Tema: «1714, tres-cents anys després»
El Dr. AGUSTÍ ALCOBERRO I PERICAY, nascut a Pals (Baix Empordà) l’any 1958), és doctor en Història per la Universitat de Barcelona i professor del Departament d’Història Moderna d’aquesta universitat des de l’any 1994
Anteriorment ha treballat com a professor de català a l’ensenyament primari (1978-1983), com a professor de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona (1991-1994) i com a catedràtic de Geografia i Història d’institut (1983-2005).
Des del dia 22 de maig de 2008 és Director del Museu d’Història de Catalunya i professor Agregat del Departament d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona.
La seva activitat professional l’ha mogut en tres eixos bàsics: la recerca i la divulgació històriques; la creació literària; i l’elaboració de materials per a l’ensenyament de les Ciències Socials.
Les dues principals línies de recerca que ha abordat són: la historiografia i la cultura de l’Humanisme i del Renaixement; i els dos grans conflictes bèl·lics de la Catalunya moderna -les guerres dels Segadors i de Successió.
Ha publicat un gran nombre d’articles, capítols de llibre i comunicacions i ponències a congressos. També ha participat en diversos projectes i grups de recerca.
El seu coneixement científic en la matèria i la seva experiència pedagògica tenen de per si un interès extraordinari, augmentat per les circumstàncies de l’aniversari i les emotivitats del moment actual.
El professor enseguida sap captar la nostra atenció destacant la complexitat de la situació viscuda a Catalunya en particular i en el món en general en relació al canvi que s’estava produint en aquella època i com tot plegat te una dimensió per molta gent desconeguda.
Era una guerra en la que estaven en joc diferents formes de veure les relacions socials a Catalunya i Espanya però també en el món, una guerra mundial activa en diferents fronts: Àsia, Amèrica i especialment Europa, tan en els països nòrdics entre el imperi rus i Suècia como el Regne Unit i el Imperi Austrí-Hungar vers l’Europa Borbònica.
La mort sense descendència de Carles II a principis del 1700 dona peu a un gran desequilibri així com ambicions de poder envers a la debilitat del imperi espanyol i el mercat americà.
El professor ens va regalar una esplèndida classe magistral d’història en la que qualsevol intent de reflectir-ho en aquesta petita crònica no en seria més que una mala caricatura.
Tenim si mes no la sort de poder gaudir d’una extensa bibliografia del nostre professor que sens dubta es molt recomanable.
El final de la guerra, ens va explicar el professor, esdevé quan es posa de manifest les diferents motivacions que tenia la Gran Coalició per participar en el conflicte i com a mesura que els participants veien resolts els seus interessos, especialment el Regne Unit en assolir la possibilitat d’entrar en el negoci d’esclaus, varen anar afeblir aquesta coalició.
Des d’el punt de vista militar, la batalla d’Almansa va ser la porta que va desbocar l’avanç del exercit borbònic cap a Catalunya i com el anticatalanisme va ser utilitzat per aquestes forces per catalitzar el sentiment contra les forces aliades. Aquest es sens dubte malauradament un estil i una lacre que ha perdurat fins els nostres dies.
Ens va parlar també d’un altre concepte oblidat com es l’exili, va ser la primera guerra a on un contingent important de ciutadans catalans varen haver d’abandonar la seva terra per salvar la vida i el efecte que va tenir en els llocs a on varen recaure. Aquest exili, juntament amb la projecció exterior que tenia Catalunya a través dels seu comerç van tenir un paper destacat a l’hora de obtenir suport exterior, que veien Catalunya com la Holanda del mediterrani, parlamentaria i lliberal.
A dins a Catalunya, els Catalans estaven molt motivats per resistir, havien vist com el rei de França havia prohibit l’us del Català a la Catalunya Nord, havien vist com el borbó espanyol havia tractat aferrissadament València i Aragó i confiaven en que una resistència forta portaria a una capitulació ordenada a on els drets dels vencedors fossin considerats. Aquest va ser un dels motius que explica la heroïcitat amb la que Barcelona va fer front al setge, així com al suport que rebia des de Mallorca.
Això va ser així al principi però aviat, amb el Decret de Nova Planta, Catalunya va ser considerada terra assimilada i fuetejada econòmica i culturalment. El discurs contra una monarquia absolutista es va perdre però el pensament anticatalà que tants fruits havia donat a la lluita de Felip V quedava com una llevo en el poble Català.
Ens explicava el professor com tant arrelat estava aquest sentiment a Espanya que fins i tot el “Almirante de Castilla”, D. Juan Tomás Enríquez de Cabrera, afirmava que “Nunca aceptará Castilla un rey que venga de Cataluña”.
Un cop més, el temps havia passat com una exhalació i després de donar resposta a algunes de les preguntes i aclariments sol·licitats per els assistents varem donar per acabat el col·loqui no sense, abans, agrair al Professor la seva gentilesa.
Per més informació sobre el nostre ponent, podeu consultar http://www.agustialcoberro.com
