Sr. Jordi Pujol i Soley

Ponent 163: Sr. Jordi Pujol i Soley
Tema: “Catalunya: vocación o passió»

Vàrem tenir entre nosaltres al Sr. Jordi Pujol i Soley. No és el primer cop que podíem gaudir de la seva presencia doncs ja va estar amb nosaltres al juny de 2012.(enllaç a cronica)

No cal introduir al nostre ponent, és de sobres coneguda la seva persona, el que no és tan conegut son les seves circumstancies, les raons de les seves actuacions, el que ha hagut de viure aquest home i com en aquesta llarga trajectòria potser moltes vegades ha hagut de triar entre el dolent i el pitjor.

Hem tingut entre nosaltres a un Pujol més proper, tot i que manté la seva energia i la seva claredat, les dificultats auditives fan que es faci més proper però aquesta mancança en l’oïda la supera amb escreix amb la seva facilitat argumental, la seva memòria i el seu bagatge de coneixement.

El títol de la xerrada era “Passió per Catalunya” i ell ens explica com des de que tenia 15 anys (al 1945) ha estat un apassionat per Catalunya. Potser massa, i amb humor ens explica com un conegut de la família deia d’ell que tenia un TOC, un trastorn obsessiu compulsiu per Catalunya. Ni la cobdícia ni el poder han estat per ell temes d’interès, (pot ser massa poc diria jo) ell ha estat de bona família i la seva dona també, ens parla de l’origen del seu patrimoni immobiliari, el seu pis a Barcelona, la casa a Queralps (procedent de la família de la seva esposa) o la del Maresme (procedent del seu pare), ell per tenir “tenia un projecte per Catalunya” però tampoc era independentista, això l’hi han fet els fets i després.

Ens explica com les seves prioritats han estat Catalunya, Espanya i Europa i ens detalla un per un el com i el perquè d’aquetes tres passions. En els anys 75-77, l’estabilitat i la seguretat era un valor que volien garantir i el balanç era positiu.

Calia que Espanya anés bé perquè Catalunya anés bé, els desequilibris territorials ja es veia que eren un problema que calia prestar-hi atenció i “aquí Catalunya també va ser generosa”.

Fins al 2001 varen parlar i varen col·laborar amb qui fes falta. A l’any 2001 l’escenari va canviar radicalment. Espanya va veure l’oportunitat de “collar” Catalunya i va ser quan va quedar patent que “o independents o residuals”.

Ens parla de la seva trajectòria i de les raons per les quals ha estat així. Sempre ha estat europeista, per formació (va estudiar a l’escola alemanya) i per vocació. Ens parla de la seva formació com a metge, però ens diu que l’hi hagués agradat estudiar historia.

Ara és un moment difícil i dolorós del Europa, després d’haver superat guerres i desafiaments ara veu una dinàmica de perd-perd. Europa és tot i tot una historia d’èxit però cal perseverar perquè esta en risc.

El model social és vigent pero a l´any 90 ja es veia que calia impulsar un projecte per el mediterrani, és cert que en aquell moment pensant més en l’Africa subsahariana que no pas el Orient Proper, aquest projecte esta allà i a Barcelona hi ha la seu, o no s’ha sabut explotar o no s’ha volgut però el tema és actual.

Ens adverteix que avui a Alemanya poden passar coses serioses, les tensions actuals ja estan forçant posicionaments radicals. En aquest context Catalunya s’ha de moure i el full de ruta es viable però les dificultats les tenim aquí amb el “Montoro”.

Amb aquelles pauses que ell tan bé sap interpretar ens diu allò que fa ell: “Però bé…aquí hem vingut a parlar…” i ens deixa clar que per voluntat pròpia es vol mantenir políticament al marge de tot, ni vol ni te la connexió i la informació de que podia gaudir quan estava en actiu a la política i deixa evident la seva voluntat d’afrontar la seva vida al marge de qualsevol paravent assumint els seus èxits i els seus errors y se’ns mostra un Pujol obert i amb ganes de parlar d’ell mateix.
En el col·loqui vàrem tenir l’oportunitat de fer totes les preguntes, ell insistia que no ens limitéssim en temes concrets i l’hi vàrem fer cas.

L’hi preguntem sobre la compatibilitat dels seu catalanisme amb l’espanyolisme. Ens diu que ell no ha estat ni és anti-espanyol, una cultura i un idioma que el parlen 400 milions de persones requereix si més no respecte, i és un admirador de moltes coses d’Espanya. Hi ha coses que venen d’Espanya que obliguen a posicionar-se com per exemple “dentro de dos generaciones esto se os habrá acabado”, això fa mal, ens diu.

El senyor Ramón Tió l’hi pregunta si la història no ha estat injusta amb Catalunya que sempre, la seva lluita per les llibertats, ha estat vista com un plantejament nacionalista i si aquest enfoc no ha estat deliberadament malintencionat. Certament, ens diu, al 1705 quan començà la guerra no és per la independència de Catalunya sinó per demanar el respecte de les Constitucions i dels Furs vigents dins la monarquia hispana en contra d’una voluntat homogeneïtzadora castellana. Tots ho vàrem perdre. Després els intents de recuperació posterior tan sols han esgarrapat la recuperació de la llengua i la cultura.

Per una pregunta del Sr. Xavier Travé, vàrem poder parlar també del finançament català versus altres alternatives possibles en el moment de la transició. Un context en el que els partits d’obediència espanyola tot els hi semblava massa. Ens cita el contingut d’un llibre del Sr. Trias Fargas “Crònica d’una asfixia anunciada” en el que feia una projecció de futur que malauradament s’ha complert.

Entra en el tema de la corrupció, es reafirma en el seu concepte de coherència política i tothom ha d’acceptar la seva responsabilitat, la que pertoqui, si quelcom no s’ha fet com calia. Cal fer-ho amb objectivitat i rigorositat per part de tots. Aquesta rigorositat i objectivitat la veu més present en els tribunals que no pas en altres agents polítics i socials que també han de fer la seva tasca contra la corrupció.

Ell és molt conscient del seu cas, però no ha volgut amagar-se darrera cap càrrec perquè creu que a on s’ha d’explicar es davant de l’audiència. No te els mitjans i no sap com donar la resposta que ell voldria acabar de donar així que qui ha d’opinar és la justícia. (En aquestes dates es produïa la inculpació del Sr. Lula da Silva a Brasil i es va suscitar un murmuri amb aquesta cita entre els assistents).

El Sr. Carlos Galcerán l’hi fa la pregunta que potser tots estàvem esperant. “Què ens pot dir a aquells que hem cregut en vostè però que ara estem decebuts?”. Es va prendre uns segons per contestar però va ser molt clar. Com ens havia dit al principi el seu interès era Catalunya les altres coses personals no eren objecte de la seva d’atenció i no n’hi dedicava, pot ser va ser un error. Va arribar un moment que el Sr. Pujol –és refereix a ell mateix en tercera persona- va creure que era la seva obligació explicar quelcom, i ho va fer. Ho va explicar tot, en contra d’algunes opinions, però ho va voler fer.

Es posa en la pell de la gent a qui ha pogut decebre i manifesta un gran dolor, per això ell fa un pas enrere en la lluita que ha marcat tota la seva vida en la seva passió, però encoratjant a tots els que han de fer feina cada dia doncs cal que la segueixin fent.

Entén que quelcom no ho ha fet bé, però ho va voler explicar i es mostrar ell també decebut amb ell mateix.

Impossible de recollir en una crònica com aquesta el que va donar de si la trobada, vàrem tenir l’oportunitat de retrobar-nos amb un Pujol més proper, de veure’l i tocar-lo en una dimensió personal que potser mai l’havíem trobat. I dic tocar-lo perquè vaig tenir la sort de tenir-lo assegut al meu costat i constantment em tocava el braç perquè l’hi repetís paraules que se l’hi havien escapat.
El nostre president Sr. Francesc Serena posa en context el discurs del Sr. Pujol en el escenari polític actual. Fa una comparativa de la classe política de finals dels 70 i principis dels 80, més formal potser fins i tot més formada, amb el panorama actual en el Congres i l’hi pregunta a que és degut aquest canvi. El Sr. Pujol ens explica que no és el Congres qui ha canviat sinó que és tota la societat i quan comparem escenaris o comportaments ho hem de fer també dins del seu context. Ens recorda que en aquella època també hi havien estirabots en el Congres que potser ara no recordem.

Portem casi tres hores d’interesant debat però amb el Sr. Pujol és un no acabar. S’inicia un altre tema apassionant, la Sra. Merkel, les retallades a Europa, “sense Alemanya estaríem molt pitjor” ens diu, parlem de Robert Schuman, Konrad Adenauer o Jean Monet i Altiero Spinelli i la Europa que volíem però és tard i ja no podem continuar, sens dubte es un col·loqui que els que vàrem tenir l’oportunitat de gaudir-ne el recordarem.