Sr. Juan José López Burniol

Els models successoris, els pactes successoris, els testaments són aspectes que sempre han estat presents en alguns moments de les nostres vides i a Senior’s n’hem estat sensibles i vàrem voler comptar amb un reconegut expert com va ser el Sr. Juan José López Burniol.

Juan José López Burniol (Alcanar, 30 de març de 1945) és un reconegut advocat i notari. Des del març del 2017 és el vicepresident de la Fundació Bancària La Caixa.

També cal dir que el nostre convidat no és un desconeixedor de Senior’s, de fet és el quart cop que el teníem entre nosaltres, el darrer en 2013 vàrem tenir la seva presència per parlar-nos de la seva visió política del moment.

Va ser llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra el 1967. La seva activitat s’ha centrat en quatre àmbits: el professional, com a notari, l’institucional, com a membre de diverses institucions, l’acadèmic, com a professor de dret, i el periodístic, com a col·laborador habitual de diversos mitjans.

Ha estat degà de Col·legi de Notaris de Catalunya i vicepresident del «Consell General del Notariat» d’Espanya (1987-1989), magistrat del Tribunal Superior d’Andorra (1987-1993) i del Tribunal Constitucional d’Andorra (1993 – 2001).

També ha estat membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya, professor associat de Dret Civil de la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1982 i 1990, i de la Universitat Pompeu Fabra.

Va ser president del Consell Social de la Universitat de Barcelona des del 2004 fins al 2007 i de la Tribuna Barcelona des que es va crear el 1996 fins al 2006. Des del 2007 és president de la Fundació Noguera, una entitat cultural sense ànim de lucre que treballa per difondre el patrimoni històric documental i notarial català.

Avui ens parlava d’un tema molt lligat a la seva activitat professional tot i ens recordava que ja estava jubilat. Ens deia que hi ha dos aspectes que han fet evolucionar molt el tema testamentari: la difusió de la propietat i l’allargament de la vida de les persones.

A ell l’ofici li ve de família perquè el seu pare ja era notari i ho ha viscut a casa de petit i ens explicava com l’any 1905 la «pedra» era l’element establert d’estalvi. Avui el patrimoni, tot i que cal distingir clarament entre rics i pobres com ens explicaria més endavant, el patrimoni està molt més difús.

La prolongació de la vida de les persones i en especial en el nucli familiar ha canviat totalment la forma de fer testament.

Ens deia tornant al tema de «rics i pobres» que si hi ha testament és perquè hi ha propietat privada i aquest fet marca una diferència i una voluntat de testar.

La situació actual i en especial a Catalunya és una evolució del dret grec i romà a on es prevalia la voluntat de conservar la «casa principal» en la figura del «patrici». Aquest concepte no es va donar per igual en altres contrades a on va donar lloc a un cert minifundisme.

Diferencià entre el patrimoni productiu i el patrimoni estàtic, aquest patrimoni productiu que es personificava amb la terra i la casa pairal del món agrícola, era l’element a consolidar i preservar-ne la unitat donant peu a les figures de l’hereu o la pubilla.

I els altres fills o filles? Ens explicà que interès de preservar la unitat i l’expansió patrimonial en la persona del «cap de casa» estava per damunt de les persones, així i tot, s’establien maneres compensatòries per als fills.

El cap de casa o hereu era generalment el fill més gran, però el testamentari podia optar per al més capacitat en la mesura que cregués que podia garantir amb major èxit la continuïtat de «la casa».

La figura de «la legitima» o els dots mitjança el registre de capítols matrimonials davant de notari volien donar cabuda a tots els interessos de les parts. En el cas del dret català la «legitima» és ¼ part del valor del patrimoni a repartir en parts iguals entre tots els fills i filles i molt important, es podia fer efectiu en diners, cosa que no comprometia la unitat dels béns físics.

La valoració dels actius es pot fer per acord entre les parts i en cas de desacord convé designar perits de part de totes les parts i que siguin ells que arribin a un acord.

En el cas de Castella, la legítima dels fills i descendents són les dues terceres parts de l’herència del pare i de la mare. Com a mínim, una tercera part de l’herència s’ha de repartir entre els fills a parts iguals.

En els capítols matrimonials, els pares del nuvi, els pares de la núvia i els mateixos nuvis inventariaven i acordaven el que cada part aportava al matrimoni així com recollien contractualment els compromisos que adquirien de cara a terces així com els compromisos successoris o el dret del dot de les noies. Tot i que en vàrem parlar més endavant es podria considerar els capítols una versió inicial dels actuals pactes successoris.

Altres models de successió com els majorats («mayorazgos» a castellà) o fundacions familiars en altres països buscaven també la manera de preservar la integritat del patrimoni.

El Majorat a Castella era un sistema de repartiment de béns que beneficiava al major dels fills, de manera que el gruix del patrimoni d’una família no es disseminava, sinó que només podia augmentar.

En els «no rics», els models successoris es limitaven a deixar els béns als fills i l’usdefruit del cònjuge supervivent en el cas d’haver-hi. En aquest col·lectiu, en l’actualitat aquest aspecte ja no és així. La prolongació de la vida de les persones fa que actualment de manera majoritària els testaments siguin creuats entre el matrimoni i en el cas de defunció d’ambdós els béns es reparteixin a parts iguals entre els fills.

En algunes circumstàncies els fills han renunciat a la legítima per no comprometre la continuïtat econòmica del cònjuge supervivent o la integritat del patrimoni familiar.

En general, del patrimoni de «subsistència» o recursos de subsistència d’una persona no se n’ha de poder despullar mai.

També parlàrem com en cas de les incapacitats acreditades per un o més metges es pot pactar que els fills puguin tenir un poder d’actuació sobre els béns, primer entre el matrimoni i en segon lloc entre els fills mancomunadament i la prudència que exigeix aquesta decisió.

Vàrem parlar de com ha canviat avui el concepte de família i les formes de matrimoni, segones núpcies, fills d’uns, d’altres o comuns. Una regla bàsica és que en el cas de segones noces, la segona dona i fills no poden rebre més que el fill del primer matrimoni que n’hagi rebut menys.

Va sorgir la pregunta sobre diferents tipus de testaments més enllà del purament econòmic, el testament vital, el testament de voluntad de custòdia, les últimes voluntats.

Ens deia que el testament vital està molt vinculat a les creences religioses del testamentari i en funció d’això permet establir, en ple coneixement, les mesures pal·liatives o de no prolongació de vida que s’han de considerar. L’eutanàsia activa està condicionada a la legislació existent en el moment. En el testament vital cal designar qui i com es pren cada decisió en el moment que calgui.

Pel que fa al testament de custòdia (la decisió de qui s’ha de fer càrrec del testamentari en el cas que aquest no estigui en condicions de fer-ho per als seus mitjans) serveix per expressar la voluntat del testamentari, però no té cap valor jurídic.

Molt amablement el Sr. López Burniol va anar atenent preguntes durant tota la sessió, sobre el pacte successori va insistir molt que com tots els pactes són vinculants i implicant a totes les parts. A diferència del testament, que tan sols és una declaració d’intencions fins que es produeix l’òbit, les donacions en vida o el pacte successori, tant com ho eren els capítols matrimonials, són vinculants des del moment en què es firmen i per canviar-lo cal l’acord de totes les parts.

També va servir per recordar la poca validesa que té renúnciar en vida a una herència quan el testamentari encara és viu perquè no té efecte jurídic.

Aquí ens va explicar una trista anècdota personal vinculada a una donació en vida i ene va donar un consell de no prendre decisions successòries o de donacions tan sols i exclusivament per raons de tipus fiscal. Ens deia que la tranquil·litat té un valor més alt que el d’una plusvàlua.

La jornada va ser molt agradable i plena d’anècdotes personals i de les vivències familiars, moltes anònimes i d’altres referents a personatges històrics i ens va portar a la realitat actual.

Veníem d’una tradició en el que l’interès de la casa estava per sobre dels interessos personals i avui tenim una cultura personal més interessada i menys en els valors altruistes o familiars. Aquesta crisi dels valors pot ser un comú denominador en l’evolució del món occidental i vàrem tenir un interessant debat sobre diferències culturals en aquest aspecte d’occident i cultures del continent africà versus altres comportaments en cultures orientals a on potser encara predomina un cert sentiment de la família.

Un aspecte d’especial transcendència va sorgir quan vàrem parlar de la continuïtat empresarial. Assegurar la unitat de direcció i evitar la dispersió del patrimoni poden ser objectius principals. Els mitjans? buscar solucions via professionalització de la direcció poden ajudar a superar la fase de societats familiars que a Catalunya li costa deixar enrera.

En aquest cas, la donació en vida pot ser més favorable fiscalment, però no pot superar el 50% del patrimoni.

Finalment, a una pregunta d’un assistent sobre el testament solidari ens va respondre que a Catalunya hi havia una tradició de testar a favor d’institucions sanitàries. Aquesta tendència s’ha reduït dràsticament i en l’actualitat és molt poc freqüent.

El col·loqui va ser molt interessant i va donar peu a moltes preguntes i aclariments que aquest relat difícilment pot incorporar en la totalitat.

Al final, el nostre president va agrair la presència del Sr. López Burniol i després d’un aplaudiment vàrem donar per conclosa la xerrada.

(Crónica Josep Ballart Guasch)