Nascut a Sitges al any 1953, és Doctor en Ciències Físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (1978) de la qual és catedràtic de Física de la Matèria Condensada. La seva especialitat de recerca és la termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l’equilibri, àrea en què ha publicat uns dos-cents articles de recerca en revistes internacionals, i diversos llibres.
Es una persona polièdrica i també és autor d’una àmplia obra poètica, d’una quinzena de títols, aplegada en edició conjunta en els volums L’èxtasi i el càlcul (2002) i L’huracà sobre els mapes (2004).
Entre els aspectes d’aquesta obra que mereixen una atenció especial podem esmentar una atenció a temes científics, religiosos, cinematogràfics, cívics, a més d’exploracions formals inspirades en formes de la naturalesa o de la ciència. També ha treballat en la traducció de llibres de d’autors tan coneguts com Stephen Hawking. (Veure bibliografia http://es.wikipedia.org/wiki/David_Jou)
Davant d’una audiència que ja havia manifestat el seu temor d’assistir a una col·loqui de difícil comprensió, el professor Jou va fer gala de la seva experiència pedagògica i la seva habilitat narrativa per tal d’anar introduint els conceptes que a tots ens interessava.
Després la l’apertura de la sessió per part del Sr. Félix Vilaseca i d’una introducció per part del Sr. Josep Ballart, el Professor David Jou ens va explicar com cada dia estem fen us de fenòmens quàntics, però que va ser Bohr qui fa 100 anys ho va poder quantificar observant com els electrons que constitueixen els àtoms nomes estan estables en un determinat nivell (orbita al voltant del nucli). Els electrons absorbeixen energia o la transmeten nomes quan fan un canvi d’un nivell a un altre i això no es fa de manera continua sinó de manera discreta, de cop!.
Aquests nivells d’energia son específics de cada element de la matèria, observant aquestes emissions es pot deduir davant de quin element ens trobem, fins i tot observant la llum de les estrelles podem deduir, mercès a aquest fenomen quàntic, de que estan composades les estrelles.
Altres fenòmens com els colors, la llum LASER, els semiconductors o els leds demostren com la enginyeria quàntica te i tindrà un pes important en l’evolució.
També ens va parlar de com la matèria a vegades es presenta com una ona i d’altres com a masa i com la capacitat del observador afecta al element observat.
El professor havia donat classe a l’Escola de Filosofia, posa de manifest la complementarietat d’àrees que a priori semblen tan allunyades com la Física i el Pensament Filosofic.
Ja havíem tingut prou contingut com perquè entre el public sorgissin gran quantitat de preguntes i en aquest moment el col·loqui va esdevenir una interessant seqüencia de preguntes i aclariments que el Professor va atendre en tot moment amb gran amabilitat..
Va sorgir el debat de com intervé la religió, es va parlar de la partícula de Deu. En aquest aspecte ens comentava el professor, la Ciència es neutre. Hi ha dos maneres d’enfocar la interpretació del mon de la raó i el mon físic/biològic. Un es entendre que el pensament es el resultat del nostre cervell físic. Un altre es pensar que tot el mon físic es el resultat del nostre pensament. (Som perquè pensem o pensem perquè som). (Existien les matemàtiques abans que el cervell humà les pogués comprendre?)
Per altre banda, no existeix la immutabilitat en el mon de la ciència, allò que avui es veritat pot ser rebatut per una altre veritat física que la superi.
El dilema entre filosofia i ciència no existeix doncs es tracta de diferents posicionaments de l’individu. La ciència fa preguntes a fenòmens observables (per què passa?, com passa?…), en filosofia la pregunta es fa als fenòmens vers l’individu, (per què existim?, per què som?, per què? sobre la existència del propi fenomen físic, sobre el be i el mal…).
Un interessant debat s’inicia sobre el fet que en quàntica una partícula pot estar simultàniament a dos llocs a l´hora. Aquí si que el Professor va tenir que fer gala de la seva habilitat pedagògica davant d’un public interessat en la temàtica però que la seva tasca professional i el seu currículum acadèmic els deixava molt lluny de la física de les partícules.
Ens va explicar com el mar pot estar simultàniament a Salou i a Mallorca, només quan focalitzem sobre el mar en el seu detall el determinem allà a on l’observem i es al mirar-lo que concretem el mar que observem. Una ona no es tan sols la part que veiem arribar a la platja sino tota la seva continuitat en el mar. De la mateixa manera un electró es pot trobar a qualsevol lloc de l’espai i nomes quan es fa l’observació en concretem les seves característiques.
No paraven de sorgir temes d’interès, varem tenir oportunitat de debatre sobre l’atzar, sobre la matèria fosca del univers, sobre la simetria, fins i tot sobre la mecànica quàntica i l’energía nuclear. Tot temes que cada un d’ells superaria amb escreix l’objecte d’aquesta crònica.
La reflexió que ens varem fer tots al final es que ens trobem en un mon desconegut que dona voltes sobre si mateix a 1300 Km/h al equador, a més, va llençat a més de 100.000 Km/h girant al voltant del Sol i com tot aquest embalat viatge per un Univers a més de 800.000 Km/h i pensem que pot ser, en lloc d’estar engrescat amb guerres internes i temes in-transcendentals, no estria de mes que algú mires per la finestra per intentar saber a on som i cap a on anem.
Per sort tenim persones com el Professor Jou que es dediquen a aquesta tasca i que ens fan partícips dels seus coneixements.
Convençuts de que ha estat un col-loqui que a la fi ens ha enriquit a tots, agraïm al Professor la seva presencia.