Tema: “El Fill de l’italià


La literatura catalana viu un moment dolç, el Gremi d’Editors de Catalunya preveu tancar l’any amb un augment del 2% en la venda de llibres, i ja fa 5 anys consecutius que les xifres van a l’alta. A més, l’augment i la bona acollida dels, cada cop més, títols catalans traduïts a altres idiomes fa pensar que la crisi que semblava insuperable vora el 2013, ja és aigua passada.

Per parlar-nos en profunditat sobre de la seva última novel·la i de la seva visió sobre la literatura catalana, el passat dimecres 26 de maig vam tenir el plaer de rebre a SECE Senior Club el senyor Rafel Nadal i Ferreras (Girona, 1954). En Rafel, que actualment escriu a la Vanguardia i col·labora habitualment a RAC1 i a TV3; és conegut per ser l’autor de títols destacats com ​Els mandarins ​(2011), ​Quan érem feliços ​(2012) pel que va rebre un Premi Josep Pla, ​La maledicció dels Palmisano ​(2015), traduït a 22 llengües i ​La senyora Stendhal (2017), un altre novel·la que fou record en vendes i que va ser traduïda a 5 idiomes.

Aquest any ha conquerit les llibreries amb el seu últim títol: ​El fill de l’italià​; un dels llibres més venuts per Sant Jordi i pel qual ha rebut el premi Ramon Llull 2019. El llibre, explica de forma molt propera un fet històric quasi desconegut que va ocórrer a Caldes i la vida d’un home, en Mateu, que busca encaridament la seva identitat. Totes dues històries s’enllacen per explicar un amor prohibit de postguerra i les seves conseqüències al passat i al present.

En Rafel va començar el col·loqui agraint la invitació i explicant l’important que és per ell reunir-se amb els lectors i estar sempre al costat dels llibreters, acudint a les signatures de llibres o als actes que organitzen. Tots aquests moments poden servir per a la inspiració i escoltar a la gent sempre ajuda a descobrir històries noves, i just això és el que va passar amb ​El fill de l’italià, ​ens explica.

En Rafel estava escrivint 4 títols en aquell moment, tots ells relacionats amb el Mediterrani i la família. Havia decidit no escriure més sobre temes bèl·lics; fins que va anar al Club de Lectura de Caldes a parlar d’un dels seus llibres. Allà va conèixer a un senyor que un cop acabat el col·loqui li va preguntar si volia conèixer la història dels 1.000 mariners italians que s’havien refugiat a Caldes durant la Guerra. En Rafel es va enamorar de la història immediatament i va concertar un altre cita amb el senyor, per tal que li pogués donar més detalls.

En la següent trobada, l’home li va explicar que d’aquells 1.000 mariners, 3 es van quedar a Caldes, ja que es van casar amb dones d’allà; però que al poble sempre s’havia dit que hi havia més fills d’italians. Un d’ells era un home de 70 anys que estava intentant buscar al seu pare entre els tripulants del Roma, en Narcís. Deien que era molt reservat, però en Rafel ens confessà que només coneixe’l va saber que s’entendrien.

Després d’un any de converses amb en Narcís i tota la seva família, va néixer la història d’en Mateu, ​El fill de l’italià.

Seguidament en Rafel ens va fer una mica d’introducció sobre el llibre, per endinsar-nos una mica més a la història:

En Narcís (Mateu al llibre), es va criar en una casa complicada a Caldes. La seva família era conflictiva i tot el poble ho sabia i ja de petit va començar a sospitar que ell no encaixava. Va començar a treballar amb 10 anys i des d’aleshores els botiguers de Caldes el perseguien per pagar els deutes de la seva família. Tothom al poble deia que el Narcís no era fill del seu pare i eren típiques les bromes sobre italians. Quan ja eren adults, una dona del poble va dur a la dona d’en Narcís una foto on sortien els italians i un d’ells era igual al Narcís. Tot i les evidències, en Narcís va decidir guardar el secret i la foto en un calaix fins que va morir la seva mare. En aquell moment, va decidir iniciar la cerca per trobar a aquell noi de la foto, al seu pare. Finalment va trobar al Ciro a Gènova.

La novel·la és un retrat familiar, però també històric de la situació que es va viure a Espanya, i especialment a Catalunya, durant la postguerra. Tot, basat en una història real i com tota història real, a vegades no té un final feliç.

Seguidament, Josep Ballart, president de SECE, va iniciar el torn de preguntes; interpel·lant a en Rafel sobre com ho fa per trobar grans històries a tot arreu i si no té por de no arribar a explicar-les totes. En Rafel va respondre que sí. Cada poble té una història i probablement cada família es mereix un llibre. La guerra i la postguerra van sumar moltes situacions complicades que es poden plasmar en material literari.

En Felix Vilaseca, membre de SECE, va seguir el torn de preguntes fent referència a la violència republicana durant la guerra i a la poca constància que n’hi ha. En Rafel va respondre confirmant que, certament, en aquesta memòria històrica hi ha molta desmemoria. Va aprofitar, també, per condemnar la violència del bàndol república (igual que la del bàndol franquista) i recomanar-nos el seu llibre ​La senyora Stendhal, ​que parla sobre la violència dels comitès republicans.

Seguidament vam començar a parlar de temes d’actualitat. Sobre el procés, Rafel Nadal va confessar que segons el seu punt de vista s’està fent política virtual i que s’estan desprestigiant les institucions catalanes. A més, va afegir que no es pot fer un judici polític fins que no hi hagi una resposta del judici real. En Rafel ens va explicar que ell creu ferventment que els catalans tenen dret d’escollir el seu futur, i fins i tot de negociar amb Espanya per aconseguir una bona convivència de les dues cultures i un diàleg entre iguals. Però per ell, la llei és l’última frontera i no ens la podem saltar.

Manuel Achaerando, membre de SECE, va retornar al debat literari preguntat quin és el procés de creació d’un llibre. En Rafel va confessar que “cada maestrillo tiene su librillo”, però que ell acostuma a documentar-se molt, visitar els llocs d’on està parlant i estar sempre amb les orelles atentes i els ulls desperts per poder convertir les seves vivències i reflexions en històries i en llibres.

Ignasi Torra va agafar el torn de paraula per preguntar per què no havia sentit mai a parlar sobre el bombardeig de Bari fins que va llegir el seu llibre; era un intentant d’amagar l’història? En Rafel va comentar que en aquest cas es sumen molts factors: primers, els arxius classificats, segon, la falta d’interès dels aliats a fer-ho públic. A més, va afegir que la situació i la rendició a Itàlia hauria sigut molt diferent si el rei hagués donat la cara.

Seguidament, Felix Vilaseca va preguntar sobre l’opinió del ponent referent a la subvenció de l’estat a la literatura. En Rafel va contestar que, segons el seu punt de vista, la subvenció a la literatura no serveix, sinó que s’ha d’ajudar als canals de distribució: biblioteques, editorials, llibreries…

Per acabar el debat, Josep Ventosa va reflexionar sobre les plataformes digitals i el seu efecte sobre el món literari. El ponent va respondre que la situació és tan complexa que ningú pot aventurar-se a dir que passarà. Les noves eines són infinites i tenen una velocitat d’implementació brutal. Tot canvia i tothom opina, però ell prefereix no creure’s a ningú. Hi ha estudis que diuen que el llibre de paper permet més concentració en la lectura que els digitals; però tot són estudis i suposicions, encara no sabem que passarà, per tant és molt difícil fer una previsió.

Un cop finalitzades les preguntes, Josep Ballart va donar per acabada la trobada agraint a Rafel Nadal la seva assistència i vam iniciar la venda d’exemplars i posterior la signatura de llibres.

(Cronica Laura Ballart Díaz)

Galeria de fotos: