Tema: “Catalunya avui”
Ponent : Conseller Andreu Mas-Colell.
Conseller de Economia del govern de la Generalitat de Catalunya
Andreu Mas-Collell, nascut a Barcelona el 30 de juny de 1944, es un dels economistes espanyols vius més importants.
Va estudiar Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona i a la Universitat de Valladolid. A continuació va seguir els seus estudis a la Universitat de Minnesota, on es va doctorar l’any 1972. Va treballar com a professor a la Universitat de Berkely des de 1972 fins el 1981, a continuació a la Universitat de Harvard fins 1995, quan es va traslladar a la Universitat Pompeu Fabra on segueix impartint classes.
Es un dels grans microeconomistes actuals, coautor de “ Micronomic Theory “ juntament amb Michael Whinston i Jerry Green. Es el manual de referència sobre microeconomia a tot el mon. Els seus treballs científics han versat en torn al equilibri general neo-walrasiano.
L’any 1993 va ser president de la Econometric Society. Ha segut editor, entre altres, de la revista científica Economètrica (la més influent dins de la economia, amb American Economic Revue ), entre 1988 i 1992. A l’any 1988 va rebre el premi Rey Juan Carlos I de Economia.
Des de 1997 es membre de l’Acadèmia Europea de Ciències i Arts. Guanyador del Premio Nacional de Investigación Pascual Madoz ( 2006). Guardonat amb el Premio Fundación BBVA Fronteras del Conocimiento (2009) a la categoria de Economia, Finances i Gestió d’empreses.
Entre abril del 2000 fins desembre del 2003, va ser Conseller de Universitats a Catalunya en el govern de CiU i actualment Conseller de Economia del govern d’Artur Mas des de 2010
Després d’una breu presentació a càrrec del President de Sece Francesc Serena, el Conseller va realitzar una introducció en la qual va voler posar de relleu la necessitat de comptar amb l’empresa i la iniciativa privada per sortir de la crisi.
Durant la seva xerrada, va exposar com es pot veure la situació actual i analitzar-la, sota tres òptiques complementaries: Des de Europa, des de l’Estat Espanyol i des de la perspectiva Catalana.
Avui Europa està en recessió o al menys estancada, es una illa en el context mundial que en general o està sortint de la crisi com EEUU, o està en creixement. Lo que pugui passar a Europa dependrà també de lo que succeeixi al Japó, que ha agafat un camí d’expansió. Es doncs una singularitat dins del context mundial.
Tot i així les situacions son molt canviants, ell mateix ens va recordar que no fa gaire temps, va afirmar en un article que la moneda única europea, malgrat era un desig comú, no arribaríem a veure-ho. Passats uns anys es una realitat complexa i controvertida, els EEUU son molt escèptics, però avui es una realitat i per Europa una necessitat. La lògica econòmica no anava a favor del euro, però es va imposar el compromís polític que ho va fer possible.
En aquesta nova situació en que es troba Europa, el fracàs del euro seria el fracàs de tot el projecte europeu i els costos de tornar enrere serien inassolibles i posarien en perill tota la cohesió. Europa te mecanismes per donar sortida als desequilibris, però es troben rovellats per manca d’us. El risc no es tan al entorn una Europa que es troba en un estancament dins d’un mon en creixement, c om en una permanent dualitat de Europa amb un nord amb creixement i un sud en recessió.Ens va parlar també del dilema creixement/austeritat, i com en el domini del lideratge entre Alemanya i França ha predominat l’austeritat com a element principal, avalat per lo que ell ens defineix com el “ risc moral “.
L’exemple italià d’anunciar uns compromisos econòmics i socials per renunciar a ells l’endemà de rebre l’ajuda europea, reforça en el nord la idea de pressionar per garantir una major austeritat. Però Alemanya també necessita la capacitat de crear riquesa del sud, sobretot en la mesura que aquesta riquesa es manifesta adquirint productes del nord.
Al seu judici, es té que continuar amb una unió més gran, bancària i fiscal, més control i supervisió, garantia de dipòsits i resolució bancària. El problema es que un cop s’ arribat acords en la declaració d’intencions, quan s’avança en una matèria concreta, comencen a reduir-se les expectatives. Va fer esment també de la necessitat d’una major unió fiscal i política. Succeeix lo mateix que amb la unió bancària. En la lluita entre la lògica econòmica o tributaria, acabarà triomfant la voluntat política que anirà definint el rumb d’Europa. Igual que s’ha arribat al euro, mes aviat o mes tard arribarem als “ euroseguros “ o les “ europensiones “ .
En relació a Espanya, la xifra de deute actual es del 88 % del PIB, com deute es assumible, el problema el podem focalitzar en el deute privat però també en el dèficit actual.
El dèficit es conjuntural degut a la situació actual, però això pot i te que canviar. En teoria els impostos deurien baixar per poder crear un entorn de major confiança. El govern espanyol no acaba de filar prou prim en ajustar el compromís en un a reducció de la pressió fiscal i per altra banda augmentar els ingressos per donar satisfacció als requeriments externs. En aquest sentit el 21 % del IVA aplicat a la cultura, ha aconseguit l’efecte contrari que es perseguia en quan a recaptació.
En el cas concret de Catalunya, la situació es mes greu degut a la necessitat de re definir la divisió entre lo que ofereix Catalunya a la comunitat espanyola i lo que rep. En el model actual no tenim la potestat d’aquesta decisió i aquesta tasca resulta impossible. Cada reivindicació de Catalunya ve seguida d’un allau de reclamacions d’altres comunitats.
Catalunya necessita tenir les mans lliures per poder definir la nostre política de contribució en les mateixes condicions que es donen en el marc europeu, necessita recuperar la sobirania per definir la política per exemple en els ports de Tarragona o Barcelona, en el aeroport, on pugui competir amb els circumdants. Necessita definir la seva política de I + D o la seva política universitària.
Catalunya es va avançar a executar polítiques d’austeritat i ha rebaixat aquest any 4.000 milions d’euros respecte al pressupost del any anterior, desgraciadament aquesta política tindrà que persistir.
Al final de l’exposició es varen fer abundants i interessants preguntes que van ser ateses amb rigor i amabilitat per part del ponent.
Una pregunta es va referir a la manca de lideratge europeu i a la nostàlgia d’antics estadistes apareguts després de la segona guerra mundial. El Conseller va fer una reflexió respecte als processos de selecció dels polítics actuals, on segurament no es valora lo millor de cada casa. En aquest sentit, durant la situació de crisi extrema i una guerra ho es, obliga a destacar a les persones més vàlides, però actualment no es troben a la política sinó a les empreses i a les universitats. Ell està convençut que des de aquests llocs també poden exercir influències.
El Conseller va fer menció a la necessitat que aquestes capacitats es posin de manifest i que sorgeixin noves iniciatives empresarials. Davant de EEUU on hi ha un important creixement d’empreses joves, Europa presenta un panorama d’empreses molt veteranes. Entre els assistents es fa la pregunta sobre si seria necessària una major flexibilització reglamentaria per afavorir aquestes iniciatives que potser el model d’Europa de Brussel·les ha generat un marc excessivament burocratitzat i administrativament complexa que impedeix qualsevol esperit d’aventura empresarial, on la normativa frena sovint qualsevol avanç en aquest sentit.
El Conseller va respondre que el model d’Europa sorgeix de l’evolució del model napoleònic, que te les seves avantatges ja que ens ha permès arribar a on som ara, però al mateix temps e també genera dubtes i aquest es una de les principals barreres que col·loca Gran Bretanya per acostar-se a Europa.
El col·loqui es va prolongar més de lo habitual, però davant de l’oportunitat de tenir un interlocutor de la talla del Professor i Conseller Sr. Mas-Collell, feia que cap dels assistents volgués renunciar a la seva presencia i es varen produir moltes converses més properes.Finalment com es habitual el President de Sece va agrair la presencia del conferenciant i es va aixecar la sessió.
(Crónica Josep Ballart Guasch)