Ponent 221 : PHD Marcel Coderch i Collell
Tema : «Cap a un nou ordre mundial o cap a la WWIII?»
El Sr. Marcel Coderch és un vell conegut a Senior’s Club Empresarial i amic i simpatitzant que en diverses ocasions hem pogut gaudir de la seva anàlisi d’aspectes d’actualitat.
El Sr. Coderch naixé a Olot el 1953 i a més d’amic i simpatitzant de SECE és un enginyer de telecomunicacions català. És expert en qüestions energètiques, sostenibilitat i creixement econòmic.
Llicenciat a la Universitat Politècnica de Catalunya número 1 de la 1a promoció, Màster i Doctor en Enginyeria Elèctrica i Ciències Informàtiques per l’Institut Tecnològic de Massachusetts. Va ser vicepresident de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (2006-2013) i ha estat el president de l’Autoritat Catalana de la Competència (2015-2021).
“Cap a un Nou Ordre Mundial o cap a la WWIII?” amb aquest títol provocador, vàrem gaudir d’un interessant col·loqui en el qual acabada la presentació a càrrec del nostre president Josep Ventosa el Sr. Coderch ens va introduir en la realitat actual.
Les guerres mundials, històricament han coincidit amb, o han estat provocades per, canvis en l’ordre geoestratègic mundial. En els darrers temps, la Segona Guerra Mundial va suposar l’eclipsi de la Gran Bretanya i el sorgiment de l’hegemonia dels EUA al món occidental, mentre es consolidava un món bipolar amb els EUA i l’URSS, com a epicentres dels dos blocs.
Des de la dissolució de l’URSS l’any 1991 fins als nostres dies, hem viscut un període d’ordre mundial unipolar amb els EUA com a poder geopolític hegemònic. Diferents esdeveniments al llarg d’aquest període han fet si més no que avui ens trobem a les portes d’una nova reconfiguració de l’ordre vigent: L’equiparació de la Xina amb els EUA com a potències econòmiques mundials; la reconstrucció de Rússia sota el règim de Putin; i la consolidació i ampliació dels anomenats BRICS que tots plegats representa més del 30% del PIB mundial, són factors que indiquen turbulències en el trànsit d’un ordre a un altre.
Parafrasejant Gramsci (1891-1937), allò que és vell es resisteix a morir mentre el que és nou no acaba de néixer.
És en aquests períodes de trànsit on són més probables les guerres globals, que en aquest cas seria nuclear i terminal.
I en tot això, quin paper hi pot jugar Europa? Quins són els nostres interessos a protegir? És la UE una institució preparada per afrontar el repte?
El paper d’Europa està condicionat per la vinculació amb els EUA i també amb l’OTAN i ens rememorava les paraules de Hastings Lionel Ismay (1887-1965), general de la «British Indian Army» que va ser primer secretari general de l’OTAN així com assistent de Churchill durant la WWII, que ja en aquell temps va definir el paper a l’OTAN com «to keep the Russians out, Americans in, and the Germans down». Cal qüestionar-se si hem de seguir aquest guió.
Avui hi ha corrents de pensament als EUA que es qüestionen el seu rol en el món, i planeja’n posicionaments més realistes en contraposició a polítiques dels neocons.
Ens cita un escriptor nord-americà, John Mearsheimer (1947). És professor de ciència política a la universitat de Chicago i un conegut teòric de relacions internacionals i és considerat com a membre de l’escola neorealista en relacions internacionals. En Marcel ens explicà que és autor de diferents llibres com «El gran engany» (2018) o «Com pensen els estats» (2023) per citar els dos darrers. En resum, els estats defensen els seus propis interessos i els arguments sobre motivacions altruistes són instrumentals.
Avui pels EUA, com diu l’última versió de la National Security Policy, l’amenaça principal és la Xina i la seva possible influència a l’Àsia. La realitat actual és que els EUA s’han dispersat en molts fronts – recentment a Europa i a l’Orient Mitjà – la qual cosa situa a aquesta potència davant un risc de no ser capaç de pivotar amb un canvi de rumb cap a Àsia, i de cometre errors com ja ha estat en el passat.
Ens recordava com recentment en la visita del president Joe Biden a Israel aconsellava al president Binyamín Netanyahu, «no podeu cometre els mateixos errors que nosaltres vàrem cometre després de l’11S».
Després d’una petita xerrada sobre el paper dels mitjans de comunicació a on el nostre invitat va mostrar el seu escepticisme per la manca de rigor va donar peu a una anècdota seva durant el seu pas pel MIT i un treball que va dur a terme amb el seu professor i amic Noam Chomsky (de qui, per cert, n’ha traduït algun llibre a l’espanyol).
Estant l’Institut de Massachusetts el conegut professor i filòsof nord-americà li va proposar un treball de comparar la informació dels mitjans de premsa de l’època sobre el cop d’estat a l’Iran, que va provocar l’enderrocament de Mossadeq (1953) i el retorn del Sha, amb la informació de la CIA que es va desclassificar temps després als EUA, la seva experiència amb les hores que va dedicar al treball a la Biblioteca de Boston que li va fer veure la manipulació de la realitat per part dels mitjans i que es una guia per valorar el que ens esta passant als nostres dies, i com se’ns presenta als mitjans de comunicació.
Amb aquest parèntesi, el nostre convidat va reprendre el seu discurs referent al paper d’Europa davant un món multipolar amb tres forces preeminents: EUA, Rússia i Xina.
Aquest triumvirat avui encara està encapçalat pels EUA amb tres àrees bàsiques d’actuació que són les seves línies vermelles: Europa, bàsicament per la seva posició geogràfica davant Rússia, el golf pèrsic per la seva relació amb el petroli i Àsia de l’est, control del pacífic i el front xinès que sorgeix amb força i agafa protagonisme a partir de l’any 2017. Aquest és el tauler de joc en el qual ens trobem.
Parlant d’errors del passat, ens va recordar com a finals dels anys noranta, amb la debilitat política i econòmica de Rússia, l’OTAN va aprofitar per iniciar una ampliació cap a l’est que va continuar l’any 2004 ja davant els ulls de Rússia que va generar tensions (nota del cronista: en aquest sentit recomano la lectura de la crònica del Sr. Eugeni Bregolat a Senior’s Club Empresarial). L’any 2008 l’OTAN va convidar a Georgia i Ucraïna a formar part de l’OTAN, provocant una nova reacció adversa de Rússia, que llavors ja s’havia refet de la fi de l’URSS.
Rússia va reaccionar al cop d’estat de Maidan de 2013 i a quatre anys de bombardejos ucraïnesos sobre el Dombàs, envaint primer Crimea el 2014, i finalment Ucraïna l’any 2022. Els EUA i la UE varen creure que una resposta militar, combinada amb severes sancions econòmiques podria provocar un canvi de règim a Rússia seria més fàcil, però cap de les dues coses han tingut l’efecte esperat. No tan sols això sinó que ens explica com l’any 2022 Rússia va ser capaç de mobilitzar 300.000 efectius, posar en marxa tot el seu complex d’indústria militar i tenir preparat un contingent a mobilitzar de més de 400.000 soldats. Mentrestant, segons els mitjans amb els quals en Marcel ha pogut esbrinar a Ucraïna ja li queda pot potencial humà i depèn completament dels subministraments militars d’Occident.
Davant els avenços militars russos en tots els fronts, no tan sols els mitjans més crítics sinó ja també els més habituals contemplen la possibilitat d’un pacte o un acord de Pau. Malauradament, aquí també s’han cremat etapes i perdudes confiances (un cop més em remeto a la genial intervenció del Sr. Bregolat en aquest mateix espai). Els acords de Minsk (2015), boicotejats pels EUA, varen ser una oportunitat perduda i un altre error.
Ens trobem davant una cronificació d’un conflicte a on no es veu el final. En Marcel ens parla del conflicte de les dues Coreas que ha quedat enquistat a la història. Estem davant d’una «attrition war», una guerra de trinxeres i de desgast, que pot durar temps, però que té un final anunciat: la derrota d’Ucraïna/OTAN.
Fets inesperats poden canviar sobtadament l’escenari. El 7 d’octubre es va produir un d’aquests fets rupturistes amb l’atac de les forces de Hamas en territori Israelià i la matança indiscriminada de civils. Això i la resposta d’Israel ens ha conduït a un escenari nou.
Les eleccions nord-americanes ens pot conduir a un altre canvi radical de la situació i el paper d’Europa es veurà condicionat per aquests esdeveniments.
Sorgeixen les primeres preguntes i en Pere Casanoves obra foc amb unes preguntes encadenades:
- Quin pes polític té Europa i quin pot i vol tenir?
- Quin pes tenen els mitjans de comunicació versus les xarxes socials?
- Què passa amb els fronts a Afganistan o Síria?
- Podrà continuar la pau després de cent anys sense guerra mundial a Europa?
- Ens trobem davant la davallada de l’imperi americà?
La primera pregunta donaria per una xerrada en un altre col·loqui. El pes que té Europa no es correspon avui ni amb la seva capacitat tecnològica ni poblacional. Avui està fent un paper de seguidisme dels EUA i malauradament es compleix un axioma que defensa el professor Mearsheimer citat al principi en el sentit que els estats només atenen els seus interessos i es fa la pregunta de «qui parla en nom d’Europa?». Tampoc hi ha una postura comuna.
Ens parla del cas de l’explosió del gasoducte al mar del Nord i que pot ser d’aquí a cinquanta anys un estudiant del MIT a la biblioteca de Boston podrà veure el que deia la premsa amb els documents desclassificats i sabrem que va passar.
En parlar d’Afganistan o Síria cal valorar el suport popular, per Rússia són escenaris que no els té tan a prop com Ucraïna ni la població ho interpreta com un territori aliè. La prova és que Putin encara manté el lideratge dins de Rússia.
Les altres preguntes ens diu que no es poden respondre sense considerar que avui la dissuasió nuclear juga un paper clau a l’hora de valorar els riscos.
En Pere Alemany i en Ramón Palacios fan preguntes en reacció a quin pot ser el detonant d’una escalada incontrolada d’un conflicte. En Ramón va més enllà i concreta l’escenari d’Israel i Hamas com a espoleta.
Aquí en Marcel és clar, la ignició la produeix aquell que té expectatives de guany. No sempre guanya el més fort, hi intervenen molts factors i posa com a exemple Vietnam que va coincidir en part en un moment en què el nostre convidat residia als EUA. La dissuasió nuclear pot jugar com a element estabilitzador, però avui d’una manera efectiva i en prou quantitat només la tenen 2 o potser 3 països.
Aquí és a on el nostre invitat s’estén una mica més i puntualitza que hi ha un plantejament diferencial. Rússia ha establert una norma que obliga a tots els seus generals a seguir-la que prohibeix explícitament disparar primer si no està en clar risc l’existència de l’estat rus. Els EUA explícitament no renuncia al que es coneix com «the first use» de l’arsenal nuclear en defensa dels seus interessos. Una clara dicotomia entre un fet existencial i els interessos del país.
Una convidada pregunta sobre Taiwan donat que s’ha parlat d’una manera genèrica de la ratlla vermella del Pacífic i Taiwan és un fet real.
En Marcel recorda que els EUA ha reconegut de manera explícita l’existència d’una sola Xina i recull que és una «only Xina policy». Els EUA, vinculat als tractes internacionals, ho té molt complicat entrar en defensa de Taiwan sense entrar en fortes contradiccions.
Portem quasi 2 hores i mitja i l’interès continua sense davallar, però el temps s’imposa. Ha estat una sessió que segur que els que hi vàrem estar recordarem molt temps.
Després d’agrair al Marcel la seva presència vàrem donar per tancada la sessió
(Crónica Sr. Josep Ballart)
Galeria de fotos:
