Juan José López Burniol, va néixer a Alcanar ( Montsià ) a l’any 1945, és Llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra . És notari des de 1971.
Ha Estat Degà del Col·legi de Notaris de Catalunya i vise-president del «Consell General del Notariat » d’Espanya, entre 1987 i 1989; Magistrat del Tribunal Superior d’Andorra ( 1987-1993) i del Tribunal Constitucional andorrà (1993 – 2001) . Membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya .
També ha tingut una trajectòria docent, doncs ha estat Professor associat de Dret Civil de la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1982 i 1990 , i de la Universitat Pompeu Fabra . Va ser president del Consell Social de la Universitat de Barcelona des del 2004 Fins al 2007.
La seva activitat cultural i la voluntat de compartir la seva experiència l’ha portat també en al mon de la comunicació. Fou president de Tribuna Barcelona des de la Seva creació l’ any 1996 Fins al 2006 . Des del 2007 és president de la Fundació Noguera , un ‘entitat cultural sense anim de lucre que Treballa per a difondre el patrimoni històric documental i notarial català.
López Burniol , conjuntament amb el periodista de La Vanguardia Enric Juliana , va redactar l’ editorial conjunt de la premsa catalana publicat el 26 de novembre de 2009 abans de la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut de Catalunya.
Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com TV3 , La Vanguardia , Avui, El Periódico i El País . Ha publicat llibres i articles de temàtica jurídica i política.
Com a notari, com a docent, com a periodista i com a persona compromesa en la ‘polis’ de la seva societat es una persona molt valuosa per tots nosaltres i amb la que esperem compartir properament una jornada de segur interessant..
Despres d’una breu introducció per part del Sr Felix Vilaseca, que recorda que és la segona vegada que ens acompanya. El Sr lopez Burniol proposa la seva intervenció des de un punt de vista clasic : Plantejament, nus i desenllaç. I dedica els minuts inicials a descriure els esdeveniments des de el 1714 fins el post franquisme.
Amb el seu estil didactic, descriu com despres de la derrota en la guerra de Successeciò, els catalans començan a fer diners a traves del control del comerç a la peninsula i a ultramar.
Aquesta acumulació de riquesa és la que serveix de trampoli per quant arribá la industrialització a mitjants del XIX , per esdevenir una potencia economica. Es el temps en que Barcelona és la capital de la Mediterrania occidental.
En aquest context també perviu la voluntat de SER . En aquest temps hi han exemples del resurgiment del Catalanisme cultural.
Es curios observar que hi ha un paralelisme en que cada vegada que Espanya accentua l’autoritarisme politic, Catalunya veu disminuides les seves llibertats i en sentit invers quan Espanya modifica la seva estructura estatal ( quan torna ha haver-hi llibertats) es discuteix l’encaix de Catalunya. 
Aqui fa una reflexió generalista, en el sentit de que els pobles es plantejen la independencia quan troben que els serveis que han de donar els estat no els hi satisfa i per tant plantejen un altre forma d’estat.
A la segona part EL NUS : enllaça en la fi del fanquisme i en la tesi de la majoria d’historiadors que des de final del segle XIX els problemes de l’Estat son quatre : La religió, la reforma Agraria, l’estament Militar i Catalunya.
Tan és així que en la constitució de 1978 la problematica se centre en el nacionalisme més les esquerres.
Aqui desenvolupa unes idees força : la transició a la democracia ( a l’any 1978 ) la fa la por ( els resultats de l’última guerra son masa presents ).
L’autonomia és una miqueta d’estat federal i aquest es una varietat de l’estat unitari.
Si el Senat funciones seria un contrapoder territorial i es veuria disminuït el poder Central.
Catalunya produeix un efecta mimetic en la resta de comunitats autonomiques.
Finalment el nus queda dibuxat a partir del projecte d’Estatut plantejat a Les Corts Espanyoles pel Parlament Catalá als anys 2005 i 2006 i la resolucio del Tribunal Constitucional l’any 2010.
Defineix les quatre formes d’Estat, a partir de la situació actual :
Unitari
Federal
Confederal
Independent
La diferencia entre Federal i Confederal la compara amb una comunitat de veïns d’un bloc de pisos on es comparteix la propietat de zones comúns de forma obligatoria ( escales, ascensors, etc ) versus la propietat en una urbanització on la piscina será propietat de qui vulgui ser-ho.
Finalment sentencia que :
El govern Espanyol no té una idea clara del que esta pasant a Catalunya, en cas contrari admetria la consulta.
La batalla del Ser , ja és guanyada. Ara hi som en la batalla del Estar.
La previsió del que pasará a partir d’ara la planteja, de la següent forma :
No hi haurá consulta ( el govern central s’hi oposará )
Hi hauran elección plebiscitaries.
En el cas que hi hagi una afirmació sobiranista prou amplia, segurament hi haura una suspensió de l’autonomia.
En aquest punt hi ha una certa indeterminació sobre el pas següent, ja que en aquest moment el poder és al carrer i malgrat que “l’establishment “ intenti pactar, com que creu que el problema son únicament els diners, no es podrá produir cap enteniment.
Es per aixó que el ponent asegura que la transició acabará malament, ja que l’Estat Espanyol pendrá les mesures necesaries per que no es produeixi. Malgrat aixó hi ha un punt d’incertesa donat que l’Estat está intervingut, de facto, per Europa i per tant arribat el cas, Bruseles mediará. Peró no creu que aquesta mediació sigui per ajudar a les aspiracions Catalanes, si no tot el contrari.
Per finalitzar la seva intervenció, fa una última reflexió. El que menys importa és la solució, poden haver-hi raons per anar-s’en o per quedar-se, l’important es “ valorar-ho tot i donar una resposta d’adult”.
A continuació es produeix el clasic torn de preguntes , que donada la actualitat del tema son força punyens, peró resoltes amb l’habitual autoritat i erudicció que ha mostrat constantment el Sr Lopez Burniol a lo llarg de la seva intervenció.
A estat una estona agradable i profitosa on s’ha pogut analitzar un tema de rigorosa actualitat i que ens afecta a tothom. Tractat des de la centralitat que n’es habitual en el ponent.