Tema: “Cal un reset de la Santa Seu?”
Ponent : Josep Mª Benítez i Riera.
Jesuita
Josep Mª Benítez i Riera, Jesuïta,professor d’Història i bens Culturals de l’ Església a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma. Ha estat resident durant força temps a Roma, suficient com per disposar d’un coneixement de l’entorn del Vaticà.
Poques vegades un te l’oportunitat de gaudir d’una xerrada com la que varem tenir l’ocasió en aquest col·loqui. Es difícil descriure-ho i fins i tot pot ser imprudent fer-ho al peu de la lletra tot el que ens va voler transmetre.
Esbatem assabentats de la vàlua del conferenciant, la seva experiència vaticana i sobretot del seu esperit critic i combatiu que si bé es podia esperar de la seva ordre, va quedar manifestament pales.
Amb un gran sentit d’humor amb el que va amenitzar tota la jornada, el Professor Benítez va començar centrant la temàtica al voltant de la part orgànica o d’estructura de l’Església Catòlica Llatina, posant de manifest l’existència d’altres aproximacions al cristianisme com pot ser l’Església Catòlica Grega que si bé es una gran desconeguda per exemple a la nostre terra, parteix d’altres paradigmes i de grans valors.
Va ser Degà de la Facultat d’Història de la Universitat Gregoriana, aquesta Universitat de Teologia i Dret Canònic, ja en el segle XX s’estructura al voltant de 7 facultats: les tres tradicionals de Teologia, Dret Canònic i de Filosofia i 4 de noves que son: Historia Eclesiàstica, Sociologia, Psicologia i Ciències de la Religió. El tres primers àmbits es el camí natural cap a el sacerdoci, quedant la resta com a estudis de Post-Grau.
Aquí el Professor ens transmet un subtil missatge i ens explica com quan va arribar a Roma, tots els alumnes eren homes i com les coses han canviat. Avui hi ha forces dones especialment en matèries com la Historia.
Es en la Facultat d’Història a on s’arriba amb un nivell molt alt de preparació en quan al coneixement de les arrels històriques de l’Església, aquí per el estudi s’aplica el mètode històric-critic en el ensenyament de la matèria.
Ens remarca aquest aspecte metodològic per tal que ens pugui situar molt mes en tot el que ens vol transmetre en aquesta jornada.
També en aquesta introducció inicial, d’una manera seqüencial però molt aclaridora focalitza de dalt cap baix l’àmbit del seu discurs i descriu amb una excel·lent pedagogia el que es l’Església com a poble de Deu i el que es l’entramat d’Estat la Santa Seu o Estat de la Ciutat del Vaticà.
Després d’aquesta presentació de l’entorn, el Professor parteix d’un tema d’actualitat com ha estat el relleu del Papa com a fil conductor per descriure que es la santa Seu i la conveniència o no d’un “reset”.
Amb aquesta introducció i focalització del tema, el Professor inicia una excel·lent narració que es pot assimila a les fases d’una novel·la: “presentació”, “trama” i “desenllaç”.
El seu discurs gira al voltant de tres fases del proces de relleu: “La renuncia”, “El conclave” “L’elecció del nou Papa”.
La presentació
La renuncia.- El sols fet de la renuncia ja panteixa un gran debat i la possibilitat d’una reforma dins la Santa Seu.
El Papa expressa raons físiques, preo una especulació sobre un possible desanim i l’evidencia de traïcions en el entorn de govern (que no pas de l’Església), algunes han transcendit a l’opinió publica, cal imaginar que han produït un gran patiment en el Papa.
Cal considerar també el tarannà del Papa, la seva gran vàlua. Ell ho tenia tot previst, quan ho faria, com ho faria, fins i tot fixa l’hora amb una gran precisió a les 8 del vespre. Sap també que farà fins aquest dia, com veurem mes endavant encara l’hi dona temps i forces per nomena al responsable de la Banca Vaticana (IOR).
Podríem dir que la grandesa del seu pontificat queda maximitzada en el “fondo” i “forma” de la seva renuncia.
En el fondo deixa un missatge clar de que “ja n’hi ha prou”, fins i to per ell i en la forma marca un camí clar de futur de a on cal començar a treballar.
La Trama
El Conclave.- En el conclave s’inicia un proces establert que el Professor ens detalla minuciosament, fins i tot fen una descripció detallada dels entorns físics a on es produeixen els aconteixaments, com han canviat amb els anys, llocs tots ells que el Professor coneix amb detall per els anys passats en el entorn del Vaticà i que ens fa viure en primera persona.
Les assemblees prèvies, que es produeixen d’una manera deliberadament arbitraria, sense temari ni ordre del dia i sense un president, son un element molt important per tal de crear l’atmosfera propicia per produir acostaments i compartir criteris.
El professor ens descriu un fet singular degut a un nou entorn mediàtic i una nova força cultural quan els bisbes nord-americans inicien una serie de rodes de premsa posterior a les trobades diàries. Aquest també es un tema diferencial que el Cardenal Bertone no tardà en reconduir.
El desenllaç
L’elecció del Papa Francesc.- Es en aquest punt a on el col-loqui entra plenament en la seva fase de desenllaç, cal però recuperar el títol del col·loqui: ”Cal un reset de la Santa Seu?”.
Cal entendre molt bé la santa Seu, L’Estat de la Ciutat del Vaticà, es al any 1929 quan es constitueix formalment l’Estat i com tot Estat ha de desenvolupar les seves pròpies estructures de govern.
El Professor ens fa una extens relat sobre l’evolució historica dels “Estats Vaticans” a partir dels seus orígens mes o menys qüestionables fins a la realitat actual, tot i que es un element relativament nou cal planteixar si ja ha desenvolupat també prou ineficàcies com perquè també hi calgui un reset.
Avui el Vaticà s’ha fet molt complexe, coneixem el que en diem el Banc del Vaticà (IOR), però hi ha mes de 200 organismes i 8 entitats financeres, entre elles IOR, que gestionen aspectes econòmics a considerar.
L’Òbol de San Pere, que gestiona les aportacions de les Diòcesis.
La Fabrica de San Pere, que gestiona els ingressos i les despeses derivades de la gestió del Patrimoni de la Ciutat del Vaticà, visites etc..
El Govern de la Ciutat del Vaticà, que gestiona el comerç de la Ciutat, tabac, gasolina, l’estació de tren o càrrecs interns propis de la governança.
Els Museus del Vaticà, Des del segle XVI gestiona els ingressos i despeses derivats del patrimoni artístic i museístic que al llarg dels anys ha anat acumulant.
La Biblioteca i el Arxiu Vaticans, gestiona el patrimoni documental, de un extraordinari volum i vàlua que representa kilòmetres i kilòmetres d’arxius i documentació.
L’obra Missionera, gestió de l’obra de propaganda i propagació de la fe de l’Església. No es baladí doncs disposa d’un important patrimoni procedent de donacions que s’han fet amb la finalitat expressa de la propagació de la fe.
El Domund, gestiona les aportacions que es fan mundialment l’ultim diumenge d’octubre de cada any. Es un volum important que es fa de manera dinerària puntualment un dia al any i que cal gestionar el flux econòmic des de que es fa l’aportació fins que es fa l’assignació i la entrega.
El Banc del Vaticà o IOR, que de fet no es un Banc com a tal sinó que està pensat per tal de comptabilitzar i dipositar tots els fons dispersos que es generen en les entitats i organitzacions que giren al voltant del Vaticà.
L’organització es molt complexa i si cal un reset cal fer-ho de manera molt gradual, intel·ligent i cal tocar moltes tecles.
Aquí el Papa Benet dona un altre pas valent i en mitat de totes les turbulències anomena al Director de IOR, assumint ell aquest paper i alliberant al seu successor de fer-ho i donant un missatge clar de a on es el clau de la sabata. Cal considerar reiniciar el proces, replantejar aspectes que no tenen res a veure amb el missatge de Crist i que pot lesionar la connexió amb el autentic poble de Jesús.
Això es pot fer sense haver de reconsiderar, si més no de manera urgent, la part dogmàtica que forma part d’un mon teològic molt tancat i relativament recent. També hi ha matèries en aquest aspecte que podrien ser revisades, i que son plantejaments històricament recents, com la infal·libilitat del Papa que ni científicament ni teològicament tenen una base sòlida o el paper de la dona.
Si però que pot ser cal reconsiderar aspectes de govern per tal d’assolir un nou marc de transparència, fiscalitat i redimensionament d’organismes que permetin augmentar la credibilitat, com a Sistema, de la Santa Seu.
Aquesta feina el conclave va considerar al Papa Francesc com la persona que podia assumir aquesta tasca, aquí fins i tot la figura de Carlo María Martini, bisbe de Milà, i persona de gran vàlua que l’edat no l’hi ha permès desenvolupar un altre paper més transcendental, pot haver estat determinant en que el Conclave haguí dipositat les seves esperances en el Papa Francesc.
Tot el discurs fet amb molta pedagogia i sentit del humor, ha estat ple de detalls històrics, referencies bíbliques i anècdotes que inclouen algun assassinat o suïcidi.
Al final pot haver estat la crònica més llarga que haguem pogut escriure com a record d’un dels nostres col-loquis però sens cap mena de dubte s’ho mereixia.
(Crónica Josep Ballart Guasch)
Poques vegades un te l’oportunitat de gaudir d’una xerrada com la que varem tenir l’ocasió en aquest col·loqui. Es difícil descriure-ho i fins i tot pot ser imprudent fer-ho al peu de la lletra tot el que ens va voler transmetre.
Esbatem assabentats de la vàlua del conferenciant, la seva experiència vaticana i sobretot del seu esperit critic i combatiu que si bé es podia esperar de la seva ordre, va quedar manifestament pales.
Amb un gran sentit d’humor amb el que va amenitzar tota la jornada, el Professor Benítez va començar centrant la temàtica al voltant de la part orgànica o d’estructura de l’Església Catòlica Llatina, posant de manifest l’existència d’altres aproximacions al cristianisme com pot ser l’Església Catòlica Grega que si bé es una gran desconeguda per exemple a la nostre terra, parteix d’altres paradigmes i de grans valors.
Va ser Degà de la Facultat d’Història de la Universitat Gregoriana, aquesta Universitat de Teologia i Dret Canònic, ja en el segle XX s’estructura al voltant de 7 facultats: les tres tradicionals de Teologia, Dret Canònic i de Filosofia i 4 de noves que son: Historia Eclesiàstica, Sociologia, Psicologia i Ciències de la Religió. El tres primers àmbits es el camí natural cap a el sacerdoci, quedant la resta com a estudis de Post-Grau.
Aquí el Professor ens transmet un subtil missatge i ens explica com quan va arribar a Roma, tots els alumnes eren homes i com les coses han canviat. Avui hi ha forces dones especialment en matèries com la Historia.
Es en la Facultat d’Història a on s’arriba amb un nivell molt alt de preparació en quan al coneixement de les arrels històriques de l’Església, aquí per el estudi s’aplica el mètode històric-critic en el ensenyament de la matèria.
Ens remarca aquest aspecte metodològic per tal que ens pugui situar molt mes en tot el que ens vol transmetre en aquesta jornada.
També en aquesta introducció inicial, d’una manera seqüencial però molt aclaridora focalitza de dalt cap baix l’àmbit del seu discurs i descriu amb una excel·lent pedagogia el que es l’Església com a poble de Deu i el que es l’entramat d’Estat la Santa Seu o Estat de la Ciutat del Vaticà.
Després d’aquesta presentació de l’entorn, el Professor parteix d’un tema d’actualitat com ha estat el relleu del Papa com a fil conductor per descriure que es la santa Seu i la conveniència o no d’un “reset”.
Amb aquesta introducció i focalització del tema, el Professor inicia una excel·lent narració que es pot assimila a les fases d’una novel·la: “presentació”, “trama” i “desenllaç”.
El seu discurs gira al voltant de tres fases del proces de relleu: “La renuncia”, “El conclave” “L’elecció del nou Papa”.
La presentació
La renuncia.- El sols fet de la renuncia ja panteixa un gran debat i la possibilitat d’una reforma dins la Santa Seu.
El Papa expressa raons físiques, preo una especulació sobre un possible desanim i l’evidencia de traïcions en el entorn de govern (que no pas de l’Església), algunes han transcendit a l’opinió publica, cal imaginar que han produït un gran patiment en el Papa.
Cal considerar també el tarannà del Papa, la seva gran vàlua. Ell ho tenia tot previst, quan ho faria, com ho faria, fins i tot fixa l’hora amb una gran precisió a les 8 del vespre. Sap també que farà fins aquest dia, com veurem mes endavant encara l’hi dona temps i forces per nomena al responsable de la Banca Vaticana (IOR).
Podríem dir que la grandesa del seu pontificat queda maximitzada en el “fondo” i “forma” de la seva renuncia.
En el fondo deixa un missatge clar de que “ja n’hi ha prou”, fins i to per ell i en la forma marca un camí clar de futur de a on cal començar a treballar.
La Trama
El Conclave.- En el conclave s’inicia un proces establert que el Professor ens detalla minuciosament, fins i tot fen una descripció detallada dels entorns físics a on es produeixen els aconteixaments, com han canviat amb els anys, llocs tots ells que el Professor coneix amb detall per els anys passats en el entorn del Vaticà i que ens fa viure en primera persona.
Les assemblees prèvies, que es produeixen d’una manera deliberadament arbitraria, sense temari ni ordre del dia i sense un president, son un element molt important per tal de crear l’atmosfera propicia per produir acostaments i compartir criteris.
El professor ens descriu un fet singular degut a un nou entorn mediàtic i una nova força cultural quan els bisbes nord-americans inicien una serie de rodes de premsa posterior a les trobades diàries. Aquest també es un tema diferencial que el Cardenal Bertone no tardà en reconduir.
El desenllaç
L’elecció del Papa Francesc.- Es en aquest punt a on el col-loqui entra plenament en la seva fase de desenllaç, cal però recuperar el títol del col·loqui: ”Cal un reset de la Santa Seu?”.
Cal entendre molt bé la santa Seu, L’Estat de la Ciutat del Vaticà, es al any 1929 quan es constitueix formalment l’Estat i com tot Estat ha de desenvolupar les seves pròpies estructures de govern.
El Professor ens fa una extens relat sobre l’evolució historica dels “Estats Vaticans” a partir dels seus orígens mes o menys qüestionables fins a la realitat actual, tot i que es un element relativament nou cal planteixar si ja ha desenvolupat també prou ineficàcies com perquè també hi calgui un reset.
Avui el Vaticà s’ha fet molt complexe, coneixem el que en diem el Banc del Vaticà (IOR), però hi ha mes de 200 organismes i 8 entitats financeres, entre elles IOR, que gestionen aspectes econòmics a considerar.
L’Òbol de San Pere, que gestiona les aportacions de les Diòcesis.
La Fabrica de San Pere, que gestiona els ingressos i les despeses derivades de la gestió del Patrimoni de la Ciutat del Vaticà, visites etc..
El Govern de la Ciutat del Vaticà, que gestiona el comerç de la Ciutat, tabac, gasolina, l’estació de tren o càrrecs interns propis de la governança.
Els Museus del Vaticà, Des del segle XVI gestiona els ingressos i despeses derivats del patrimoni artístic i museístic que al llarg dels anys ha anat acumulant.
La Biblioteca i el Arxiu Vaticans, gestiona el patrimoni documental, de un extraordinari volum i vàlua que representa kilòmetres i kilòmetres d’arxius i documentació.
L’obra Missionera, gestió de l’obra de propaganda i propagació de la fe de l’Església. No es baladí doncs disposa d’un important patrimoni procedent de donacions que s’han fet amb la finalitat expressa de la propagació de la fe.
El Domund, gestiona les aportacions que es fan mundialment l’ultim diumenge d’octubre de cada any. Es un volum important que es fa de manera dinerària puntualment un dia al any i que cal gestionar el flux econòmic des de que es fa l’aportació fins que es fa l’assignació i la entrega.
El Banc del Vaticà o IOR, que de fet no es un Banc com a tal sinó que està pensat per tal de comptabilitzar i dipositar tots els fons dispersos que es generen en les entitats i organitzacions que giren al voltant del Vaticà.
L’organització es molt complexa i si cal un reset cal fer-ho de manera molt gradual, intel·ligent i cal tocar moltes tecles.
Aquí el Papa Benet dona un altre pas valent i en mitat de totes les turbulències anomena al Director de IOR, assumint ell aquest paper i alliberant al seu successor de fer-ho i donant un missatge clar de a on es el clau de la sabata. Cal considerar reiniciar el proces, replantejar aspectes que no tenen res a veure amb el missatge de Crist i que pot lesionar la connexió amb el autentic poble de Jesús.
Això es pot fer sense haver de reconsiderar, si més no de manera urgent, la part dogmàtica que forma part d’un mon teològic molt tancat i relativament recent. També hi ha matèries en aquest aspecte que podrien ser revisades, i que son plantejaments històricament recents, com la infal·libilitat del Papa que ni científicament ni teològicament tenen una base sòlida o el paper de la dona.
Si però que pot ser cal reconsiderar aspectes de govern per tal d’assolir un nou marc de transparència, fiscalitat i redimensionament d’organismes que permetin augmentar la credibilitat, com a Sistema, de la Santa Seu.
Aquesta feina el conclave va considerar al Papa Francesc com la persona que podia assumir aquesta tasca, aquí fins i tot la figura de Carlo María Martini, bisbe de Milà, i persona de gran vàlua que l’edat no l’hi ha permès desenvolupar un altre paper més transcendental, pot haver estat determinant en que el Conclave haguí dipositat les seves esperances en el Papa Francesc.
Tot el discurs fet amb molta pedagogia i sentit del humor, ha estat ple de detalls històrics, referencies bíbliques i anècdotes que inclouen algun assassinat o suïcidi.
Al final pot haver estat la crònica més llarga que haguem pogut escriure com a record d’un dels nostres col-loquis però sens cap mena de dubte s’ho mereixia.
(Crónica Josep Ballart Guasch)