Sr. Xavier Trabado

 

En un entorn global marcat per la polarització i nous reptes demogràfics, ens preguntàvem quins són els mecanismes que realment mantenen unida una societat.
Vàrem tenir amb nosaltres el Sr. Xavier Trabado i Farré, qui ens va oferir la ponència titulada:
«El repte de la cohesió social a la Catalunya actual»

L’anàlisi del Sr. Trabado aportava una visió integral que connecta el context internacional —marcat per les desigualtats creixents i la influència de les xarxes socials— amb la realitat específica catalana. Durant la sessió, s’abordaren qüestions crítiques com l’impacte del procés migratori, la cronificació de la pobresa infantil, la crisi de l’habitatge i la necessitat d’un finançament just que garanteixi la sostenibilitat del nostre estat del benestar.

Més enllà del diagnòstic, el ponent ens va aportar vies d’acció concretes: des de la millora de la predistribució salarial (la funció de la renda bàsica) i la fiscalitat redistributiva, fins a la reforma urgent de l’administració pública per dotar-la d’una direcció professional i eficient.

Va ser molt interessant la seva explicació sobre la funció i la necessitat d’una direcció pública professional de la qual ens va parlar extensament.

Així mateix, destacà el paper del Tercer Sector com una infraestructura social crítica que avui atén el 25% de la població catalana i que requereix un nou marc de relació amb el sector públic.

El Sr. Xavier Trabado i Farré és Enginyer Industrial per la UPC, amb una trajectòria que combina el rigor tècnic amb un profund compromís pel bé social.

Professionalment, va desenvolupar una etapa rellevant de deu anys a la Fundació «la Caixa» en programes de cohesió social. En l’àmbit del voluntariat, ha estat una figura clau del sector a Catalunya, destacant la seva presidència de la Federació Salut Mental Catalunya (2006-2016) i la seva participació activa en la Junta Directiva de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social. Avui el Sr. Trabado n’és el president.

La seva expertesa ens va permetre copsar d’una manera entenedora com la col·laboració entre institucions, empreses i societat civil és l’únic camí per assolir una Catalunya realment cohesionada.

Avui el mercat cada vegada està generant més diferències socials. L’índex o coeficient de Gini, que és una mesura econòmica que quantifica la desigualtat d’ingressos o riquesa dins d’una població, ha crescut tant a Europa com a Espanya creant cada vegada més diferències.

Les polítiques públiques són el mecanisme per reduir aquestes diferències i generar la cohesió social i contrapesar l’efecte dels mercats. Avui la despesa social dels estats europeus ha augmentat significativament del 18% als anys 1990 en representar avui en dia un 45% del PIB. Una data prou aclaridora que sens dubte va suscitar força comentaris a la taula. Els comentaris anàvem de política social versus política industrial.

Aquest escenari dona peu a moviments populistes dels quals també vàrem tenir oportunitat de debatre. Un “campi qui pugui”, ens deia, versus una acció responsable per donar resposta a un problema social visiblement real.

A escala internacional, avui veiem com als EUA té una política restrictiva retirant fons a institucions internacionals amb efectes mundial.

En el context català la situació no és millor. Tenim una societat envellida amb un millor i mig de persones tenen més de seixanta-cinc anys. Cal millorar la qualitat d’aquest envelliment. Un 1% de millora en qualitat d’envelliment redueix en 380.000 persones que requeriran atenció especial.

Un altre tema interessant va ser quan ens va parlar de la seva visió del fenomen migratori. Un flux que és determinat pel mercat de treball, però té una externalitat en el nivell de cohesió social.

Vàrem poder recordar les dues visions que ens van oferir convidats recents de Senior’s Club Empresarial, la Sra. Blanca Garcés o els efectes sobre el preu de l’habitatge dels Srs. Joan Ràfols Esteve i Òscar Gorgues Griñán.

Els mecanismes de l’estat per donar resposta a aquestes externalitats són entre d’altres les prestacions econòmiques. Avui tenim uns indicadors de pobresa en la gent gran dels més baixos d’Europa, però tenim uns indicadors de pobresa infantil molt dolents.

