Tema: «Les empreses davant del Procés Polític ‘(respostes a les inquietuds empresarials)»
Avui hem tingut entre nosaltres al professor Oriol Amat, es moltes coses economista, president del ‘Registro de Expertos Contables’ i president de l’ACCID entre altres coses no menys importants, però avui hem volgut que vingui el professor i catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra i es en qualitat d’això que hem volgut saber la seva opinió sobre un tema tan d’actualitat com es com queden les empreses davant del Procés Polític.
Autor de diversos llibres de comptabilitat i finances, alguns dels quals han estat publicats en varis idiomes, ha estat professor visitant en diferents universitats i escoles de negocis europees, americanes i asiàtiques.
En la introducció inicial ja ens diu que certament la situació genera un plec de preguntes que la gent es fa i que es lògic que les respostes a aspectes econòmics es facin al entorn d’experts professionals al marge de posicionaments ideològics.
Però ja com a titular ens vol destacar que qualsevol situació complicada es molt més facil s’hi s’aborda des de una posició negociadora i amb voluntat de consens.
Com a bon professor, ens explica que per el seu discurs seguirà un ‘llibre de text’ que al seu criteri aborda amb força encert el tema : “Economia de Catalunya, preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència”. (www.profiteditorial.com)
La situació actual que es visualitza com un enfrontament entre Presidents Espanyol i Català no fa mes que reflectir un problema real que es el que a vegades des del estat central no es vol encarar. 
Per tan, en primer lloc cal esbrinar les causes i es alternatives del problema, en segon lloc analitzar la viabilitat de les opcions, relació amb Europa, amb el euro, les pensions, el dèficit, les infraestructures, les possibles deslocalitzacions, els pressupostos, etc.
Les conclusions a les que es pot arribar al analitzar tots aquests punts poden ser diverses i estan condicionades per les hipòtesis de partida.
Primer cal esbrinar quin es el origen del ‘problema’ català. El professor ens explica com de la seva infantesa, recorda com viatjant amb els pares per Espanya l’hi va cridar l’atenció una pintada “no compre productos catalanes”. El origen doncs si mes no ve de lluny, pero es va produir un canvi substancial arrel de la sentencia del Tribuna Constitucional que recordem es va tardar mes de quatre anys en produir-se.
La llengua es un altre motiu que genera conflicte, però el genera en els extrems tan en un sentit com en un altre, doncs la majoria de la gent vivia en una situació de confort que ha estat alterat arrel de la pròpia sentencia i de les polítiques re-centralitzadores i uniformitzadores sorgides del Gobierno de España i del Ministre Wert.
Un tercer element distorsionador de les relacions es la situació de les Infraestructures. Actualment a Espanya hi ha asimetries molt considerables, en autopistes, en aeroports amb mesures discriminatòries, etc.
El dèficit fiscal, avaluat entre 12.000 milions o 16.000 milions en funció de diferents maneres d’estimació, es comparativament abusiu quan ho comparem en la contribució d’altres zones riques en vers les menys afavorides en altres països del nostre entorn. Aquesta anomalia es reflecteix clarament en la pèrdua d’ordinalitat de Catalunya envers les altres autonomies quan es valora la seva situació de riquesa abans i després de la contribució territorial. Aquest pèrdua d’ordinalitat que fa que Catalunya passi del tercer al octau lloc en quan a riquesa resulta difícil d’assumir i d’explicar a la ciutadania.
No menys important que els altres quatre punts esmentats es el estatus negociador. L asimetria territorial ja es avui una realitat. Catalunya, per historia, per iniciativa dels seus ciutadans han desenvolupat òrgans que les altres autonomies ni les tenen, ni les volen, ni les necessiten. Aquesta realitat cal considerar-la a l’hora d’establir negociacions i cal un tracte bilateral més que una negociació de tots amb tots i per tot. No hi ha res mes injust que tractar igual coses que son diferents. Aquests son potser els eixos principals que permeten emmarcar el origen del problema.
En quan a vies de resposta, en clau de solució el tema econòmic, ens diu el professor, te una importància cabdal. Ens recorda com a Escòcia va ser determinant en els resultats la valoració que van fer els escocesos del rics i oportunitats en matèria econòmica i com determinades noticies a vigília de la votació, quan alguns Bancs van amenaçar en marxar de Escòcia, van condicionar el vot.
Les conseqüències del dèficit d’infraestructures i del dèficit fiscal condicionen la nostra capacitat de creixement. Actualment tenim un dèficit pressupostari de 4000 milions d’euros que front als 12 o 16 mil milions nets que Catalunya contribueix a la resta del país es veu que hi ha marge. La inversió en infraestructures en el país d’acord amb el pacte institucional hauria de ser proporcional al PIB de Catalunya que es un 20% i aquesta xifra queda reduïda a un 8%, que un cop fetes les liquidacions a final d’any mai s’ha complert al 100%.
Davant d’aquestes limitacions, ens trobem amb un país que presenta un potencial econòmic molt gran, es pioner en molts aspectes culturals, científics e industrials, te un gran poder d’atracció i compte amb una economia molt diversificada, que a mes dels sectors punters com turisme o construcció, també ofereix una realitat econòmica significativa en industria agroalimentària, química i farmacèutica o automòbil.
Catalunya te una forta voluntat europeista i no la vol perdre, però tampoc es pot perdre doncs els ciutadans catalans avui ja som europeus i la possibilitat de fer servir l’euro com a element monetari també esta al nostre abast. Aquests factors son elements claus per que les empreses multinacionals es puguin posicionar davant del fet independentista de la manera que mes els hi convingui, ja sigui obrint seus com van fer a Eslovènia o seguir amb les seves polítiques de concentració en capçaleres territorials en determinats països. De mitjana el saldo obtingut de l’experiència de que es disposa es de que han augmentat les seus seguin la tendència de actuar globalment però mantenir presencies locals.
Sens dubte en una Catalunya independent, caldria generar estructures d’estat, uns 70.000 llocs de treball i una despesa de 3.000 milions d’euros, que també contribuirien a crear riquesa en el nostre entorn.
Les pensions son altre dubte que genera incertesa, però aquí el professor ens recorda com tenim un sistema de repartiment i no pas de capitalització, per tan en la mesura que el país pugui crear riquesa i treball, el ràtio de personal passiu front a personal contribuent millorara. Però a mes a mes, aquest ràtio ja es millor avui a Catalunya en la mesura que tenim una menor tassa d’atur.
A la pregunta de si hi ha viabilitat econòmica en el projecte, la resposta creu que indubtablement es “si”. Es difícil esbrinar com acabarà. Costa gestionar un país quan una part important ha dit prou. Ell pensa que en un moment donat Europa intervindrà i pot forçar un consens. Quan?, estar clar que això només passara quan es vegi un risc imminent de que alguna cosa pot anar malament per Europa. Ell creu que arribat a aquest moment es forçara una negociació.
Sorgeixen preguntes entre els assistents sobre la viabilitat d’Espanya en aquest escenari. El professor Amat ens explica com Espanya te marges d’actuació, estar clar que tampoc pot seguir com fins ara i caldrà un reajustament.
També se l’hi pregunta sobre els criteris de repartiment d’actius i passius, infraestructures, patrimoni, deute sobirà. El professor es remet al text citat al principi, son aspectes molt estudiants a nivell internacional i hi ha criteris. El tractat de Viena estableix com les infraestructures romanen en la regió a on estan enclavades i com el deute es pot repartir segons determinades pautes, població, PIB, mitjana inversió en infraestructures en els darrers anys etc.
Insisteix en el acord i la negociació imprescindible en qualsevol cas, però cal aproximar-se al problema amb una determinada estratègia. L’estratègia de Canada o el Regne Unit ha estat sempre l’estratègia de la seducció, plantejar un projecte unit. Malauradament l’estratègia d’Espanya ha estat un projecte negacionista, centralitzador, uniformista i en certa mesura amenaçador. Aquest ha estat sens dubte un element que ha creat resistència, rebuig.
En qualsevol cas, si hi hagués una negociació amb una predisposició flexible per les dues bandes i pensant en els ciutadans i el país, tot aniria més bé
Hem pogut parlar també d’altres aspectes interessantíssims que haguessin requerit un altre col·loqui, hem parlat de Bankia, de com ha pogut passar, de les agencies de rating i les empreses consultores, ha esta sens dubte una estona que tots haguéssim volgut prolonga però haurà de ser per un altre ocasió.
Agraïm molt la presencia del professor i la estona que ha pogut compartir amb nosaltres.
(Crónica Sr. Josep Ballart Guasch)