Sr. Joan Majó i Cruzate

Joan Majó Cruzate (Mataró, 1939) es empresari, enginyer industrial, actualment ocupa diversos càrrecs en institucions públiques, organitzacions del tercer sector i empreses.

Fou alcalde de Mataró, Ministre de Industria; i ex alt càrrec de la Comissió Europea; ha ocupat , entre altres, diversos llocs de responsabilitat en empreses com president de Olivetti, NISA, La Seda i la societat municipal 22@, i fou Director General de la Corporació Catalana de Radio i Televisió (CCRTV) tot i que ell remarca que recorda amb especial estima la seva etapa inicial com a fundador de Telesincro, la primera empresa que va dissenyar i fabricar ordinadors a Espanya. Ha publicat diferents llibres com «La llum al final del túnel», «El món que ve … ja el tenim aquí», «»Desprès de tocar fons» o «Xips, cables i poder».

Després de la presentació inicial a càrrec de Josep Ballart, el Sr. Joan Majó ens explica que no estem sortint de la crisis, estem sortint d’una segona recessió i que el que cal modificar i gestionar es el model polític i econòmic i que la crisi no es la causa de la situació actual sinó que es la situació actual la causa de la crisis.

El model socio-econòmic europeu ha estat útil per la segona mitat del segle XX, per que es donaven unes circumstancies que ens explicarà mes endavant, però la utilitat del model ens va amagar la seva pròpia vulnerabilitat. El mon ha canviat i nosaltres seguim al mateix pas.

El segon tema que ens vol fer esmena abans del dinar es el àmbit del problema, no es ni Catalunya ni Espanya la solució ve condicionada per Brussel·les. Avui el poder econòmic està en mans del poder financer i uns pocs grans estats. Ens avança que no ens farà cap conferencia, doncs ell no es un acadèmic, però ens pot donar una visió general i segur simplificada que ens pot ajudar a entendre la situació.

Després d’un dinar, a on s’han succeït les preguntes i les converses ateses amablement per el nostre invitat, el Sr. Majó ens relata el que ha succeït des de els anys 50 fins als 80-90 considerats per molts els anys gloriosos. Es important, es diu, perquè es a on neix la llavor de la crisis actual, que no es més que la febre d’una inflamació anterior.

Durant aquest període al món occidental i a Europa concretament, es produïa un creixement constant i simultani del PIB, de la població, del PIB per capita i per tan del nivell de riquesa personal i un decreixement constant del index Gini que índica els graus de desigualtat. Disposàvem d’un sistema econòmicament molt eficient, d’una economia industrial que genera un gran valor afegit, i un sistema social re-distributiu ,un model social basat en el estat del benestar.


La industria es la activitat que genera més excedents econòmics i en aquella època generava més del 50 0 60% del PIB. A més aquesta industria requeria una constant demanda de tecnologia i capital humà altament format.

L’estat del benestar es basava en una fiscalitat que generava recursos a l’Estat per una política re distributiva i uns serveis públics gratuïts. Les dos grans forces polítiques a Europa, la Democràcia Cristiana i la Social Democràcia, per diferents motius, varen convergir en aquest objectiu comú. Sens dubte la presencia del món comunista a tocar de la frontera hi podia tenir el seu pes.

Aquest model europeu va funcionar bé durant més de 30 anys, però tot s’espatlla, el greu del cas es que no ens en varem adonar i l’èxit aparent amagava debilitats internes. Espanya i Portugal anaven en aquest temps per un altre cantó.

El caràcter industrial de l’economia Europea era un reflex del caràcter industrial de la nostre societat. Davant d’un a demanda social, entre buscar la solució en un servei o un producte, bàsicament es busca un nou producte. Davant d’una necessitat de transport, entre desenvolupar un gran servei public de transport o un producte, Europa es va inclinar el desenvolupar una industria del automòbil que proporciones un producte, el cotxe. Aquest model de producció es replica en totes les necessitats i es busca l’eficiència mitjança el augment de la productivitat. En la fórmula de mesclar matèria prima, energia, treball i coneixement per obtenir productes a bon preu no es varen considerar aspectes importants com que no teníem matèria prima ni energia i que el coneixement (know how) era un avantatge competitiu amb una barrera d’accés molt baixa.

Mentre érem un monopoli de demanda tot va funcionar, obtenien el que ens calia a un preu molt baix, produíem productes que generaven valor, però el mon de 800 milions de persones que vivien en bones condicions a principis del 80 han passat, afortunadament, a més de 2000 milions. Els canvis ideològics i polítics (Reagan, Thatcher o la caiguda del mur), han canviat totalment el context i nosaltres no varem canviar. Hem de competir en demanda amb altres països i els preus no son els que eren.

Avui el comerç internacional, l’accés a les matèries primeres, les exigències mediambientals son totalment diferents i coses que ens feien competitius avui ja no hi son.
La revolució neó-liberal ha significat una voluntat de reduir el paper de l’Estat a les economies i la confluència de liberalitzacions i globalització en el sistema financer fa que avui els estats han perdut força davant el món financer.

Les reformes fiscals dutes a terme han contribuït per un cantó a reduir els ingressos fiscals, repercutint una major carga sobre els rendiments del treball envers altres rendiments i per un altre creant una major desigualtat, ja que ara la renta disponible ha passat a ser es menys igualitària que la renta ingressada.

El Sr. Majó només menciona, sense entrar-hi massa, els aspectes demogràfics, d’envelliment de la població o el sistema educatiu que evolucionà al marge de les necessitats que requerien els canvis socials i econòmics.

Igual que, en el seu moment, Europa va fer un proces de transformació d’una economia agrícola a una industrial, en aquesta darrera etapa ha fet un proces de desindustrialització, passant d’una economia industrial a una de serveis, però no s’ha considerat que mentre en el primer canvi es mantenia el PIB agrícola i l’ocupació, en aquest darrer el canvi ha generat una pèrdua de PIB industrial (la activitat de serveis genera menys recursos que la industria) i menys ocupació (més atur) i que l’augment del PIB procedia molts cops d’una especulació financera que realment no afegia valor al país i beneficiava a uns pocs.

En aquest diagnosi de les causes que ens han portat a la crisis, el Sr. Majó ens recorda que davant el mateix escenari, altres països del món occidental han tingut una evolució diferent a la Europea, i aquesta evolució diferent te el seu origen en una interrupció del proces de construcció Europea doncs si a més de la una unió econòmica, tinguessim una unió fiscal i política de ben segur el resultat hauria estat diferent.

Ens cal abordar una nova reindustrialització, però hi ha moltes més coses que la manufactura en un proces industrial, el disseny, el projecte, la planificació, la logística, el manteniment o assistència tècnica, l’estratègia tecnològica o de mercat son aspectes en els que podem exercir lideratge i son de gran valor in-material del producte. 

Aspectes que fins ara no s’havien considerat com una visió integral de l’eficiència que consideri una menor utilització d’inputs, d’energia, el reciclatge o la utilització de material reciclat tindran un valor important en aquesta nova industria. Ens recorda que venim d’un món a on l’obsolescència era programada i formava part de la concepció del producte.

Ens alerta però que tot aquest proces pot tenir un impacte negatiu en la polarització dels salaris i caldrà estar atents a buscar mecanismes fiscals per evitar tensions i desigualtats. Avui ja s’esta produint, de fet la doble escala fiscal sobre els rendiments del treball o del capital, i també menciona el patrimoni o les donacions o successions, com una de les causes de la desigualtat que mostra el creixement de l’index de Gini.

La menor demanda de força del treball ens pot portar a uns index d’atur estructural que requeriran nous elements d’integració social mes enllà del treball.

D’entre els assistents sorgeix la pregunta de si la globalització ha contribuït a la deslocalització. El Sr. Majó ens explica com efectivament la globalització es un canvi de context, però igual que hi ha casos dramàtics d’empreses que han hagut de tancar, d’altres han reorientat els seus processos industrials i s’han centrat en allò que eren competitius i que en molts casos eren els que aportaven més valor al producte. Hi ha altres valors del producte mes enllà del preu com el disseny, la qualitat, els serveis entre d’altres, que permeten fer front a un desafiament com es un canvi de context.

Una altre pregunta tracta sobre el paper que poden fer els nous partits que han sorgit a Europa. Es sens dubte, ens diu, un repte i com a tal un risc la presencia d’aquest partits que tenen la seva raó de ser “anar contra el sistema”. Tenen el seu origen en un canvi de paradigma de l’elector que ha passat de “aquest partit no m’agrada” a “no m’agrada cap partit” i a les hores es busca quelcom nou, trencador. El canvi de paradigma es degut a coses com la corrupció o el disgust envers a Europa.

En quan a la corrupció, aquesta pot estar present en tots els àmbits, però en la política es fa institucional en ser el partit qui dona cobertura al corrupte. En quan a Europa, els nous partits sorgeixen quan la ciutadania percep un fracas de dos legislatures a on hi ha hagut una alternança de partits, a la tercera es busca quelcom nou. Si el darrer partit ha estat de dretes el partit trencador es d’esquerres com a Grècia o Espanya. Si el darrer partit ha estat d’esquerres el partit trencador pot ser de dretes com a França. Però es una errada de percepció de l’electorat, doncs l’origen del fracas no esta ni en les dretes ni en les esquerres ni del país sinó en una mala concepció d’Europa i precisament l’electorat no pot votar un govern europeu. Es Europa qui ha de canviar.

Davant aquest escenari un participant l’hi pregunta al Sr. Majó si això pot acabar bé. Ens contesta que no esta convençut de que vol dir “acabar bé”. Segur que acabarà diferent, bé o malament dependrà de la valoració que se’n faci.

Segur que el consum material serà més baix, això no vol dir que el món sigui pitjor o més infeliç. Preocupa que no es facin canvis per adaptar-se per aquesta nova situació. Cal que quelcom es mogui perquè si els criteris per jutjar si el final esta “bé” o “malament” son els actuals anem malament.

L’hi preguntem que si el deute dels països es amb Europa, per què Europa no aprofita per integrar la política dins el marc de una unió mes forta? Això voldria dir un pressupost federal i transferències econòmiques i actualment hi ha països que no estan disposats a assumir aquest cost. Mutualitzar els deutes significaria que alguns països l’haurien de pagar més car i això encara no es vol.

Fins aquí ha estat la jornada, en la que sens dubte tots l’hauríem volgut allargar, agraïm la presencia del Sr. Majó que ens ha regalat una esplèndida xerrada.

                                                                                                                                                (Crónica Sr. Josep Ballart Guasch)