Ponent 224 : Dra. Olga Alcaraz Sendra
Tema : «La COP28 i la lluita contra el canvi climàtic»
La preocupació pel canvi climàtic i la sostenibilitat ha estat un tema recurrent a Senior’s Club Empresarial. Però en aquest cas ho vàrem creure adient fer-ho després que al darrer mes de desembre tingues lloc a Dubai la Conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic de 2023 (COP28) i tenim l’oportunitat de disposar de científics propers de prestigi que han pogut seguir aquest esdeveniment de primera mà.
Al mes de març vàrem comptar com a ponent amb la Dra. Olga Alcaraz. L’Olga Alcaraz Sendra és doctora en física i professora de la Universitat Politècnica de Catalunya. Actualment, dirigeix el Grup sobre el Governament del Canvi Climàtic i coordina el màster en Ciència i Tecnologia de la Sostenibilitat de la UPC.
El seu grup de recerca intenta bastir ponts entre el coneixement científic i el món de la política multilateral amb l’objectiu d’aconseguir una implementació exitosa de l’Acord de París, que alhora incorpori els principis de la Justícia Climàtica. Des del 2015 participa com a observadora en les cimeres de la Convenció Marc del Canvi Climàtic tot fent seguiment del procés d’implementació de la component de mitigació de l’Acord de París.
Va començar amb una frase impactant que per l’evident posa de manifest una greu mancança. En el seu grup de recerca volen apropar el coneixement científic als nuclis a on es prenen decisions.
Ens explicava que l’any 2015 es va aprovar l’Acord de París a on es va establir com a objectiu de mitigació estabilitzar l’augment de temperatura per sota de 2 °C i fer el possible per a que aquest augment no arribi als 1,5 °C respecte als valors preindustrials.
Aquest valor entre 1,5 °C i 2 °C s’establia com a límit de seguretat per no entrar en una zona de no retorn en la que adaptar-se al canvi climàtic pot esdevenir impossible. Hem vist com l’any 2023 l’augment de temperatura ja s’ha situat en 1,2 °C.
Ens aventura que aquesta tendència no tindrà aturador fins a assolir el nivell zero d’emissions, cosa que amb molt d’esforç podríem aconseguir entre els anys 2050 i 2070. Mentrestant estem fent un camí molt discret per un objectiu molt ambiciós.
Calen fer canvis estructurals. Tecnològics, però també comportamentals en electrificació, agricultura, mobilitat de persones i mercaderies. Si no es fan bé, això comportarà tensions socials molt importants com hem viscut recentment a Europa.
En general, i a Catalunya en particular, ens cal buscar un nou model de benestar i aprofitar aquest canvi de context com una oportunitat. Preocupa constatar que aquest procés avança molt lentament. L’any 2020 va començar a funcionar l’Acord de París, i encara no s’ha desplegat del tot.
Aquest any 2023 a Dubai per primer cop s’han establert un fons d’aplicació per a fer front als danys i les pèrdues derivats del canvi climàtic. Caldrà veure’n l’evolució, però és un pas molt important perquè els efectes del canvi climàtic no impacten per igual a tot el planeta. Aquesta és una mesura econòmica que pot ajudar a reparar desequilibris i a cohesionar els esforços, perquè fins ara la implicació dels diferents països era molt desigual. Alguns països opinaven que el marc d’acció era injust i que estaven en un procés de reconstrucció sense mitjans suficients per a fer polítiques climàtiques. Aquestes actituds havien portat aquests darrers anys a una situació de bloqueig que ara caldria superar. superar. Fins ara, tots els països membres es miraven mútuament posant cara de velocitat, però avançant lentament i això és cabdal arran de què l’acció està en mans dels països.
Un assistent pregunta sobre accions de captació del CO2 per mitigar l’efecte hivernacle. Ens explica la nostra invitada que totes les accions són positives, però que aquesta tecnologia actualment és cara i no escalable. Duta a terme de forma generalitzada implica un augment del 20% en consum d’energia quan l’objectiu a assolir és la reducció d’un 20% de consum d’energia l’any 2040. Torna la frase de l’inici, hi ha un distanciament entre les necessitats observades tècnicament i científicament i les tensions polítiques que generen en la presa de decisions.
Una altra intervenció dels assistents remarca que l’economia actual està basada en el benefici i cal migrar cap a una societat a on es valori el benestar. En aquesta línia la nostre ponent va remarcar que cal anar en aquesta direcció, salari universal, canvis d’hàbits conductuals, hàbits alimentaris, hàbits de viatge oci i turisme.
Ens deia com l’hàbit de compra és molt determinant i que l’hiperconsumisme actual pot tenir els dies comptats. L’estil de compra dels anys setanta amb béns amb un cicle de vida més llarg (de durada), els hàbits de reparar i reciclar, garantia dels productes i responsabilitat del venedor tornaran a tenir vigència.
Dit això, també ens va remarcar el parany de les administracions de traslladar la responsabilitat al ciutadà. És un parany perquè només afecta la ciutadania que està conscienciada i se sent interpel·lada quan, per altra banda, exonera l’admiració que trasllada el problema a l’administrat. Aquesta va ser molt bona.
Cal acció institucional i reglamentació, impostos … I això queda parapetat darrere la pressió a la ciutadania que ho veu com una càrrega administrativa i se sent desprotegida.
Va sorgir parlar sobre la COP com a institució, com a lloc d’encontre i de treball de tots els països. És molt important que aquest espai existeixi, és un escenari global per abordar un problema global.
Un assistent li va preguntar quins canals fa servir el seu grup i els assistents a la COP28 com ella, per interpel·lar les administracions. Ens deia que l’acció és dels governs que es relacionen entre ells i que des del seu grup i els assistents a la COP busquen el suport entre aquells països que assumeixen les seves propostes. Entre tots pressionen perquè a través de la informació publica i les accions de difusió que puguin fer plegats, els temes de justícia climàtica i equitat estiguin sobre la taula de negociació i els governs no en puguin estar aliens.
Va sorgir la qüestió dels desequilibris socials i entre països. Ens deia que l’agenda del desenvolupament i l’agenda climàtica han d’anar de la mà. Són els països desenvolupats els principals responsables de l’actual crisi climàtica i són aquests països els qui han de liderar les accions de mitigació i transferir fons als països en desenvolupament.
Al parlar de desequilibris va sorgir la problemàtica de la pagesia que vivim a Europa i els costos de l’ajust a una major exigència mediambiental i vàrem gaudir d’un interessant debat sobre una important descompensació en l’àmbit territorial significant. En el sector primari la gent també se sent abandonada, amb un augment de complexitat i pressió administrativa.
L’opció no pot ser la que ha adoptat Europa de fer un pas enrere. Cal fomentar el producte local i de temporada per apoderar el nostre sector agrari. Vàrem parlar de la pèrdua de competitivitat associada a una major exigència mediambiental, la qüestió està a valorar, no la pèrdua present sinó els costos futurs en els quals podem incorre en cas de no adoptar mesures ara.
La qüestió està en el fet que el rendiment empresarial es mesura en el balanç present entre guanys obtinguts i despeses incorregudes, no en els costos diferits a futur. Aquí vàrem poder debatre sobre la pressió migratòria amb els seus pros i contres.
Tornant a la pressió sobre el sector primari un assistent va ressaltar com la reducció d’emissions afecta una estructura productiva en un sector industrial com l’agroalimentari que representa el 19% del PIB i té un impacte poblacional molt gran quan EU també importa productes agrícoles.
Efectivament, EU controla, mesura i fiscalitza la importació de carboni associat a productes com l’acer, el ciment o altres que tenen una forta càrrega de carboni. Ara cal potser plantejar-se el control i fiscalitat sobre d’altres productes importats, com els agroalimentaris, que també tenen unes emissions associades importants o tenen efectes mediambientals, amb un criteri d’equitat amb els nostres productors.
En el debat va sorgir la qüestió de com la dreta i la ultradreta en treuen profit d’aquesta situació. La pujada de la dreta i la ultradreta és perquè els altres partits, en la cerca d’objectius a curt termini, dimiteixen de les seves obligacions de prendre decisions complexes que no es poden limitar a solucions aïllades.
A vegades una solució aïllada genera un altre problema i és per això que ens deia que calen paquets de polítiques per a fer que l’acció sigui efectiva per compensar desequilibris que es puguin generar en l’aplicació d’una mesura concreta.
Cal enfocar el canvi climàtic com un problema sistèmic, i per això les mesures no s’han de veure com accions aïllades, calen solucions globals. En aquesta globalitat un assistent qüestionava el pes que pot tenir Europa en un escenari mundial, que amb molt compromís i ambició no deixa de tenir un pes petit en un món més ampli.
Ens deia com EU no està sola en aquesta lluita. Com es va poder veure a Dubai la complicitat dels EUA i Xina.
Un assistent exposava que avui EU està dedicant esforços per la lluita contra el canvi climàtic, però ara estem en un escenari de prevenció d’una guerra que requerirà un esforç addicional. El dubte que plantejava era que si els EUA o la Xina mantindrien el seu nivell de compromís de consciència mediambiental. La resposta va ser clara: SI.
Sens dubte l’efecte Trump es va notar en el passat i pot ser un obstacle en el futur, però avui la força que tenen els polítics està mediatitzada a més dels científics, per les opinions d’altres lobbies que treballen en horitzons de llarg termini i en aquests lobbies la conscienciació mediambiental està més establerta ara que mai.
Per tercer cop sorgia la reflexió amb la qual la senyora Alcaraz havia obert el debat, una dicotomia entre l’opinió dels experts i la visió interessada de la realitat amb la qual operen els que han de decidir.
I com era d’esperar vàrem parlar d’aigua i de l’energia. Entre els assistents teníem un professor jubilat de la universitat i reconegut expert en temes de fissió nuclear, vàrem poder debatre també sobre el «wishful thinking» de solucions màgiques, de fusió nuclear i de les notícies amb les quals sovint els porten els titulars.
La publicitat enganyosa, el «green washing» sense control, fa també que moltes empreses volen visualitzar els seus avanços i fa difícil diferenciar la solidesa de les argumentacions i l’efecte aparador.
Van ser dues hores intenses en les quals a més d’un excel·lent àpat vàrem poder gaudir de l’experiència dels assistents i el contrastat coneixement de la nostra invitada que donen sentit a la raó de ser de Senior’s Club Empresarial.
El nostre president va voler agrair la presència de la Sra. Alcaraz i la vàrem instar a acompanyar-nos en el futur en aquestes trobades. mà.
(Crónica Sr. Josep Ballart)
Galeria de fotos:
