Prof. Martín Vide

El darrer trimestre de l’any 2024, els fets que tingueren lloc a València amb el desbordament de rius i rieres ens varen deixar astorats. El final incert de la COP28 i el futur que se’ns pot presentar amb l’actitud del nou president dels EUA envers el clima tampoc són expectatives massa optimistes.

Per això, a «Senior’s Club Empresarial» vàrem voler debatre aquesta qüestió i ho vàrem poder fer de la mà d’un extraordinari expert climatòleg.

Amb el títol «Les lliçons de la DANA a València», el doctor Javier Martín Vide ens va oferir la seva visió de les conclusions que cal treure dels fets referenciats i ajudar a posar-ho en context dins la situació mundial respecte al clima.

El doctor Martín Vide (1954) és llicenciat en Ciències Matemàtiques i és doctor en Geografia i Història amb premi extraordinari. Ha centrat la seva activitat investigadora en anàlisis probabilístiques de la precipitació, riscos climàtics, anàlisi sinòptica, clima urbà i variabilitat i canvi climàtic.

Autor de més de 25 llibres, ha dirigit quasi una trentena de tesis doctorals i va ser el primer president de l’Associació Espanyola de Climatologia (1998-2004) i del Consell Assessor del Servei Meteorològic de Catalunya (2000-2011). Ha estat president de l'»Associació de Geògrafs Espanyols»(2009-2013) i del Comitè espanyol de «World Climate Research Programme» (2010-2015).

Va ser director de l'»Institut d’investigació de l’aigua» de La Universitat de Barcelona.

Membre del consell editorial de l'»International Journal of Climatology» així com d’altres revistes, coordinador del Grup d’experts de canvi climàtic de Catalunya i de l'»observatori metropolità del canvi climàtic» de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Figura en el Rànquing de Stanford entre el 2% dels científics més influents del món en la matèria i un reconegut conferenciant que participa sovint en els mitjans de comunicació.

Ha participat com a revisor expert en el «Quart Informe IPCC», que va rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 2007, i en el Cinquè (2014). En 2017 va rebre la Distinció de la Universitat de Barcelona a les millors activitats de divulgació científica i humanística, i en 2020 la «Distinció a la Qualitat Docent».

Algunes de les seves activitats de difusió han estat la direcció científica del pavelló Aigua Extrema (Expo Zaragoza, 2008), la direcció de la col·lecció de llibres «Geoambiente XXI» (Davinci Continental) i la col·laboració periòdica en el programa «L’Agenda del Medi Ambient» (Ràdio 4, 2005-2008).

Va començar situant els fets a Valencià dins el context històric de grans desastres com la catàstrofe més gran del segle XXI a Espanya i és comparable al desastre del Vallès de l’any 1962, tot i que no en víctimes, perquè, per exemple, tan sols a Rubí va morir el 10% de la seva població, 500 víctimes sobre una població de 5000 habitants.

A València es va tractar d’un fenomen excepcional a on van caure 184,6 mm per hora i amb un record de precipitació acumulada en 6 hores o en una hora a Turís, rècord d’Espanya, i gairebé 800 mm en 24 hores. La intensitat i la durada varen ser factors determinants.

El «fet» excepcional, juntament amb el poc respecte urbanístic envers la llera fluvial i una desprotecció de la població, varen ser motors de la tragèdia.

Posava de manifest una mala cultura del risc tant per part de l’administració com per part dels administrats, tot i que es tracta de fenòmens recurrents, com per exemple, el 14 d’octubre del 57, a on una riada al Túria va causar danys al centre de València i va donar lloc a un pla nacional per desviar el gruix del caudal al sud de la capital valenciana. O també la pantanada de Tous, a on l’origen va venir de la impossibilitat del pantà de suportar l’esforç de retenció i va acabar rebentant.

A més, ens deia com l’efecte del canvi climàtic està alterant les coses, algunes a millor i d’altres a pitjor, ja que aquest extrem occidental de la Mediterrània té unes característiques molt particulars. Aquest fet diferencial feia que estiguéssim avesats a les «llevantades», que després vàrem anomenar «gotes fredes», com a un fenomen que es produeix quan els vents molt humits i càlids de llevant es troben a les capes altes de l’atmosfera, amb un nucli molt fred procedent de nord-oest, que provoca la condensació de la humitat i fortes precipitacions més o menys puntuals i que, tot i predictibles, poden ser de difícil ubicació.

Un abús dels termes ha dut a identificar els fenòmens com el de València amb un nou acrònim donada la seva particularitat i en diem DANA (Depressió Atmosfèrica a Nivells Alts). Per tractar-se d’una depressió a nivells alts atmosfèrics, pot passar per alt als baròmetres que normalment tenim instal·lats.

El fet que el Mediterrani sigui un mar interior fa que pugui retenir molta energia en forma de calor i, per exemple, ens explicava que aquest estiu del 2024 Mallorca va mesurar una temperatura de l’aigua de més de 30 °C, que és superior a la temperatura de l’aigua al Carib.

Aquests canvis en el comportament del clima originen nous riscos, com són efectes semblants als huracans caribenys, als quals s’ha donat el nom de «medicanes» com una barreja d'»huracà» i «mediterrani».

La Dana de València ens ha recordat el que ja sabíem, el mar està més calent, sabíem que, a diferència d’altres contrades mundials, a la costa mediterrània l’època de pluges és a la tardor i que potser hi haurà més fenòmens que abans i amb major intensitat per alliberar l’energia en forma de calor que reté el mar.

El risc l’hem d’interioritzar a la nostra cultura i, en general, és funció de tres vectors clau: el perill potencial de la natura, la vulnerabilitat de la població i l’exposició del territori davant els fets que es puguin produir. Ens va posar d’exemple un fenomen sísmic de semblants característiques a Haití o a Xile, a on fets similars varen tenir resultats molt diferents.

En aquest sentit, hem constatat que a València no es va fer bé. Aquesta manca de respecte al territori i a la natura va portar a ocupar espais que pertanyien al riu, perquè aquest no tan sols consisteix en l’espai que ocupa l’aigua, sinó en tota la seva llera. El barranc del «poio», com hem sentit a dir aquests dies, té un origen llatí, «pòdium» o «puig», ja que tota la llera recull en 40 km l’aigua d’un puig proper amb una alçada de 1000 m, cosa que li dona un gran desnivell.

Hauríem d’aprendre que la planificació territorial adequada és la mesura més eficaç i barata en moltes ocasions, però en aquest cas no era suficient, com ens va aclarir més endavant. Calia prevenció i anticipació.

En aquest cas varen baixar 3500 m³/seg. i això és una barbaritat. Tot i que no va ser un cabal sostingut, és més del que pot portar l’Ebre i més del que aporta el riu Nil a Egipte.

La gestió de l’emergència, tant en les fases inicials com en el moment precís, va ser pèssima. Sense cultura, sense determinació i amb una manca d’exercicis de simulacre anteriors, la població es va enfrontar a uns fets insuperables.

Aquesta cultura de gestió del risc hauria d’haver alertat als responsables amb molta anterioritat i haver previngut a la població amb més antelació.

L’Agència Espanyola de Meteorologia «AEMET» estava alertant d’una greu situació de risc amb dies d’antelació i va faltar una «alerta primerenca» als administrats i un seguiment constant per part dels administradors. L’actuació timorata i tardana va fer que els avisos fossin fora de temps.

Ens explicava el nostre ponent que a vegades l’excés d’advertències porta a una desatenció del risc, però aquesta actitud també cal combatre-la perquè «l’ocultació del risc augmenta el risc».

De les preguntes que varen sorgir, vàrem poder parlar extensament del canvi climàtic i com l’escalfament global és una realitat inqüestionable en termes numèrics i per damunt de dades puntuals que ho corroborin (Figueres 45,4 °C 18/7/2023) o efectes locals que ho desmenteixin, és una evidència científica en l’àmbit global.

Aquesta tendència d’escalfament perdurarà tot i que fem esforços, que cal fer, per revertir-ho, perquè el planeta té una inèrcia molt gran i, per tant, hem d’estar preparats, i ens assenyalava l’Àrtic com la regió més crítica, ja que la pèrdua de gel comporta una menor reflexió de la llum i l’energia i una major absorció. La pèrdua del gel pot significar un augment de temperatura de 3 °C!!

Aquests canvis de temperatura poden comportar una disminució de la intensitat de corrents marins que avui conformen el clima del planeta, i en aquest sentit ens va parlar del corrent oceànic atlàntic (AMOC). Els corrents del Golf i de Labrador.

El corrent oceànic atlàntic (AMOC) que regula el clima d’Europa i altres punts del planeta mitjançant el transport d’aigua calenta cap al nord de l’oceà Atlàntic i d’aigua freda cap a les profunditats, sembla que pot estar patint un alentiment, i això ens va donar peu a parlar de canvis catastròfics en el clima. Ens va posar d’exemple l’elasticitat d’una goma quan de sobte es trenca i canvia totalment el paradigma.

Ens explicava com la humanitat ha buscat sempre la manera d’esbrinar aquest futur meteorològic i ens feia referència a un conciutadà que va tenir la seva residència al número 10 del carrer de Petritxol (avui s’hi pot trobar una placa commemorativa), com va ser el metge i científic Francesc Salvà i Campillo, que va iniciar un seguiment de paràmetres meteorològics que ens ha deixat una seqüència de més de dos segles de seguiment de pressió i temperatura. També són importants les dades de l’Observatori Fabra, amb més de cent anys de registre.

Tota aquesta evidència, i d’altre, amb totes les incerteses que comporta quan parlem del Mediterrani, ens permet preveure un futur amb unes precipitacions més baixes i unes temperatures més altes.

Una lliçó a considerar seria valorar la conveniència de revisar les normes tècniques i urbanístiques i calibrar els protocols i procediments relatius a la vigilància i prevenció, així com l’alerta i activació que de totes totes van fallar a València.

Tornant al tema de la DANA de València, entre els assistents va sorgir una pregunta sobre si la gestió prèvia i durant l’episodi dels embasaments propers podia tenir algun efecte sobre l’avinguda. En aquest sentit, el nostre invitat ens deia que en els 40 km de recorregut hi ha poca capacitat d’actuació i que no hi ha una evidència que aquesta gestió hagués tingut repercussió i, en qualsevol cas, davant una avinguda d’aquesta dimensió hagués pogut tenir efecte. Tornant a la dimensió del desastre 3500 m³/s. (voldria dir que amb 20 minuts s’ompliria un embasament de 4 hm³ que és tota la capacitat de l’embassament de Foix!!) és d’una dimensió extraordinària.

Entre els assistents va sorgir la inquietud de si caldria construir embasaments de regulació que permetessin gestionar aquestes avingudes per a laminar els caudals. És un tema complex, ens deia que ell té molta confiança amb els tècnics que actualment estan gestionant les conques, ens va parlar de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre o l’Agència Catalana de l’Aigua com a entitats més properes. L’actuació sobre les lleres requereix molta prudència. S’han fet actuacions com canalitzacions que ha calgut revertir. Canalitzar i donar més velocitat a l’aigua per tal d’evacuar-la a correcuita pot tenir efectes catastròfics més avall.

Cal buscar solucions basades en la natura i, en aquest sentit, respectar al riu i les planes inundables té efectes beneficiosos com, per exemple, la recuperació d’aqüífers soterranis en fer que, per filtració, aquests puguin recuperar els seus cabals i les seves reserves. Insistia en el fet que hem de veure al riu més enllà de l’espai que pròpiament ocupa l’aigua que transporta.

Arran de les inundacions del centre d’Europa, aquesta va desenvolupar una Norma Europea i cal fer una transposició valenta que costa molt, puix aquesta transcripció situa a moltes construccions actuals en zona inundable i, tot i que la transcripció respecta equipaments existents, té un efecte important perquè els situa sobre espais inundables. Hi ha altres espais a considerar com espais costaners, el mar està pujant a un ritme de 3-4 mm/any!!

Tornant al nostre entorn geogràfic, estem en un espai que les prediccions són molt difícils de seguir. S’ha millorat molt, però a vegades les tempestes tenen un recorregut molt erràtic i d’efectes molt localitzats, que fa que pugui ploure molt en un lloc i gents a prop. La població ha de tenir clares aquestes circumstàncies i no criminalitzar als meteoròlegs. Hi ha una dicotomia entre la necessitat d’avisar i l’exigència de precisió, com ja s’ha donat en el passat, quan s’ha culpabilitzat als meteoròlegs d’errors de previsió. El dubte està entre passar-se o quedar-se curts, amb les conseqüències que això pot tenir.

Arribant a l’hora límit que havíem previst, vàrem poder parlar sobre el negacionisme del canvi climàtic. En el món científic no hi ha dubtes donada l’evidència estadística innegable que ell ens va avalar amb dades concretes.

Poden haver sorgit inicialment controvèrsies sobre l’origen antròpic del fenomen, és a dir, si aquest té el seu origen en l’activitat humana i especialment, com la humanitat està gestionant l’energia i les seves fonts fòssils. En el món científic avui en dia també hi ha consens en aquest sentit. L’ús de l’energia, les emissions de gasos d’efecte hivernacle, el CO₂, el metà així com d’altres gasos passa una factura al planeta que cal considerar.

Va estar una xerrada intensa amb molt contingut i que vàrem poder debatre sobre conceptes a vegades més tècnics, però que el nostre invitat, amb una tasca pedagògica, va saber desgranar de manera prou entenedora.

Va ser un àpat excel·lent i passada l’hora d’acabar, el nostre president va agrair al professor la seva assistència a l’acte, així com la seva claredat i amabilitat.

(Crónica Josep Ballart Guasch)