Ponente 205 : PHD. Marcel Coderch Collell
Tema : “El diner, allò que tothom persegueix i pocs saben d’on surt»
Els diners són un mecanisme de motivació de la societat, un aspecte central de les nostres vides, però que ningú sap exactament d’on surt i com es crea. Per parlar-nos del tema, el passat dimecres 16 de març vam tenir a la taula de SECE, Senior’s Club Empresarial, al Sr. Marcel Coderch Colell.
Nascut a Olot, l’any 1953, és enginyer de telecomunicacions i expert en qüestions energètiques, sostenibilitat i creixement econòmic. Llicenciat a la Universitat Politècnica de Catalunya i Màster i Doctor en Enginyeria Electrònica i Ciències Informàtiques per l’Institut Tecnològic de Massachusetts. El 2006 va ser vicepresident de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i ha estat el president de l’Autoritat Catalana de la Competència fins al darrer mes de febrer data que va arribar a la jubilació.
Marcel Coderch va iniciar el seu col·loqui fent referència al model fiduciari en què es basen els diners al sistema monetari modern, és a dir, que actualment no hi ha res físic que el recolzi. Des de 1971, quan Nixon (Nixon Shock) trenca el valor or el sistema monetari internacional comença a basar-se en la confiança. El trencament dels acords de Bretton Woods, implica la derogació del patró or, i la suspensió de la convertibilitat directa del dòlar en respecte de l’or. En altres paraules, a partir dels anys setanta, el dòlar passa a estar respaldat només per l’autoritat competent en emetre’l; i això deixa pas a un nou sistema monetari, en el que les divises poden fluctuar lliurement en uns mercats sota la vigilància dels bancs centrals, que, en principi, han d’actuar com a autoritat monetària.
Existeixen dues línies històriques referents a l’origen dels diners. De forma habitual, es parla molt de bescanvi, però no existeixen evidències arqueològiques que respaldin aquest ús. De totes maneres, és fàcil d’imaginar que en unes primeres comunitats ja sedentàries, és recorres al bescanvi per aconseguir productes o elements que no podia generar una sola persona. Del que si existeix registre, històricament comprovat, són dels «registres de favors i deutes», uns papers en els quals s’apuntava el que una persona donava a l’altre i el deute existent. Aquests instruments de pagaments i deutes s’observen ja amb els sumeris, o a la Xina imperial, on s’inventa, de fet, el paper moneda, en el que l’emperador estampava un segell com a pagament dels diferents productes o serveis que adquiria. Per altra banda, a Europa medieval s’utilitzaven els «tally sticks», un sistema per a registrar noms i numeració mitjançant marques de comptatge, que va ser molt popular a l’Anglaterra medieval com a instrument de fiscalització per a la recol·lecció d’impostos; i que de fet, va tenir ús corrent fins entrats l’any 1800. De fet, aquests pals van jugar un paper important en la formació del Banc d’Anglaterra.
Després d’aquesta petita introducció històrica, Marcel Coderch va deixar clar, que el col·loqui no pretenia parlar ni de política econòmica, ni de regulació bancaria, només, dels diners com a bé públic. En referència a aquest últim punt, un bé públic, que segons ells està privatitzat.
Aleshores, com es crea els diners en una economia moderna? Coderch, ho té clar. La majoria dels diners que es crea actualment, és creat directament pels bancs privats comercials quan donen un crèdit. Quan un banc dona un crèdit, simultàniament fa dos apunts comptables: 1 dipòsit al crèdit i 1 actiu de deute; d’aquesta manera equilibren el balanç i especulen amb el rendiment dels interessos del deute. Així doncs, és completament fals que els bans siguin gestors de l’estalvi i promotors de la inversió; els bancs són intermediaris financers. Una altra premissa falsa és que els Bancs Centrals estableixen els diners que poden circular dins d’una economia. Aquesta situació no es compleix, perquè els Bancs Centrals no saben les reserves que tenen, solament controlen la taxa d’interès de les seves reserves, per tant, no poden limitar amb certeses els bancs privats a l’hora de donar crèdits. Aquesta situació, que es manté, és un caldo de cultiu perfecte per les bombolles immobiliàries, ja que els bancs juguen amb un valor de deute futur (basat en interessos) i no amb els diners reals que hi ha als mercats.
De totes maneres, s’ha de tenir en compte que després de l’última crisi es van fortificar les demandes als bancs privats referent a les reserves. Els bancs privats no poden prestar sense límit, han de tenir unes reserves, marcades per llei, per tal de fer pagaments interbancaris i assegurar el flux de diners dels seus clients. De totes maneres, el departament de riscos dels bancs, el que s’ocupa d’aprovar els crèdits, no es basa en els diners que realment té el banc, sinó en la garantia del client.
Per tant, si ningú controla de forma completa el mercat monetari, aquest s’autogestiona. Entre d’altres, s’autogestiona complint les regulacions prudencials, i participant en un mercat molt competitiu (el mercat de la banca privada).
Per acabar, de la mateixa manera que es creen els diners en el moment que un banc dona un crèdit, aquests diners es destrueixen quan el client retorna el crèdit. Per tant, tots els diners en circulació, son deute d’algú. A més, Marcel Coderch aclareix que només el 5% euros que existeixen són físic, el 95% són apunts bancaris.
Però, existeixen sistemes alternatius? Clarament, si el diner és un bé públic no hauria de ser gestionat per un sistema privat. És possible que necessitem crear una altra institució pública que pugui controlar la gestió que fan els bancs de la creació monetària. Això, possiblement permetria millorar el sistema, no obstant això, també baixaria la quantitat de crèdit que es dona, per tant, la quantitat de diners que existeixen. En aquets sentit Coderch va voler compartir amb nosaltres un article de Martin Wolf publicat al 2014 en el Financial Times a on ja abordava aquest concepte i el podreu llegir part de l’article al final d’aquesta crónica i complete a article complet a FT.
Un cop finalitzada la ponència, s’inicia el torn de preguntes. Felix Vilaseca, pregunta sobre la possibilitat que tots els països utilitzin la mateixa moneda. Marcel Coderch respon que no és una opció, ja que el control d’una moneda és una eina vital pel control polític de l’economia. Espanya, quan va entrar a l’euro, va renunciar a la sobirania monetària, però va guanyar en altres aspectes.
Seguidament, Josep Ventosa pregunta sobre la inflació i la seva relació amb els diners que existeixen al mercat. El ponent, referent això respon que plantejar aquesta situació així és simplificar-la; existeixen dos tipus d’inflació: per un l’augment de la demanda que el sistema productiu no pot atendre, i la inflació exògena, produïda per producte que no podem controlar i que no podem produir de forma interna. Actualment, la inflació que tenim és exògena, per tant, no es pot controlar amb la quantitat de diners que hi ha al mercat. L’únic que podem fer a hores d’ara, és reconfigurar el sistema per tal que les variables exògenes no ens afectin tant. En un sistema fiduciari, realment l’economia només té dos limitadors: el que podem produir i les limitacions físiques del planeta.
Seguidament, Josep Ballart va preguntar sobre el deute públic vs. el deute privat. Coderch va afirmar que el deute públic no és una cosa que ens hagi de preocupar, donat que és un deute que no es pagarà mai i què si s’hagués de pagar, els mateixos que tenen la possibilitat de crear diners eixugarien aquest deute. La macroeconomia no funciona igual que la microeconomia, l’estalvi és només una virtut privada. Com més deute públic hi hagui, més superhàbit privat existeix, però el deute públic no és discrecional, està relacionat amb el que facin els privats.
Finalment, el president de SECE, Josep Ballart, va acomiadar al ponent, donant-li les gràcies per la seva exposició i convidant-lo a acompanyar-nos en actes futurs.
(Crónica Laura Ballart Díaz)
Article del FT (contingut parcial):
Galeria de fotos:
