Sr. Tomás Alcoverro

Ponent 232  : Sr. Tomás Alcoverro

Tema : «Orient Mitjà: és possible la pau?”

La realitat continua desbocada, les notícies s’encavalquen una darrera l’altre sense gaire temps per valorar-les una a una.

A Senior’s Club Empresarials ho intentem i feia temps que volíem disposar d’una veu de prestigi que ens fes una anàlisi d’un dels drames que vivim darrerament en el món com són els fets de l’Orient Mitjà, el drama palestí i la reacció d’Israel.

En aquest vàrem tenir un invitat de luxe, un periodista i un reconegut analista com és el Sr. Tomàs Alcoverro.

El Sr. Alcoverro ha estat durant molts anys corresponsal de La Vanguardia a Orient Mitjà a on va residir a Beirut durant molt de temps i des d’on ha publicat més de set mil cròniques per a la secció d’Internacional de La Vanguardia.

Ha viscut en primera persona les guerres libaneses entre 1975 i 1990, la guerra del Líban de 1982, l’ocupació turca de Xipre, la guerra entre l’Iraq i l’Iran, les guerres contra el règim de Saddam Hussein, les intifades palestines, els cops d’estat, i la revolució islàmica de l’Iran. Va ser un dels pocs corresponsals occidentals que va romandre en els barris de l’Oest de Beirut durant el temps del terror.

És autor de diferents llibres sobre la matèria i a més d’una gran capacitat d’anàlisis i sentit crític, és avui un dels millors coneixedors de la realitat a l’Orient Mitjà.

Guanyador de diferents premis i mencions i gran conferenciant en diferents institucions i universitats com la Universitat de Stanford (2014) en el seucicle de conferències sobre ‘Literatura i periodisme’, on va parlar del «Corresponsal com a escriptor».

Per als que el coneixem i hem llegit els seus llibres és redundant, però per aquells que en vulgueu saber més del nostre convidat un invitem a llegir la seva referència a Wikipedia (https://es.wikipedia.org/wiki/Tomás_Alcoverro).

En començar a escriure la crònica intuïa que seria extensa com llarga va ser la llista de convidats que es van interessar per escoltar-lo en el nostre dinar-col·loqui i la seva durada que es va allargar fins ben tard.

Va començar amb una frase inquietant “el que algú cregui que creu que ha entès quelcom del que algú li hagi explicat d’Orient Mitjà és perquè no ho ha entès bé”.

El tema és molt complicat perquè la història està enormement viva. Et pots perdre una etapa i si no estàs a sobre de tots els esdeveniments i no entendre res d’un altra etapa. Ens va posar d’exemple el cas de Sabra i Xatila.

Tots recordem els terribles atemptats que varen tenir lloc al barri de Sabra i Xatila, un barri proper de Beirut, per part d’una milícia cristiana que va ser àmpliament difós pels mitjans i tots en tenim record.

El que no va tenir la mateixa difusió i tots en tenim desconeixement són els fets que varen tenir lloc poc temps abans al poble costaner de Damur a la costa mediterrània quan un escamot de bandolers paletins varen cometre una matança de cristians. No justifica res, però cal ser equànimes, la història és llarga i és el mateix per tothom i a vegades ens arriben versions esbiaixades de les notícies.

El dinar va estar plegat d’anècdotes i històries personals de les seves vivències que tot i la seva estima per aquelles terres no ha superat el seu disgust pel tipus de menjar i les seves preferències per la cuina casolana de sopes i pastes. Fins i tot va aconseguir que la seva assistenta filipina que tot i que cuinava molt bé i al principi li feia cuina àrab acabes cuinant macarrons i pasta.

El Líban sap molt bé el que és tenir un país ocupat perquè des dels otomans fins als anglesos ho han pogut viure, però ens explicava que pot ser el rebuig al domini otomà és el que més els hi ha marcat i creat més empremta i aquest sentiment més fort cal tenir-ho en compte per valorar el que passa avui en dia.

Costa adaptar-se als canvis i ens ho va plantejar com un repte per nosaltres mateixos avui dia. La conversa va derivar al sentiment «d’apartheid» que pot sentir una part d’una societat que se sent exclosa i ens va posar d’exemple un problema personal que l’afecta com és l’exclusió tecnològica de part de la societat més vulnerable com podem ser els que fa temps pentinem cabells blancs amb un món cada cop més tecnificat.

Un invitat li va preguntar com va anar a parar al Líban? Ell coneixia el Líban des de 1970, coneixia la zona i era un país molt fàcil pels estrangers, un idioma el francès molt estès en la població i una societat molt oberta i a diferència d’Israel mantenia encara un caire diferencial respecte al món occidental.

Respecte d’Israel, el Sr. Alcoverro ens explicava una anècdota amb el MH Jordi Pujol que li va preguntar sobre com es veia la figura de David Ben-Gurion. Ben-Gurion que va ser el primer president d’Israel i dona nom a l’aeroport de Tel-Aviv, té una important avinguda que uneix la part jueva amb la zona de les mesquites.

Ell va ser l’artífex de l’actual gramàtica del que coneixem com l’actual llengua jueva que va substituir a l’idioma «idish» que era el que parlaven les comunitats jueves asquenazites procedents tant del centre com de l’est d’Europa, i els seus emigrants i descendents a Israel, el continent americà i altres llocs del món. Aquesta acció i l’obligatorietat de la seva coneixença, van permetre reviscolar un idioma en recessió i pràcticament mort i l’idioma va ser el fil conductor i va ser cabdal per crear un sentiment de nació.

Tornant al Líban, ens ho exposava com un trencadís de cultures i d’orígens a on a grans trets, hi conviuen cristians, xiïtes i sunnites entre d’altres que es reparteixen el poder. Aquesta cultura de repartiment està a tots els nivells i en la presa de decisió per ocupar tots els càrrecs fins i tot a la càtedra d’universitat es té en compte mantenir aquest equilibri per damunt del criteri de mèrit.

Però no és tan sols així, dins de cada comunitat també hi ha els seus matisos, per exemple entre els cristians es diferencien els maronites catòlics que són un dels divuit grups religiosos que habiten al Líban. Segons algunes fonts, són prop del 22% del total nacional i juntament amb els musulmans xiïtes (27%) i els musulmans sunnites (27%) conformen les confessions de major pes demogràfic al país.

Al Líban, el poder es reparteix entre les diverses comunitats religioses, incloent-hi els cristians, xiïtes i sunnites. Aquest sistema va ser establert per a assegurar la representació de les diferents sectes en el govern i evitar conflictes sectaris.

• La Presidència: Tradicionalment, la presidència del país està reservada per a un cristià maronita.
• El primer ministre: El càrrec de primer ministre sol ser ocupat per un musulmà sunnita.
• La Presidència del Parlament: Aquest lloc està reservat per a un musulmà xiïta.

A més d’aquests càrrecs, hi ha una distribució d’escons en el parlament i altres institucions governamentals que reflecteix la composició religiosa de la població. Aquest acord busca promoure la cooperació entre les comunitats, encara que les tensions sectàries i els conflictes poden complicar la dinàmica política al país.

És important tenir en compte que, malgrat aquest sistema dissenyat per a la representativitat, les divisions sectàries al Líban encara generen desafiaments polítics i socials significatius i malauradament, avui aquesta convivència no ha millorat respecte a la situació anterior especialment per les minories o per les dones.

La seva experiència al món ha anat més enllà del Líban i vàrem repassar les seves vivències al París al Maig del 68 i també la seva experiència a Síria que tot i els greus esdeveniments viscuts per exemple, l’ambaixada d’Espanya mai va tancar del tot. Ara en un entorn més normalitzat a on el règim repressor ja no és present la permissivitat que es va donar respecte a la pluralitat religiosa no ha millorat, en especial pels cristians.

Aquesta diversitat àrab fa molt difícil l’enteniment i ell veu la pau, com a antítesi d’un món segur i sense violència, és molt difícil en el món àrab. A la pregunta de si «és possible la pau?», amb aquesta darrera accepció serà molt difícil.

Totes les guerres entre Israel i el món àrab han acabat malament i especialment pels àrabs.

Una intervenció d’un assistent va evidenciar que a diferència del missatge de Jesús al temple de Jerusalem treien als jueus del temple a fuetades als mercaders exigien la separació de la religió d’altres aspectes de la societat com el comerç amb el missatge que a «Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu», l’Islam va en sentit contrari ocupant tots els espais organitzatius, ètics mercantils fins i tot l’àmbit polític sent un model d’organització i d’estat i això crea tensions i espais de fricció de difícil convivència.

Ens deia el nostre invitat que «Islam» vol dir «submissió» i no hi ha espai per fer teologia i això també s’aplica a tots els àmbits de la societat.

Respecte als fets recents, ens va repetir diferents cops un missatge que volia transmetre: «L’èxit d’Israel sobre els seus enemics i sobretot les milícies de Hamàs i Hezbol·là». Han acabat els temps de guerres cícliques entre exèrcits àrabs i l’estat d’Israel en 1945, 1967 i la darrera l’any 1973. El que tenim ara són guerres amb organitzacions guerrilleres que són més difícils d’aturar i durant molt més temps i són esdeveniments encadenats.

Entre els estats hi ha tractats de pau amb Jordània i amb Egipte i sobre aquest punt li vàrem preguntar quin paper hi té l’exercit del Líban que deixa fer una guerra en el seu territori. Ens diu que molt apart de la població del Líban està en contra de les milícies. I ens va fer una reflexió interessant. Les tropes de l’ONU, entre elles les espanyoles estan en territori Libanès i no en territori Israelià i això els fa veure com una força tendenciosa.

El ministre Moratinos va intervenir en el seu moment seguint un discurs «de la Mediterrània» que implicava en el conflicte a tots els països del Mediterrani també en resposta a una provocació dels EUA.

Galeria de fotos: