Tema: «No faig coses per ser feliç, sóc feliç perquè faig coses

Ponent :   Rvda. mare Viqui Molins

La Rvda. mare Viqui Molins, tècnicament jubilada es una persona d’una activitat i dedicació que desvirtua totalment parlar de la seva edat o la seva data de naixement.



Amb mes de 50 anys com a membre de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, te una amplia experiència en acció social que ha compartit en nombrosos llibres.

Darrerament ha estat present en una contraportada de «La Vanguardia»
http://www.lavanguardia.com/lacontra/

Sor Viqui Molins ha anat a on ha fet falta per ajudar als demés, ha estat al tercer mon, o ajudant a la gent a les Rambles de Barcelona. La seva experiència, la seva implicació i la seva riquesa espiritual l’hi dona una visió de la realitat molt mes rica de la que a vegades observem de autoritats o ministres que gosen fer lleis i regulacions asseguts en despatxos de roure.

Després d’una breu presentació a càrrec de Tomàs Lahoz Malpartida, la mare Viqui ens explicà que «No fa les coses per ser feliç, és feliç perquè fa coses”.

Un dels seus 60 llibres fou inspirador de la pel·lícula de llargmetratge “Camino”.

Provinent d’una  família burgesa  de la Bonanova, el seu pare va estudiar per capellà però finalment es va casar i 3 dels seus fill son religiosos i alguns nets van per aquest camí, ella va estudiar a les Teresianes de la Rbla de Cataluya (avui la seu de la Diputació) es va incorporar a la congregació als 19 anys. Va estudià Filosofi i Lletres

Al 1983 va anar a Nicaragua i allí va conèixer de primera ma les necessitats del tercer mon i va aprendré lo que significava la teoria de la alliberació per a gent que estava en una semi esclavitud: els propietaris en mansions i els obres en barraques.

«Joan Pau II no va comprendre aquest compromís social de l’església, lo que va ser un retrocés».

Per contra el Papa Francesc, que no prové de la cúria ni de  Europa, entén molt millor lo que significa la Teoria de la Alliberació.

Quan va tornar a Barcelona es va dedicar a lo que ella denomina teoria de la inclusió: estar al costat dels mes desfavorits: drogoaddictes, prostitutes, delinqüents, immigrants, reclosos.

Fent-los costat i dient-los t’estimo passa de tractar a una col·lectivitat a tractar una persona lo qual li va inspirar escriure “20 cançons desesperades i un poema de amor”

El estimar a la gent no evangelitza pero permet difondre el esperit  dels evangelis i ajudar a viure, que es molt mes difícil que ajudar a morir.

Ha estat la creadora amb la seva comunitat de VERDALLAR (www.verdallar.com) per a gent amb risc d’exclusió social que no troben feina, es per tant una empresa de reinserció laboral sense ànim de lucre que explota un hort a Sarrià i emplea a subsaharians i comercialitza els seus productes ecològics que reparteixen amb tricicle. 

Actualment acull a unes 20 persones que principalment els remeten des de Càritas (http://www.youtube.com/user/verdallar).











Altres activitats que desenvolupa es visitar les presons i abraçar als interns mes desfavorits que son el violadors i corruptors de menors que quan  s’adonen del seu delicte son víctimes de si mateixos i perden la seva autoestima.



En aquestes activitats se’n adona com persones sense estudis son capaços de interpretar amb molta claredat el evangeli.

Durant molt de temps se ha donat mes importància a la religió que a Deu quant Deu està molt per sobre de la religió i recomana la lectura de “Evangelium Gaudium”. 

Reconeix que se ens ha ensenyat mes prohibicions i manaments que benaventurances i això es lo que cal canviar.



Es partidària del matrimoni del sacerdoci i de la incorporació de la dona en el sacerdoci.

Al final es va obrir un ampli debat sobre la església actual amb relació amb els mes desfavorits…

Recordava la seva dedicació a la docència, i el compromís i la dedicació de la joventut dels 70. Del public sorgeix la pregunta de «¿en que ens hem equivocat?. Vicky Molins ens respon que després va sorgir el passotisme i pot ser avui vivim la conseqüència d’un cert desencant, cal tornar a crear entusiasme.

(Crónica Sr. Félix Vilaseca)