El dimecres 22 de septembre (2021), per seguir la nostra tanda de col·loquis virtuals postcovid, SECE, Senior’s Club Empresarial, va comptar amb la companyia de senyor Joan Vila i Simón, expert en economia i canvi climàtic, per parlar-nos.
Joan Vila, és enginyer Industrial per l’Escola de Terrassa i Enginyer en Tecnologia del Paper per l’Escola de Grenoble. Des del 2005 escriu un article setmanal al Diari de Girona i també participa en nombrosos debats i seminaris sobre estalvi i el nou model energètic.
L’any 2014 va escriure el llibre «La crisis desde la trinxera», sobre les raons profundes de la crisi mundial. Forma part de la Comissió d’Energia de Pimec desde l’any 2005, de la qual és president des de l’any 2016.
Autor de diferents llibres sobre transició energètica i canvi climàtic, és una persona que no tan sols ens parla des de la seva òptica de pensament sinó també des de la seva experiència personal que l’aplica a la seva vida i empresa.
Aquest any 2021 ha publicat el seu darrer llibre on ens fa una encertada valoració sobre els canvis socials, de valors i comportament que requerirà si volem assolir els reptes del futur.
Joan Vila, va començar la seva exposició parlant-nos del seu darrer llibre. Que segons afirma: «ha estat escrit per ser debatut». Sempre li havia cridat molt l’atenció la falta de debat sobre temes de gran transcendència a Espanya, que en comparació amb França és quasi inexistent.
Seguidament, de forma molt visual, acompanyat de material gràfic, va començar a explicar-nos la seva hipòtesi sobre la transició energètica. Una transició que no es pot fer només tecnològicament, sinó que un pes important d’aquest canvi caurà en la societat i en la manera que es consumeix. Tot i que l’evolució tecnològica és vital, no és l’única via per la transició energètica: hauríem de repensar processos industrials, mobilitat… I això, ens porta a la societat frugal, i a un ressentiment de l’economia.
Per posar en context la seva hipòtesi, Joan Vila va iniciar una retrospectiva històrica sobre la productivitat en la construcció de les piràmides d’Egipte. L’existència o no de tecnologia de la construcció, faria variar el nombre de treballadors necessaris per a l’obra de 100.000 (a l’antic Egipte) a poc més de 50 (en l’actualitat). Així doncs, la tecnologia és primordial per millorar la productivitat i el benestar de la humanitat.
Al llarg de la història, les ciutats han evolucionat de forma simètrica amb la capacitat de produir i consumir energia. A mesura que evolucionava la societat el consum
d’energia s’anava sofisticant, sent la principal font de consum l’agricultura o la indústria, a l’era de la revolució industrial, a ser equiparat aquest consum al qual es gasta en àmbits privats.
És per tots sabut, que el consum energètic va augmentar de forma molt notable des de la revolució industrial, que és va produir a mitjans del segle XVIII. L’explotació energètica es va realitzar, i encara es realitza en alguns casos, sense planificació i sense pensar que els recursos son finits, i això ens evoca a una situació límit amb el planeta, que està produint un canvi climàtic, que està estretament relacionada amb les emissions de CO2 i la mineria.
Hem engegat una economia que sap fer capital i recursos que ens ha portat a tots un benestar incomparable en altres èpoques de la història, però que està destruint el planeta. La pregunta, doncs, no pot ser altre, hem de retrocedir econòmicament per intentar acostar-nos a consums energètics d’èpoques passades i posar-nos al dia amb les emissions? Joan Vila, ho té clar: «si, però hem de veure com, si no prendrem mal».
Si ens fixem en la quantitat d’emissions recomanades que es volen assolir els anys vinents, hauríem de fixar-nos en les emissions que es realitzaven l’any 1970. Però hem de tenir en compte, que en aquella dècada, no només l’esperança de vida era més baixa, sinó que els ingressos anuals d’una família eren un 70% més baixos que en l’actualitat. Aleshores, la disminució de les emissions podria significar també un decreixement econòmic?
Com aquest escenari és bastant impensable a escala mundial, el ponent proposa que la transformació energètica es basi en l’evolució tecnològica, per aconseguir un consum més intel·ligent que lligat amb una transformació de models productius i de l’economia ens ajudi a arribar a bon port de manera progressiva.
Vivim en una economia basada en el deute, que de fa temps que està a les portes d’un canvi de model, que finalment s’acabarà produint o bé de forma acordada o de forma forçada.
Actualment, només es consumeix un 17% de l’energia que es genera, o dit d’una altra manera, es malbarata més del 80% de l’energia que es genera. Una situació similar passa amb l’extracció de recursos, els quals només un petit percentatge és reciclat, la resta es malbarata. Aquest sistema no és sostenible, i s’han de buscar solucions per arribar als acords vigents de cara a 2030 y 2050.
De cara el 2030, els esforços estan centrats a evitar els canals de pèrdues, però encara quedarà molt camí per recórrer, segons el ponent, especialment en l’àmbit del transport de mercaderies. Tecnologies disruptives com el cotxe elèctric, l’energia
eòlica o les bateries estan ajudant a aquesta evolució, però han d’anar acompanyades d’una adaptació del consum i l’economia.
Una de les propostes de Joan Vila és arribar als objectius europeus basant-se en la Taxa de CO2, que consisteix a plantejar l’economia al voltant d’un objectiu de CO2, que hauria de ser universal, progressiu, just, transparent, neutre fiscalment i amb protecció de fronteres. Malauradament, arribem tard per aplicar aquesta solució, i els intents que s’han fet no són lògics, com que, per exemple, la gasolina estigui excepte d’aquesta regulació. Hem de promocionar i treure taxes d’elements que no generen contaminació i aplicar-les on si: CO2, aigua, gas, gasolina, soja, plàstics (actualment només es recicla un 20%)…
Un altra proposta, són els canvis sobre la conducta de l’administració pública, ja sigui posant més carrils bici, obligant els nous edificis a col·locar plaques solars, el transport públic modal, forçar al canvi del cotxe elèctric…
Segons el ponent, hem de trencar el paradigma que la tecnologia ens ha d’ajudar a augmentar el consum o la productivitat. Actualment, la tecnologia ens ha d’ajudar a ser més sostenibles. Hem de canviar la manera en què mesurem d’economia i la forma en què té de funcionar.
Les previsions indiquen que de cara a 2050, la millora de la eficiencia energètica serà del 65%. Energia que provindrà principalment d’energies renovables: fotovoltaica, eòlica o eòlica marina. Però per arribar a aquestes xifres, s’ha d’invertir bona part del PIB per aconseguir fer l’adaptació a renovables. Actualment, es calcula que el pes d’inversió rondaria entre el 20 i el 40% del PIB, sense comptar en els canvis que s’haurien de fer al consum: habitatges, indústria, serveis… Uns 15 mil milions anuals per aconseguir arribar a la reducció energètica pactada.
Per acabar el col·loqui, Josep Ballart, president de SECE va iniciar el torn de preguntes, fent referència a la incoherència d’haver d’extreure noves matèries primeres per fer la transició ecològica i preguntant sobre el nivell de conscienciació de les empreses de cara a aquesta situació.
El ponent va contestar, que certament existeix una incoherència en haver d’extreure primeres matèries, com per exemple el liti per construir bateries, però que si no iniciem aquest camí, no tindrem més opcions. També confia en el fet que en els pròxims anys, l’evolució tecnològica ens permetrà reciclar molt més del que fem ara, per tant, la producció de residus serà mínima i l’impacte també. Referent a les empreses, comenta que hi ha grans multinacionals que ja hi estan treballant, però que encara queda molta feina a fer amb les petites i mitjanes empreses, i que no podem esperar que el sector públic abanderi aquesta transició.
Seguidament Xavier Castillo va preguntar sobre el tipus d’energia que hem de tenir de cara el 2050. Com que l’energia eòlica o fotovoltaica és intermitent, necessitaríem poder completar-la amb un altre sistema, per exemple les nuclears. Sobre aquest tema, el ponent va comentar que el problema és bàsicament tecnològic. Si un 80% és renovable i un 20% és nuclear, no tindrem prou per nodrir tot. Ara mateix no disposem d’un sistema flexible que ens permet gestionar aquesta situació, i les nuclears no poden resoldre la flexibilitat que requereix aquest sistema mixt. Tot i això, confia en que es podrà trobar una solució.
Fernando González, comenta que per ell el problema principal és que volem créixer de forma exponencial en un planeta limitat. Ja estem arribant al límit, i la velocitat de creixement no para. Segons Joan Vila, la població és un tema important, però és un escenari que està canviat, especialment a Àfrica. Es preveu que el pic de població mundial serà cap al 2067, però que després decreixerà. Per tant, sembla que l’increment indefinit estarà més acotat, però aquests estudis també aclarien que els països desenvolupats tindran el 50% de població i per tant el 50% del PIB; i això, és un altre greu problema demogràfic que s’haurà de solucionar amb migracions regulades.
Finalment, el president de SECE Senior’s Club Empresarial, Josep Ballart, va donar per acabada la ponència i va convidar a Joan Vila a acompanyar-nos en pròximes edicions virtuals o presencials.
(Crónica Laura Ballart Díaz)
Link video de la jornada: