Després de l’àpat, l’Expresident es va esplaiar amb el seu estil amè habitual, amb freqüents dosis d’humor que va fer somriure als assistents, sobre l’origen dels nostres mals i les conseqüències de la situació actual.
Espanya, deia, ve d’un llarg període de decadència – 200, 300 anys- respecte a altres països del nostre entorn, però podríem dir que a partir del any 1960 es produeix un canvi de ritme, si bé és cert que hi ha hagut períodes de crisi, les de principis dels anys 70, 80 i la de l’any 1993, hem estat en una fase de molt creixement fins l’any 2007.
Des d’un aspecte estrictament econòmic no es va fer malament, fins i tot es podria dir que es va fer bé, es van aportar molts recursos, molts d’ells provinents d’Europa, que vist ara potser hem de considerar que no es van utilitzar prou bé.
Aquí l’Expresident fa un matís i explica com aquest tema a Catalunya va tenir una consideració positiva en el sentit de que, avui Catalunya, segueix creixent en exportació, cosa que que comparativament vol dir que no ho hem fet tan malament, tot i que ara paguem els plats trencats de tots. Però som competitius.
L’Expresident en una retòrica digna dels seus millors temps, ens explica com el creixement a Espanya i també a Catalunya, es basava en tres aspectes claus: la construcció, l’increment del consum privat i l’abaratiment dels costos laborals basats en la immigració, moltes vegades de escàs valor afegit. Hi ha un quart vector, el turisme i això s’ha de reconèixer que ha estat positiu.
Respecte als tres primers, com s’ha demostrat, son vectors de risc, doncs funcionen bé mentre tot va bé, però quan sorgeixen els problemes, la construcció i el deute privat generen un greu problema financer i la immigració o el seu efecte net: un increment tan sobtat de la població, generen un increment de la despesa social i dels serveis que son difícils d’assumir, és – ens diu l’Expresident – com si haguéssim engreixat de cop i ens revenent les costures de les camises. 
La situació és doncs difícil, cal avançar en una major integració Europea, incrementar la unificació, anar cap a una Hisenda única, e injectar diners. Per aconseguir això, s’ha de gestionar l’amor propi de molts països que sens dubte veuran com perden poder; en quant als diners, cal incrementar la confiança.
Però estem suportant masses pressions negatives, Un dèficit fiscal que en privat tothom reconeix, (cita 7%,8%,9%,10% tan se val diu, però hi és) fins i tot en fan conya i cita algunes manifestacions de polítics (que no recolliré aquí els noms per evitar suspicàcies) però que reconeixen que “hay que ser generosos con los dineros de los demás”, Catalunya té actualment un alt nivell de rebuig, generat segurament per interessos de partit o de curt termini, però hi són i també en els darrers anys dubtosos criteris d’ús dels diners públics. Tot això ens ha portat a unes necessitats de més restricció.
La seva força que es posa de manifest en la vitalitat de la seva societat, com per exemple ens explica amb una gràcia impossible de recollir en el resum, com fins i tot dins de la església – i amb sarcasme, relaciona l’enveja i la “caritat cristiana” d’un bisbe – es mostra l’enveja que genera veure la resposta catalana a fets com la pobresa o la solidaritat que es posa de manifest en actes com les “Maratons”, com Catalunya amb recursos minses sap afrontar reptes de futur com el Sincrotró Alba, El Institut Fotònic de Castelldefels, l’aposta per la indústria de l’automoció de futur com Nissan, Rieju ó Circutor, com en sectors claus com la Biotecnologia, Catalunya és capdavantera i com era obvi donades les dates de la trobada es fa referència a l’estada del Conseller Mas-Collell i del mateix President Mas a Massachusets per tal de posicionar a Catalunya a on ha d’estar en el context mundial.
Com el sector Industrial Català sap apostar per l’exportació i petites i mitjanes empreses basen el seu creixement en la projecció exterior i com això n’és d’important en aquets moments.