Tema: «L’Estat català i la Revolució del Coneixement»
Ponent : Sr. Antoni Castellà i Clavé
El Sr. Antoni Castellà, secretari d’Universitats i Recerca de Catalunya en el dia del col-loqui, ens va anuncia que era l’ultim acte public al qual assitia en aquest càrrec, doncs amb motiu de la seva elecció com a Diputat havia renunciat al càrrec per incompatibilitat. Tots l’hi varem desitjar molta sort en aquesta nova etapa.
El Vicepresident Josep Ballart va fer una breu introducció als assistents de la seva trajectòria. El Sr. Castellà és llicenciat en direcció i administració d’empreses i màster en administració d’empreses per ESADE. És professor associat d’ESADE i soci consultor de Clavera & Ferrera Associats, SL, des del 1996.
Ha estat cap d’administració de Polymedic, SA (1992-1994), cap de programes d’IKL, SA (1994-1996) i membre del Gabinet de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya (1998-1999). Posat en política, te una amplia experiència professional i tècnica.
Ens anuncia que la seva xerrada versarà sobre el ‘coneixement’ com a sinonim del ‘saber’ i per tal fa una breu descripció d’aquest concepte que si bé no es nou avui te un significat especial. De sempre les civilitzacions s’han desenvolupat en base al coneixement, al saber, a la tècnica, ja sigui el foc o la manipulació del vapor i la seva capacitat de generar-ne. Hi ha moments però que aquest coneixement agafa una dinàmica més forta. Això va succeir amb la revolució industrial associada en general al carbó i a la màquina de vapor.
Catalunya en aquell moment va saber aprofitar el moment i ho va fer sense tenir carbó i va treure profit dels recursos hidràulics, va ser l’únic país que ho va saber fer. Ho hagués pogut fer la resta d’Espanya però no va ser així. Espanya, immersa en una profunda crisis per la pèrdua de les colònies, no va saber o no va poder reaccionar. Catalunya ho va intentar posant un nou model productiu, un nou model d’escola (es va crear l’Escola Industrial i altres) i un nou model d’incentivació del coneixement (Institut Cartogràfic, Institut de Meteorologia entre altres) i un nou model organitzatiu d’estat amb la Mancomunitat però tot això va durar fins que l’estat espanyol va dir prou amb un nou període dictatorial.
Durant el segle XX el model competitiu es basava en buscar avantatges en costos, en economies d’escala i en això varem poder superar-ho doncs teníem uns costos laborals baixos. El futur ja no serà així i en el segle XXI dependrem de la nostre capacitat d’introduir innovació. Aquesta facultat estarà molt relacionada amb la nostre capacitat de generar coneixement i fer-ho coincidint amb una crisis econòmica i financera.
Innovació voldrà dir ‘fer allò que ningú ha fet’, ´fer-ho el primer’ o ‘fer-ho millor’ i per assolir-ho cal estar a la frontera del nivell de recerca. El Sr. Castellà ens introdueix en aquest concepte de ‘frontera’ com a recerca bàsica, absoluta, del que arriba primer. Ens explica com de rellevant és estar en aquesta posició per tal de poder-ne treure profit com a recerca aplicada. Ens posa exemples de com la recerca bàsica en genètica de les plantes a Israel treballant en genètica bàsica amb tomàquets els hi va permetre el desenvolupament de innovació aplicada en la comercialització de llavors per tomàquets xerry que poden produir aquest fruit però les seves llavors ja no germinen un segon cop, donant peu a tota una industria de llavors. O la tècnica de depilació de cabells blancs o rossos desenvolupada per l’Institut català de fotònica (ICFO) desenvolupat a partir de una tècnica de transmissió de calor a micro partícules sensibilitzades òpticament.
Aquest èxit català l’hi dona peu al nostre ponent d’introduir un concepte molt important que anirà desenvolupant al llarg de la xerrada, la posició de I+D a Catalunya en el context mundial i ens explica com en un aspecte tan punter com l’energia de fusió nuclear a Catalunya en troba en centre de contractació mundial de ITER amb mes de 400 científics i professionals de diferents països treballant a la nostre ciutat. Si assolim el repte de ser bons tindrem molt marge per ser competitius, però a on som?.
Si mirem al nostre voltant en l’àmbit universitari estem com els demés, en una situació equivalent a altres països desenvolupats, però si ens mirem la producció científica podem començar a veure trets molt positius som l 1,5% de la població europea però representem el 3% de la producció de coneixement.
Es però en el model d’instituts de recerca a on assolim un nivell molt destacat que fan que Catalunya pugui situar-se mà amb mà amb els centres punters mundials. Tenim una vintena d’instituts de recerca.
La diferencia de l’àmbit universitari i l’àmbit dels instituts de recerca es que Catalunya va tenir marge de sobirania per poder impulsar un model d’incentivació tecnològica: professionalització versus funcionariat, incorporació d’experts de cantera però també de fora fins i tot d’Espanya. Exigència de auto finançament, l’administració només aporta una tercera part del pressupost, això obliga a aquests instituts a una cooperació efectiva amb la industria. Aquest es el primer exemple de com es de difícil avançar quan el nostre model no es compartit amb la resta del país.
El model es bassa en bones universitats, programes de captació de talent, els mencionats Centres de Recerca i apostar per infraestructures que generen valor i aquí el Sr. Castellà ens cita el Supercomputador ‘Mare Nostrum’, el sincrotró ‘Alba’ o la ‘Plataforma de seqüenciació del genoma’ com a exemple de fortes inversions que ja estan aportant valor i son unes de les fonts de generació de coneixament a nivell mundial des de Catalunya.
Ha estat possible a Catalunya doncs tot i la diversitat de legislatures durant aquests darrers anys per sobre de les ideologies dels diferents partits s’ha sabut crear consens en les matèries en que teníem una escletxa de competència i no ha estat possible per exemple amb el model educatiu. S’ha pogut fer amb els Instituts de recerca allò que era més difícil de fer amb les Universitats, es també doncs un tema de sobirania.
Tenim marge de millora, tenim una oportunitat, tot i estar ben situats tal com el Sr. Castellà ens explica, quan mirem les patents o les spin-off que som capaços de generar veiem que ja no estem tan bé comparats amb els països de referencia. Si analitzem les causes s’identifica que les nostres empreses son majoritàriament petita i mitjana i comparat amb els països de referencia presenten un problema de dimensió. Y potser també per això hi ha un problema d’inserir doctorats en el teixit industrial (ens explica que es un 8% davant un 50% mínim en altres països). Aquest es un aspecte important el dels doctorats doncs representen una llavor d’innovació inserida directament dins l’empresa.
Aqui sorgeix un dels problemes principals amb el que ens enfrontem actualment doncs si més no hem assolit amb força èxit els objectius en els que teníem marge d’actuació ens trobem que ara cal actuar en aspectes que no tan sols estan fora de les nostres competències sinó que en fer´ho des de l’Estat resulta difícil doncs espot percebre com quelcom que augmenta la diferenciació de Catalunya respecte la resta del país, quan en realitat es tractaria de treure profit d’aquest millor posicionament mundial. Totes les barreres que ens frenan quedan fora del nostre marge de gestió.
Al final de l’exposició del nostre invitat sorgeixen les preguntes, en Josep Ballart l’hi pregunta que estem fent per tal de que tota la societat catalana conegui aquesta realitat i la valori. Tenim una societat objectivament preparada, el 40% de la població te estudis superiors, allò important si més no es que aquesta realitat sigui coneguda per el món empresarial i això ja es així.
El Sr. Fernando Gonzalez planteja la necessitat de instaura períodes de practiques dins a les empreses com a part integral de la formació per assolir la titulació així com la necessitat de que professorat i catedràtics estiguin molt mes involucrats en el mon empresarial.
El Sr. Castellà explica com això ja es així en els instituts de recerca a on com hem dit han de buscar dos terceres parts del seu finançament a la industria quan l’aportació de l’administració publica contribueix en més d’un 60% en els pressupostos de les Universitats, també ens explica com estan fent que professors i catedratics puguin considerar sabatics els anys en que desenvolupin una activitat dins la industria.
Tots voldriem fer mes preguntes pero certament la jornada ha estat intensa i després de reiterar el nostre agraïment al ponent donem per tancada la jornada.
Accès a presentació
(Crónica Sr. Josep Ballart)