Ponent 223 : Sr.Manel Pérez
Tema : «Perspectives econòmiques per l’any 2024»
Vivim temps d’una gran incertesa. El futur de l’economia és sempre un focus d’interès i en aquests moments a Sènior’s Club Empresarial vàrem tenir l’oportunitat de debatre aquest aspecte amb un convidat de primer nivell.
Manel Pérez és periodista especialitzat en informació econòmica i una veu de prestigi a la premsa catalana i espanyola.
Ha treballat per a diaris com el “Cinco dias” i “El País”, on es va dedicar al periodisme de recerca i va ser corresponsal d’economia internacional.
En el 2000 es va incorporar a “La Vanguardia” i des de l’any 2005 és subdirector amb responsabilitat en la secció d’Economia.
Abans d’entrar en el món del periodisme, va treballar en el “Grupo Planeta DeAgostini” i en 1996 va ser coautor “JR El Tauró”, sobre l’empresari i advocat espanyol Javier de la Rosa.
En 2012 el Col·legi d’Economistes de Catalunya li va atorgar el premi a la millor trajectòria professional en la difusió de l’Economia, en la XVII edició dels premis Joan Sardà Dexeus.
En 2022 va publicar el seu últim llibre “La burgesia catalana”.
Ens va començar parlant de la situació actual que estem en un bon moment tot i una tendència decreixent. Els guanys empresarials, els mercats aguanten bé, l’ocupació no va malament, però estem en un entorn de tantes incerteses que la pregunta és, quant durarà?
Aquesta incertesa i el fet que la resposta depengui de factors externs com tipus d’interès, situació geopolítica i militar generen inquietud. Per altra banda, internament tenim activitats de baix valor afegit i baixa productivitat.
En l’àmbit internacional la política de blocs està deixant en molt mal lloc a Europa davant de dicotomia EUA/Xina a on el paper d’Europa si vol tenir pes, la portarà a un augment de la despesa militar.
També vàrem poder parlar de la desglobalització i els seus efectes sobre Europa d’un aprimament de la relació comercial amb la Xina, avui una missió quasi impossible i quin paper han jugat o tindran els fons Next Generation.Un convidat va preguntar sobre els efectes de les sancions a Rússia i si efectivament els més perjudicats han estat els europeus.
El debat és entre models econòmics i Alemanya des de la construcció europea va expandir el seu model d’una indústria robusta i competitiva a tots els països europeus i ells partien d’una premissa de salaris continguts i energia barata. Aquest darrer paradigma es donava a Alemanya, però la resta patia, però anava fent buscant el seu mercat a marques alemanyes a la Xina i EUA.
Ara aquest model s’ha trencat per Europa. Alemanya de moment està responent bé, Xina va fent i Europa continua sent un mercat de referència per Alemanya, però la resta d’Europa encara busca un lloc en el món.
Els EUA continuen tenint la capacitat d’alinear els seus socis cap als seus propis interessos i estem davant del risc que EU quedi molt més satel·litzada.
Un convidat va fer la reflexió sobre la conveniència que EU busques el seu lloc entre la Xina i EUA per canviar el paradigma actual i buscar altres aliances. Entre els assistents va sorgir la imatge de Rússia com a element de reforç, però la figura de l’actual líder i la històrica relació són elements determinants o dissuasius.
Vàrem poder parlar de la voluntat expansionista de les parts i l’actual situació bèl·lica en la qual ens trobem i les incerteses davant l’evolució de les eleccions als EUA.
Tornant a una visió més domestica, va ser Interessant el debat que es va establir respecte al darrer llibre del nostre convidat «La burgesia catalana» (ed. Península) i el paper que tindrien en el futur pròxim les diferents forces que actuen a Catalunya. El nostre invitat ens deia que la burgesia, tal com l’entenem a Catalunya, era orfe de representació política ja des de la transició i un pacte implícit amb el MHP Pujol permeti una coexistència dels seus interessos en política econòmica amb una defensa d’un ideal català. Això va funcionar bé durant vint-i-set anys fins que la crisi financera ho va malbaratar i el procés va acabar de tirar a terra aquesta entesa.
Avui aquest estament polític no té pròpiament una representació i no hi ha forces que puguin estabilitzar una entesa, per això la situació és més inestable. Aquesta voluntat d’atracció fomenta els acords que veiem avui Junts PSOE, ERC PSOE, no per vocació sinó per un posicionament pragmàtic. Caldrà veure quin paper hi té l’amnistia.
La «no amnistia» ens pot portar a un escenari de molta volatilitat, però difícil de preveure. A vegades la política porta a situacions de sorpresa ens deia.
A una pregunta de si MHP Puigdemont es pot considerar un model moderat, ens comentà que pel que fa a model socioeconòmic és un model conservador que perfectament es pot alinear amb el pensament postconvergent.
Un convidat va preguntar al seu criteri si actualment el model organitzatiu espanyol amb 17 autonomies no és un que actua com una cotilla pels interessos de tots i si no seria positiu una major desvinculació en benefici de tots.
Aquesta flexibilització estava en el pacte fiscal que ja pregonava el MHP Artur Mas i que ja es buscava al segle XIX. L’establishment, però va abandonar a Artur Más quan veu que el pacte pot topar amb un conflicte polític més profund i abandona al MHP Artur Mas no volia topar amb l’ordre establert. Busca la complicitat amb Unió i després amb Ciutadans i ho ha fet també amb Manel Valls.
Ara aquesta elit prefereix l’estratègia de petits guanys: rodalies, finançament, aeroport…
Vàrem parlar molt del trasllat de seus, els efectes directes i els indirectes a on cert alt estament burges expressava el seu rebuig del que estava passant, sense entrar en les pressions exteriors que hi poguessin haver . L’opinió del nostre invitat era que els efectes no eren irrellevants.
Més enllà de les incomoditats dels trasllats ens deia com els gabinets de suport, comunicadors, jurídics es buscaven a Madrid més que a Catalunya i això no era bo per Catalunya.
Partíem d’una derrota important i aquesta realitat també comptava per valorar quines eren les perspectives. Ens deia que al seu criteri el referent de Catalunya per la resta de l’estat ha quedat debilitat. Ens recordava l’any 1992 i les olimpíades. En aquest nou escenari cal saber jugar, definir un nou projecte i fer autocrítica.
De cara al 2024 i següents no es pot negar la realitat, cal veure Catalunya com un valor segur, un lloc a on es pot fer negoci.
Un present va qüestionar si el futur no està a mirar més a Brussel·les i menys a Madrid. La resposta del nostre invitat va anar en la línia de la realitat menys que en els desitjos i tot i que aquests poden pensar en una major governança europea, i per parlar de perspectives la realitat va cap a una major presència dels estats nacionals i avui sembla difícil aturar aquesta tendència i l’escenari polític a EU s’està complicant molt, ens va parlar d’Alemanya, França, Itàlia i també d’Espanya tot i que en aquest cas es donen unes circumstàncies diferents.
Tornant a les perspectives organitzatives locals un convidat la fer la pregunta sobre el paper del rei (certament la pregunta tenia la seva gràcia donada la vinculació del nostre invitat). Cal dir que se’n va sortir molt bé.
A Catalunya la monaequia si més no compta amb un cert nivell baix de prestigi i credibilitat agreujat per un posicionament dur el 2017. El rey ha volgut tenir un missatge de trencament amb el comportament del rei emèrit, així i tot, a Espanya no hi ha una posició en contra. Catalunya és diferent.
Tornant al futur parlem de la Caixa, no té propietaris a l’ús tot i que certament té òrgans gestors, però actualment malgrat tot i el que ha passat encara manté un sentiment de proximitat i de lligams amb el país. Això no sembla que hagi de canviar. Per entendre-ho ens va explicar com això anomenat «La Caixa» cal veure-ho com un tot a on hi ha «La Caixa» pròpiament com a agrupació de les diferents entitats bancàries que la formen, «Criteria» com a conjunt de hòldings inversors i la «Fundació» que manté l’esperit fundacional com a entitat social. És a través de l’activitat d’aquests òrgans com manté una presència especialment a la societat catalana i manté aquest arrelament.
El retorn de les seus vol dir un trencament amb les seus actuals i això també té un cost que cal valorar. Aquesta trilogia també és una oportunitat de poder fer maniobres d’apropament sense que sigui un desarrelament amb la regió de sortida.
S’acostava el final del debat i vàrem obrir de nou enfocament cap a escenaris més amplis. Un present va posar sobre la taula la mala gestió que fa EU i en especial les forces més progressistes de dos problemes fonamentals, la gestió de la immigració i les fronteres i la desigualtat social i com davant d’aquesta falta d’idees l’extrema dreta hi troba caldo de cultiu. La pregunta era quina previsió es pot fer a Europa de la gestió.
El nostre convidat ens va recordar com la immigració afecta temes ancestrals. La solució fàcil és més inversió per reduir la tensió social amb els nouvinguts, però ni hi ha prou pressupost i alhora genera tensions entre la població nativa. Cal veure-ho com un fet inevitable i saber gestionar els efectes positius com creixement, millora de la corba de la piràmide generacional. Cal molta gestió, molta pedagogia i diners, però també control de fronteres sense generar una bomba als països fronterers.
Sobre la desigualtat ens va parlar del que el president Macron anomena «l’angle mort» que és un gruix de la societat que és prou «rica» per a quedar fora de l’acció de protecció social, però que no arriba a final de mes i viu amb dificultats. Aquest segment poc visible, però significatiu erosiona la vida de les classes mitjanes i són font de desafecció política o posicionaments extremistes. Socialment, és un gran problema i previsiblement caldrà abordar solucions.
Partint d’una visió de la situació actual a l’inici del dinar hem pogut analitzar les perspectives fent un recorregut per una visió europea o mundial i tornar als temes domèstics en un circumloqui que per culminar-lo hem acabat amb una visió generalista de problemes globals.
Ha estat una trobada de la qual segur que tots els assistents en guardarem un molt bon record.
Després dels agraïments i paraules de comiat per part del nostre president vàrem donar per conclosa la jornada.
(Crónica Sr. Josep Ballart)
NOTA: Pocs dies després de la trobada, el nostre convidat va publicar un interessant article en el seu diari habitual (La Vanguardia) en el qual desenvolupa amb major profunditat la idea del president Macron de «l’angle mort» que també, pel seu interes, recollim en aquest relat
Galeria de fotos:
