir la necessitat d’afrontar el problema i es va establir el «cànon de sanejament» per tal de finançar les depuradores. L’any 2000 es va crear l’ACA com agència independent. Des de el principi es va blindar que els ingressos obtinguts amb el cànon de l’aigua havien de revertir exclusivament en l’aigua. Sembla una obvietat, però el Prof. Prat ens va explicar com es va haver de defensar aquest principi.
Avui hi ha una tasca d’inspecció molt sòlida, però ens deia com no hem d’oblidar que veníem d’uns temps amb molta inconsciència.
Ens va sobtar quan ens va explicar que avui a Catalunya el segon riu amb més cabal després de l’Ebre era la depuradora d’aigües de «El Prat» amb un caudal de 4 m³/seg.
A casa nostra amb el nostre règim climàtic territorial i un entorn semiàrid, ens ha calgut desenvolupar sistemes d’emmagatzemament de l’aigua a través d’embassaments.
Referint-se exclusivament a les conques internes els sistemes d’emmagatzemament ens donen reserves per un any i els usos estan establerts i regulats per les juntes de desemborsament a on els criteris mediambientals són prioritaris davant qualsevol altre excepte l’ús d’aigua de boca per la població. En aquest sentit, us adjunto un comentari recent de l’ACA en relació amb aquest punt que crec que és molt aclaridor: link nota ACA
Actualment, en un règim normal el 75% de l’aigua té un ús agrícola i industrial i la resta és per aigua de boca. Ens insistia que es referia exclusivament a les conques internes perquè com ens explicaria després a la conca de l’Ebre la situació no és la mateixa.
Aquesta explicació va originar un petit debat amb els assistents perquè tots vàrem poder compartir les nostres experiències … i la picaresca observada pel que fa a ús de l’aigua.
Ens recordava com ha estat una benedicció comptar amb la Unió Europea perquè avui els usos dels rius i els aqüífers venen garantits i normativitzats per la legislació europea, els rius han de tenir peixos i insectes i altres éssers vius. Els nivells de qualitat de l’aigua així com la cura de l’entorn mediambiental dels rius ve establert per la normativa europea (Directiva Marc de l’Aigua).
Ens deia com és cert que hi ha tensions entre els que volen una decisió més prudent per desembassar per tal de tenir una garantia de reserva i els que tenen pressa per desembassar per tal d’aprofitar l’aigua aigües avall per usos bàsicament agrícoles, però el que és clar és que si plou menys cal desembassar menys.
Va sorgir un interessant debat sobre la funció dels arbres i els boscos perquè aquí també cal buscar un equilibri entre la funció de la vegetació per retenir el CO₂ i reduir l’efecte hivernacle i l’efecte pervers d’aquesta vegetació en la mesura que també és un consumidor d’aigua quan aquesta aigua és un recurs escàs. El professor explicava com els arbres grans ja no tenen massa capacitat de fixar CO₂ i, en canvi, poden ser un recurs molt útil per exemple en la construcció i que el que cal és una bona gestió de la reserva forestal en aquest sentit considerant també les diferencia d’àrees geogràfiques perquè aquests conceptes no tenen la mateixa aplicació al Pirineu com a la zona mediterrània.
També vàrem tenir l’oportunitat de parlar dels canvis de règim que observem en el clima i com passem d’una sequera a una gota freda que causa estralls. Es va fer una interessant explicació de com l’evolució del gradient de temperatura entre la nostra zona i l’àrtic que en el passat era molt més gran i això garantia un equilibri de circulacions d’aigua en el mar i d’aire en l’atmosfera coneguts com a «corrent del raig», avui aquest gradient de temperatures és menor i això fa que els corrents siguin més febles, l’equilibri sigui molt més inestable i dona peu a aquestes fortes oscil·lacions, que ocasionen onades de calor i tempestes extremes (dies DANA o gotes fredes)
Va parlar dels nous usos de l’aigua i com en el futur serien determinants en la nostra zona tant les dessaladores com les depuradores i reciclatge de l’aigua, especialment aquesta darrera «font d’aigua» haurà de ser al seu criteri un recurs imprescindible. Ens deia que a Catalunya si ho fem bé podem establir un model sostenible especialment referent a les conques internes. Ens deia que això ens permetria reservar els aqüífers exclusivament per fer front als períodes de sequera.
Quant a l’Ebre es va mostrar més crític. Cal ser més prudent en l’ampliació de regadius sense tenir clar d’on sortirà l’aigua. La política de desplegar grans canals amb l’esperança que després ningú s’atrevirà a tancar l’aixeta no és el camí més indicat. El professor es va mostrar molt crític quant al tipus d’ús agrícola perquè molts cops no es tracta d’una política de seguretat alimentària sinó d’interessos empresarials en negocis productius per tal d’obtenir blat de moro o alfals per ús animal que acaba en l’exportació. La pregunta que es feia el professor era: és aquesta l’agricultura que ens convé?
Es va referir al «Manifest de Vallbona» a on en un context de dotacions d’aigua escasses, ha de ser primat el consum reduït i eficient de l’aigua. El podeu consultar en el link (link al text del manifest)
Vàrem poder debatre sobre transvasaments i especialment el de la Roïna a on al sud-est de França en tenia una concessió de 75 m³/s dels quals 10 m³/s podien tenir una destinació per Catalunya, recordem que no és menor quan dèiem que la depuradora del Llobregat (el segon «riu» de Catalunya en tenia 4 m³/s). L’oposició del territori a suportar noves infraestructures de tota mena va significar una aturada de projecte.
El nostre tresorer Félix Vilaseca es va referir al malbaratament de l’aigua que es duu a terme en els regadius a manta o en el fet que a vegades veus regadius per aspersió en hores de molta insolació a on l’evaporació fa que l’aigua ni tan sols arribi a terra. La resposta va ser que avui la pagesia tradicional de petits productors ha minvat i que moltes explotacions agrícoles estan en mans de grans grups industrials, les decisions es basen en criteris de negoci més que en criteris d’oportunitat mediambiental. També es va referir que a vegades els recs es produeixen per torn i que el torn de rec que et pot correspondre no és el més apropiat.
La trobada hauria pogut donar per més tant per l’interès del tema, com per als coneixements i predisposició del ponent com per la participació dels comensals, però aquest cop també el rellotge va ser implacable.
El nostre president Josep Ventosa va agrair la intervenció del professor Narcís Prat. El professor va voler compartir amb nosaltres els seus apunts als quals hi podeu accedir a través de l’enllaç (enllaç a les notes del professor)
Amb l’esperança de poder-lo tenir novament amb nosaltres i va donar per tancada la sessió
(Crónica Sr. Josep Ballart)
Galeria de fotos: