Ponent 220 : Dr. Xavier Casals i Meseguer
Tema : «L’extrema dret a Europa. Continuïtat i carvis?»
A Senior’s Club Empresarial vàrem creure que l’evolució de la ultradreta en el món en general i a Espanya en particular era un tema interessant per poder debatre en un col·loqui de la mà d’un expert en la matèria.
Vàrem poder comptar amb el Dr. Xavier Casals i Meseguer (Barcelona, 1963) que sota el títol «L’extrema dreta a Europa. Continuïtat i canvis?» ens va fer gaudir d’un bon col·loqui.
El Dr. Casals és doctor en història i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull.
Ha investigat especialment la ultradreta espanyola i internacional a la seva tesi Neonazis a Espanya (1995), La tentación neofascista en España (1998), Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la Guerra Fría a la era de la globalización (2003) i Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del “búnker” al rebuig de les mesquites (1966-2006) (2007).
També ha analitzat el canvi polític a El nuevo populismo en España, 1989-2013 (2013) i l’impacte de la violència política en el procés democratitzador a La Transición española. El voto ignorado de las armas (2016).
Aquest octubre 2023 ha publicat, amb el també historiador Enric Ucelay-Da Cal, El Fascio de Las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español, un estudi que situa l’eclosió del primer feixisme espanyol a la Barcelona de 1919-1923.
Després d’una introducció del nostre convidat per part del nostre soci Ignasi Torra en la que ens va desglossar l’extensa llista de títols publicats, a quin més atraient, vàrem iniciar un col·loqui que com ve sent habitual en les darreres sessions va tenir continuïtat al llarg de tota la sessió.
D’entrada el nostre convidat ens va sorprendre amb una afirmació dient que l’origen del feixisme en l’entorn espanyol té els seus orígens a Catalunya i més concretament a Barcelona. Ens explica com aquest és el fil del seu darrer llibre “El fascio de las Ramblas” en un viatge apassionant per la història que ens va recorre des de les Corts de Cadis fins als nostres temps.
L’afirmació del fet que tots els espanyols són iguals pel que fa a drets va deixar al descobert el fenomen esclavista en els territoris extrapeninsulars i va obligar els legisladors a fer una matisació d’aquesta “igualtat” per a territoris d’ultramar.
Unes lleis diferents va ser el detonant de unes ànsies de país diferent i un sentiment diferencial que va donar peu a un vuit de poder que va ser ocupat per estaments militars que el seu esperit era l’unionisme i la contenció de la dissidència.
Aquests sentiments patriòtics varen ser importats de Cuba especialment a Barcelona a on coincidien els moviments homòlegs: l’independentisme i la lluita de classes.
A Barcelona amb el pistolerisme sorgeixen els primers grups feixistes primogènits. La relació amb altres moviments nacionalistes europeus com a Itàlia o Alemanya varen sortir molt posteriorment i al principi era tan sols sentiments d’emmirallament o d’afinitat i simpatia.
L’any 1929, «La Trapa» sorgeix com a contrapunt a l’augment del sentiment català i fent un salt en el temps i amb els matisos ens fa una analogia amb els moments actuals. El creixement de VOX ve pel tema de l’1 d’octubre i per l’apoderament de la dona.
Difícil i llarg d’exposar ens va fer un recorregut del moviment dels votants entre diferents formacions polítiques com VOX, el PP. El sentiment del “vot útil” que pot establir transvasament de vots, però molt interessant va ser quan amb noms i cognoms ens va explicar com a vegades l’extrema dreta i l’esquerra poden tenir comportaments afins, de com i qui vota a Marine Le Pen o com a Espanya alguns líders de l’esquerra com Ramón Tamames poden passar a defensar tesis de partits d’ultradreta. Podem i VOX són partits asimètrics.
Tot sens dubte motius per repassar l’extensa bibliografia del nostre convidat i una ullada als seus llibres.
VOX podria ser una mixtura d’elements de la dreta més radical del PP i catalitza sentiments de batalles culturals com l’homofòbia, la violència de gènera o l’avortament. Lliure d’aquest llastre, el PP s’allunya de lluites culturals i intenta buscar altres espais electorals i sabedor que en el fons alguns votants de VOX s’acolliran al PP en cerca del vot útil.
Entre els assistents surt una pregunta sobre quina influència va tenir la Revolució Russa del 1919 en l’aflorament del moviment ultradretà. Ens explica que certament coetàniament passen més coses en el món que configuren nous espais ideològics, per exemple a Espanya mateix sorgeixen moviments al voltant de la «Legión» amb Millan Estray, ell s’emmirallava amb Gabriele D’Annunzio i to i que no es va anomenar a ell mateix com a tal és considerat el primer Duce.
En qualsevol cas el que ens volia remarcar és que el feixisme com a tal és molt anterior al 1931 que és a on s’emmarca.
Quan se li preguntà sobre que és feixisme, aquí la resposta és clara: «no hi ha definició». Tant el feixisme com el populisme no tenen si més no una definició acceptada per tothom.
El Dr. Casals ens va fer la pregunta als assistents sobre si creiem que el feixisme està establer en els òrgans de la nostra societat. Aquesta pregunta va donar lloc a un interessant debat entre els assistents, però des del meu punt de vista molt aclaridor donat que no hi va haver una resposta uniforme, totes les respostes s’encaminaven a l’àmbit judicial. Semblava clar que si bé en la justícia de base hi ha una gran professionalitat sí que en els alts estaments judicials les opinions estaven més polaritzades.
Com a resum de les intervencions semblava que més que feixisme el que tenim a casa nostra és l’existència d’una part de la societat que té una visió patrimonialitzada de l’estat i especialment de les seves estructures.
Obrint focus i mirant al món les preguntes van donar peu a parlar d’Europa i parlar del món aquí el debat es va tornar molt interessant perquè la Sra. Giorgia Meloni, Itàlia, un altre cop Marine Le Pen van ser detonant per parlar d’un altre tema sens dubte d’actualitat i que tindrà continuïtat a Senior’s Club Empresarial en el nostre proper col·loqui del mes de novembre. «L’islamisme».
L’islamisme en concret i la immigració en general li ha donat peu a la ultradreta a reinventar-se. En el fons també hi ha un gran sentiment antiglobalització.
En una intervenció per part meva, li vaig preguntar al nostre ponent si en el fons tots aquests radicalismes no eren fruit d’un cert fracàs dels moviments progressistes o més avançats socialment davant de fenòmens com la immigració massiva o l’escletxa social que genera frustració i desesperança.
La seva resposta no va defraudar. Primer ens va dir que s’ha fet una aproximació als problemes socials des d’un punt de vista “comunitarista” (que no comunista), plantejant problemes concrets de comunitats concretes i s’ha perdut una visió de conjunt de tota la problemàtica social, els arbres no han deixat veure el bosc i l’esquerra ha caigut en aquest parany.
En segon lloc, tenim un dilema permanent en 5 vectors claus:
- Societat oberta versus una tancada
- Multiculturalitat versus uniformisme
- Valors antiautoritarismes versus autoritarisme
- Globalització versus no globalització
- Obertura econòmica versus tancament econòmic
L’extrema dreta es nodreix d’aquests fets i d’aquestes contradiccions i com l’extrema dreta no és la causa sinó el símptoma del problema.
Continuant amb Europa vàrem parlar de França a on els guetos queden al marge de la República i com la manca d’esperança fa que els partits del malestar sorgeixen en els estats del benestar.
Vàrem tornar a les arrels i els símptomes, però quan l’ascensor social i l’esperança s’estanquen és quan es generen els problemes. Potser res genera més violència que la impotència.
Parlar de solucions és ben difícil perquè la immigració majoritàriament entra en competència amb les classes més baixes autòctones de la societat i això és explotat per la ultradreta amb missatges populistes i sap com donar a cada part de l’electorat els matisos adequats, les dinàmiques són polaritzadores i les xarxes socials hi contribueixen. També en aquest sentit el mes de gener vinent tindrem un col·loqui especial sobre aquest aspecte.
Una frase em va cridar l’atenció i crec que ens n’apropiarem tots: «les xarxes socials només generen sentiments positius quan surten vídeos de gatets». Genial!
El nostre ponent va voler transmetre positivitat en el sentit que la implantació de l’extrema dreta en el nostre entorn social té una dimensió molt limitada i que hem de ser cauts amb discursos apocalíptics. Escoltar això amb el seu coneixement és tranquil·litzador.
El cert és que el nostre entorn és més complex i que la gestió d’aquesta complexitat és més complicada i estem en un escenari més complicat. A Ripoll tenim una dreta diferent i juntament amb Aliança Nacional caldrà estar atents per veure quin recorregut pot tenir. L’explicació sobre els orígens i els líders d’aquestes organitzacions i les relacions familiars que s’estableixen va ser molt sorprenent. Aquí no ho expliquem tot i recordar-ho només està en la memoria dels assistents.
Una altra frase memorable: «cal un consens de la plaça pública». Li vàrem preguntar que com havia de ser aquest consens recordant fotos d’universitats i platges d’Iran als anys 70-80 i les de l’actualitat, en les dues hi havia consens, si us plau o per força el consens estava establert. La seva resposta va ser curta, però molt aclaridora: «el consens ha de ser ampli».
Els tems s’acabava, però els temes no, Israel és sens dubte avui un tema de capçalera, com a cosa important ens va remarcar que els ultraortodoxos van cap a tenir la majoria social a Israel i aquest fet ens dona unes coordenades diferents de l’Orient Mitjà.
Amb aquesta frase final dona continuïtat amb el nostre proper col·loqui al mes de novembre que amb el Sr. Marcel Coderch podrem parlar àmpliament del tema i emmarcar-lo amb la situació política i militar amb el títol «Cap a un Nou Ordre Mundial o cap a la WWIII?».
Ha estat una jornada molt enriquidora i agradable i després d’agrair al nostre convidat donem per tancada la sessió esperant poder comptar amb ell en aquest cop més tranquil com a invitat i no com a ponent.
(Crónica Sr. Josep Ballart)
Galeria de fotos:
