Pels carrers de Paco Candel
Dins dels actes de celebració del 30è aniversari de Senior’s Club Empresarial, vàrem tenir l’oportunitat de fer una passejada molt especial: recórrer els espais on va transcórrer bona part de la vida de Paco Candel.
Ho vàrem fer de la mà de Genís Sinca, comissari de l’Any Candel i conferenciant a Senior’s el mes de juny passat, que ens va acompanyar pels carrers i els espais d’un barri que, més enllà de la seva aparença actual, conserva una part important de la memòria d’aquella Barcelona que Candel va saber explicar com pocs.
La trobada va ser davant de la Biblioteca Francesc Candel, inaugurada al barri de la Marina i que avui porta el seu nom.
Una fàbrica, un jardí i una història
La primera parada va ser la biblioteca. Ja a l’interior, en Genís ens va explicar la història de l’espai, antiga fàbrica Philips, i ens va descobrir la gènesi d’un dels seus elements més singulars: el magnífic jardí botànic que encara avui hi podem contemplar.
La seva creadora va ser la senyora Van der Harst, paisatgista i esposa de l’aleshores director de la fàbrica Philips a la Zona Franca.
La idea era sorprenentment moderna per a l’època. El jardí havia de ser un espai de descans i esbarjo per als treballadors, un lloc on poguessin desconnectar de la duresa del treball industrial durant la jornada. I, fins i tot, es pretenia que les seves famílies hi poguessin gaudir durant els dies festius.
El jardí formava part del recorregut que els treballadors feien entre els menjadors i les zones de producció. Però la senyora Van der Harst no es va conformar amb crear un simple espai enjardinat. Paisatgista de professió, va aprofitar els viatges que feia amb el seu marit per l’estranger per portar personalment llavors i espècies botàniques poc comunes.
Així, aquell espai va arribar a reunir una riquesa botànica excepcional, amb arbres i plantes singulars a Barcelona. Una part d’aquell llegat encara perdura i avui el podem continuar gaudint.
Mentre recorríem el centre cívic i la biblioteca, en Genís ens anava portant de nou a les històries que ja ens havia explicat durant el dinar-col·loqui: la de Pepita Casanellas, la del mossèn obrerista Jaume Cuspinera i la de tants altres personatges que formen part de la vida de Candel i del barri.
Moltes d’aquestes històries les recull en el seu llibre “Candel, vida de Paco Candel, la màquina d’escriure”, i algunes ja les vàrem compartir en la nostra crònica del juny de 2026.
Un barri dins de la ciutat
Vàrem continuar la passejada pel barri de les cases de l’antiga SEAT. La sorpresa va ser descobrir un barri tranquil, amb espais oberts i una serenor que molts de nosaltres desconeixíem. Un barri que sembla allunyat de la gran ciutat i que, tanmateix, es troba a només uns metres de la Gran Via.
El seu origen té alguna cosa de les antigues colònies tèxtils. Un cert esperit paternalista de l’empresariat de l’època va crear un entorn on moltes generacions varen conviure i on, al voltant de l’activitat laboral, es va desenvolupar també tota una vida comunitària.
Hi havia serveis de tota mena, però també una intensa activitat social i cívica. Amb el pas dels anys, però, aquell model va anar canviant. Les noves tensions socials varen coincidir amb una època en què el creixement empresarial semblava imposar-se com a objectiu prioritari i amb una societat que començava a reclamar profundes transformacions socials i polítiques.
Era el principi dels anys setanta. Avui en queden pocs rastres. Però caminar pels carrers permet imaginar aquella vida comunitària i entendre una mica millor el món que Candel va descriure.
La parròquia, centre de la vida del barri
A poc a poc ens vàrem acostar a la parròquia, al costat dels jardins de Can Sèbio. I allà les històries d’en Genís varen tornar a cobrar vida.
A la plaça dedicada a Elías Ortiz, ens va explicar la història d’aquest vilatà. En Elías havia descobert, per mitjà del mossèn, que era un nen adoptat després d’haver estat abandonat i que el seu pare biològic havia estat constructor.
Potser per aquesta raó va acabar dedicant també la seva vida a la construcció. Però ho va fer amb una mirada molt particular: construir habitatges que poguessin donar resposta a la precarietat social del barri.
Avui, una plaça en conserva el nom com a record i reconeixement.
A la parròquia vàrem conèixer també Jordi Arese i Salvador Garcia, “Salva”.
En Jordi es va fer mereixedor d’un fort aplaudiment per la seva generositat i predisposició i ens va guiar per l’interior de la parròquia, un espai gairebé laberíntic que amaga una part important de la història del barri.
En aquell moment històric que relata Candel, aquell espai va arribar a acollir l’escola de Pepita Casanellas, el dispensari del doctor Ribas i fins i tot l’amagatall on Paco Candel es va refugiar després de l’enrenou que va provocar la publicació de “Donde la ciudad pierde su nombre”. També havia estat el domicili dels pares de Candel, tal com ens havia explicat en el col·loqui.
Però aquell dia teníem un privilegi afegit: comptàvem amb la presència d’en “Salva”, nascut al barri, batejat a la parròquia i veí de tota la vida.
En Salva havia conegut personalment molts dels personatges dels quals parlàvem i també d’altres que potser no han tingut tanta projecció, però que varen ser igualment importants per a la vida del barri: el doctor Mas, l’altra mestra, Ramona, i tantes altres persones anònimes que varen contribuir a construir aquella comunitat.
I va tornar a aparèixer una paraula que ja havia estat present durant el nostre col·loqui: generositat.
La generositat i l’altruisme de persones que, en un moment en què la vida ja era difícil per a tothom, varen dedicar temps i esforços a ajudar els altres, a fer activitats socials i arribat el moment també activitat política.
La parròquia era el centre neuràlgic d’aquella activitat social. Un lloc on qui arribava sense absolutament res podia trobar, si més no, solidaritat, suport i la sensació de no estar sol.
El lloc on Candel escrivia
La passejada va acabar sota “el polvorí”, el lloc on Paco Candel va trobar un espai per escriure amb tranquil·litat i on també va fer vida.
Al final del carrer, una pintura a la paret manté viu el seu record.
I allà vàrem posar el punt final a la nostra passejada amb una fotografia de grup.
Potser el més interessant d’aquest recorregut no ha estat només descobrir els llocs on va viure Paco Candel, sinó entendre millor el món que el va envoltar: unes fàbriques, un barri, una parròquia, unes escoles, uns metges, uns mestres i, sobretot, unes persones que varen fer comunitat en un temps especialment difícil.
Candel va explicar aquella realitat perquè l’havia viscuda. Nosaltres, gràcies a en Genís Sinca i a les persones que encara en conserven la memòria com en Jordi o en Salva, vàrem tenir l’oportunitat de parlar-ne i de caminar-hi.
I després d’aquesta passejada, difícilment tornarem a baixar pel passeig de la Zona Franca sense mirar-lo d’una altra manera.
Perquè ara, darrere d’aquells carrers, ja hi veurem també una història.
ENLLAÇ: accés a la crònica del col·loqui sobre Paco Candel
(Crònica Josep Ballart)
Galeria de Fotos