Un 35% d’infants en situació de pobresa. Aquest dèficit és molt greu perquè és una situació que pot marcar de per vida la trajectòria personal d’aquesta canalla amb dèficit de tota mena: salut, cultura, projecció professional salut mental, etc. S’ha fet una valoració de l’impacte econòmic pel conjunt del país i s’ha valorat en 63.000 milions d’euros anuals. A Catalunya amb el finançament actual no tenim capacitat per fer front al problema més que en termes pal·liatius.

Ja l’habitatge representa la gran despesa familiar que supera el 40% dels ingressos amb tan sols un 2% de parc públic d’habitatge social. Hi ha molta feina a fer. Ens cal una societat més cohesionada i en aquesta tasca entre d’altres treballa la taula del tercer sector.

Ens parlà de l’economia predistributiva. L’SMI ha anat pujant en els darrers anys de 700 € fa uns anys als poc més de 1200 € actuals. Les polítiques redistributives, pensions, prestació universal per fill a càrrec (exemple polonès), ajuts a la infància són mecanismes determinants per una política que vol finançar la cohesió social i ajuda a definir en quin model de societat ens volem sentir emmirallats.

Va sorgir la qüestió de la pressió fiscal. Alguns comensals entre nosaltres recordàvem la visita del Sr. Jordi Galí fa vora d’un any (19/3/2025) amb el títol de “Són molt alts els impostos a Catalunya?”.

El Sr. Trabado ens deia que a Espanya la pressió fiscal està tres punts per sota de la mitjana europea, però potser la discussió està en la gestió d’aquest flux econòmic.

Cal tenir recursos per tenir capacitat de gestionar-los bé i aquesta eficiència en la gestió és el problema que pot tenir el país. Ens deia que encara tenim una administració napoleònica, avui es veu rovellada i genera ineficiències, AVES que s’han prioritzat per davant de rodalies, llistes d’espera en sanitat; problemes avui que arrosseguen vint anys de manca de previsió.

Cal afrontar una reforma de l’administració pública i aquest és, ens deia, un dels grans reptes, separar la carrera política de la gestió professional i fomentar una direcció publica professional. Avui cada dos o tres anys es produeix una substitució de més de 500 membres de l’administració que ocupen càrrecs importants i aquestes transicions periòdiques dificulten una coherència en polítiques públiques.

Ens va parlar del llibre de Víctor Lapuente “El retorno de los chamanes”, a on mentre uns busquen culpables amb una retòrica populista (els xamans) hi ha qui va més enllà sense apriorismes buscant solucions, fent propostes madures sense obviar la complexitat en un context complicat i de risc (els exploradors). Avui ens calen exploradors i ens sobren xamans, ho vàrem entendre.

En el públic vàrem recordar la sèrie “Si ministre” i quin és el paper del funcionariat, fins i tot vàrem poder compartir alguna anècdota d’un gos que passa de becari a entrar en plantilla (recordatori tan sols per als assistents).

Ens explicava el Sr. Trabado que tal com està l’administració, les direccions generals o altres alts càrrecs de l’administració no són funcionaris.

Fent referència al llibre esmentat del Sr. Lapuente, cal separar la carrera política de la carrera professional. En una direcció publica professional no hi està exclosa l’accés del funcionariat.

Avui hi ha treballs en la línia de la “direcció publica professional” dins l’àmbit de la Generalitat que cal fer-ho extensiu també a l’àmbit municipal. Tot avança molt lentament amb la conjectura de no saber que passarà quan aquestes propostes arribin al Parlament i les pressions que puguin suscitar dins els partits.
Saber quina valoració poden fer els partits polítics sobre el que avui veuen com un mecanisme de finançament i també un mitjà compensatori per les aspiracions professionals dels seus afiliats. Sembla que la vocació i la motivació per la gestió pròpiament no existeixi. Quan vols posar racionalitat tot és molt difícil perquè la racionalitat no és el vector principal de disseny.

Un participant va posar d’exemple el cas municipal a on com a mínim tres alts càrrecs són pròpiament professionals: el secretari, l’interventor i el tresorer. Així i tot, tenen moltes dificultats per dur a terme una tasca coherent i continuista perquè hi ha moltes maneres d’entorpir una gestió per motius ideològics. A més l’interventor té una responsabilitat patrimonial personal.

Vàrem reprendre el fil en dos aspectes que coincidíem que eren cabdals per la cohesió social, l’habitatge com a element determinat de la pobresa i la salut mental com a origen i conseqüència de desequilibris socials.

La salut mental és avui un aspecte encara molt més greu perquè fa molt més difícil ajudar a aquest col·lectiu a on molta gent acaba amb problemes de seguretat ciutadana i s’apliquen mesures que encara estigmatitzen i ensorren més als afectats.

Li preguntàvem quines mesures concretes pot dur a terme des de la Taula del tercer sector. Ens explicava com des de la “Taula” es poden coordinar i donar suport a un grapat d’associacions, entitats i cooperatives que treballen en àmbits específics alguns o territorials els altres.

Ens deia com ell entre d’altres és voluntari d’AREP una institució pionera en termes de salut mental.

Destacava una manca de coordinació informativa en aquest àmbit semblant al que en un moment es va resoldre en l’àmbit sanitari i poder compartir i extrapolar en una plataforma tot el coneixement per tal d’oferir una millor eficàcia en la resolució dels problemes. Fa tres anys que s’hi està treballant des de diferents organismes d’atenció social que actualment són conscients que tenen una manca de coordinació i es mostra molt optimista.

Un altre participant comentava la globalitat del problema i com en una enquesta duta a terme a sis països europeus (Alemanya, França, Espanya, Itàlia Bèlgica i Polònia) cobrint 2/3 parts de la població de la UE, la desigualtat era un dels temes més problemàtics i com tres aspectes concrets representaven el 70% de les preocupacions: energia, habitatge i alimentació..

Avui el 78,4% dels enquestats estaven descontents amb l’acció de govern davant l’increment del cost de la vida.

També feia referència a un article del Sr. Fernando de Miguel, membre del grup “economistas frente a la crisis”, que deia que fa quinze anys la crisi Immobiliària va deixar un gran massa d’immobles buits i alguns a mig construir que dels Bancs que es van tindre de rescatar vananar a parar a les mans de la SAREB i fons privats i no es va aprofitar la oportunitat per crear un gran parc públic d´habitatge, i com avui bona part d´aquesta massa Immobiliària continua estant infrautilitzada. (serveix per recordar com vàrem tenir la sort també de tenir-lo com a conferenciant fa uns anys a Senior’s Club Empresarial parlant-nos de la sostenibilitat del sistema públic de pensions).
Aquí també queda molta feina a fer, sense perdre el dret a la propietat i altres, amb mecanismes de cohabitatge donant garanties a hereus i propietaris.

Vàrem poder debatre sobre si l’elevat nombre d’associacions i organitzacions treballant pel tercer sector dispersava l’esforç i es podien malbaratar recursos o com el tractament fiscal des de l’AEAT entorpia el funcionament en ser considerats com a activitat empresarial. A la fi, aquestes organitzacions estan donant serveis que hauria de garantir l’administració.

El nostre convidat en va fer una valoració positiva del fet perquè fan una tasca de proximitat que fan una funció determinant. Des de la Taula del tercer sector es donen serveis a trenta-set organitzacions o federacions que cada una aporta la seva pròpia xarxa d’associacions en l’àmbit sectorial o territorial i això és bo perquè aporta una capil·laritat que se li pot escapar a grans organitzacions com Càritas, l’ONCE o la Creu Roja per posar tres exemples.

Ens va quedar clar la funció de la direcció pública i la professionalització, l’aspecte polièdric del problema, la funció destacada que duu a terme la Taula del tercer sector i especialment que queda molta feina per fer en un aspecte que determina com ens volem veure a nosaltres mateixos i la facilitat que moltes d’aquestes realitats, com són de complexos, i com fàcilment poden ser manipulades amb plantejaments simplistes i populistes.

Al final de la trobada el nostre president va agrair l’amabilitat i franquesa amb què el nostre invitat ens ha fet passar una estona de gran interès.

.

Galeria de fotos: