Sr. Genís Sinca

La diversitat cultural ha estat una constant al llarg de la nostra geografia i per parlar-nos d’aquest tema vàrem tenir un col·loquí amb el Sr. Genís Sinca.

Volíem que ens parlés sobre “Candel i els altres catalans” per entendre aquest fenomen conegut, l’experiència que va representar aquest fenomen des de tots els aspectes i l’extrapolació que es pot fer en la vivència actual al nostre entorn.

GENÍS SINCA (Manresa, 1970) és periodista i escriptor. Llicenciat en Ciències de la Informació (UAB), abans de dedicar-se a la literatura es va guanyar la vida com a model publicitari i venedor d’apartaments d’estiueig. Avui és un dels millors divulgadors culturals del país. A més de la de Paco Candel, és autor de les biografies d’Heribert Barrera, J. B. Cendrós i Eduard Punset, i d’un recull de peces biogràfiques de gran èxit, “Honorables catalans”. Ha col·laborat molts anys a RAC1 i TV3 fent perfils d’importants figures catalanes, va treballar de corresponsal a Itàlia per a premsa i ràdio i el 2013 va guanyar el Premi Josep Pla amb “Una família exemplar”. És el comissari de l’Any Candel, que commemora el centenari del naixement de l’autor.

A partir de l’estima que va viure a casa seva pels llibres i que ell ha sabut perdurar, ens deia com la lectura de Francesc Candel el va motiva a ell mateix a escriure.

Com a periodista volia comprendre com Candel va poder parlar d’un tema difícil i complex i esbrinar el seu secret i aquest va ser un objectiu personal. Secret que al llarg del dinar ens va anar compartint. Candel a més d’un gran escriptor també era un gran analista.

El pare de Candel va venir a Barcelona a trobar sort i va treballar en la construcció del metro i va poder obtenir una de les cases barates que es van construir al costat del port. Nostra senyora del Port, a on va poder viure amb la seva família i 500 famílies més de diferents procedències. Gent treballadora però en algunes ocasions també conflictiva.

El pare va poder assolir la feina de campaner a la parròquia del barri i aquesta vinculació al barri i el seu tarannà el va portar a ser actiu en dur a terme tasques pel barri.

En aquesta tasca d’investigació es va llegir els cinquanta-sis llibres de la bibliografia de Candel així com altres articles i conferències prèvies a conèixer-lo personalment. De fet, el secret estava ocult a la seva bibliografia i ja en el tercer llibre en va deixar empremta.
A “Donde la ciudad cambia su nombre” fa un retrat dels seus antics veïns de les cases barates a on ell va viure. Aquí en la seva obra ens relata com per error va transcendir a l’editorial el text integra de l’obra amb noms i cognoms. La publicació del llibre a on s’explicaven anècdotes compromeses com per exemple la de “El Perchas y el berbiquí” quan el Perchas va construir una dutxa publica per senyores paret per paret amb el seu dormitori. No cal tenir massa imaginació per entendre el que es pot fer amb un filaberquí i una paret quan hi ha curiositat per saber que passa a l’altra banda.

Una història de voyeurisme, va posar al Sr. Candel en una situació difícil i de risc de ser atonyinat, però sense voler va trencar un tabú entre la discreció, la defensa de la intimitat de les persones i també una certa voluntat de visibilitat, especialment per una gent que era invisible a molts ulls. Aquest capítol del llibre tal com ho explica en Candel és fantàstic.

Amb l’ajut del seu pare i un amic, es va haver d’amagar, però al tercer dia ell va voler afrontar els fets i va demanar disculpes a tots un per un als implicats, hi va haver denúncies i judici, però Candel no ho va deixar així. El que hagués pogut acabar malament en Francesco Candel ho va afrontar publicant un següent llibre explicant la història de la seva persecució en el llibre titulat “Dios la que se armo”.

En aquest llibre en Perchas no hi surt, però apareix un fenomen que destapa una mica el secret de la seva obra. La gent que surt al llibre se sent reconeguda, hi tenen una projecció. Fins i tot el Perchas s’hi troba a faltar i això li dona peu per escriure un següent llibre. “A cuestes con mis personajes”.

En Francisco Candel aprèn que la seva obra està donant resposta a una ànsia oculta d’una part de la societat, la gent amb la qual ell havia conviscut que demanava la seva visibilitat, però també una part d’una altra societat que hi volia o hi necessitava connectar. Més endavant ens va explicar com en Candel va tenir una projecció política.

Aquesta situació donà peu a una nova obra “Els altres catalans” a on per primera vegada resumeix tot el fenomen que ell ha viscut, la immigració, la marginalitat i la pobresa. En aquest moment la gent ja no volia ser invisible i demanava la seva veu amb noms i cognoms. Aquí rau una part del seu secret de l’èxit literari.

També perquè recull històries d’entrega i de generositat com la del Dr. Carlos Ribas. Aquest doctor decebut pel model assistencial tant del franquisme com del catolicisme de l’època, va voler iniciar tot sol la tasca assistencial i baixava a la llera de Montjuïc per tal d’ajudar mèdicament als menys afavorits. Va arribar a tenir més de 60.000 fitxes assistencials. Aquí la família Candel també hi va tenir el seu paper i va contribuir a enriquir el coneixement que Candel tenia del fenomen social que l’envoltava.

Aprofitant la seva competència a la parròquia, el pare de Candel va saber buscar un espai a on fer un petit dispensari a on el Dr. Ribas podia fer gratis la seva tasca assistencial.

No va ser l’únic cas d’altruisme. Una noia de disset anys de Vilafranca, Pepita Casanellas i Escofet, copsada per la manca de possibilitats de les nenes del barri del port, va voler contribuir a trencar la dinàmica que en el millor dels casos les portava a un destí de minyones i va iniciar una tasca formativa al barri.

Aquí també el pare de Paco Candel va contribuir a buscar un espai a on aquella noia poder dur a terme la seva tasca social. Avui aquell esforç és present amb l’escola de nostra senyora del port, que duu el seu nom així com el centre cívic de la Marina i molts avui avis i àvies de l’època que es van poder escolaritzar.

També va arribar al barri un mossèn obrerista, Jaume Cuspinera, amb una voluntat de poder ajudar a la gent del barri no tan sols amb la tasca evangèlica sinó amb un suport vital organitzant tota mena d’activitats socials, culturals i esportives.

També el pare de Candel va contribuir a la seva estança fent-li un lloc a on es podés instal·lar. Posteriorment en Jaume Cuspiunera es va enamorar de la Pepita i va ser un pretexta per Paco Candel d’explicar totes aquestes històries de lluita i de supervivència en un nou llibre amb el títol “Historia de una parroquia”.

Candel a més de ser un gran escriptor i observador va saber transmetre amb un llenguatge planer tot el que percebia al seu voltant que per damunt d’una gran pobresa econòmica hi flotava una gran riquesa humanística, sense oblidar la duresa i la violència que s’hi podia trobar.

Una lluita diària que requeria un gran esforç. El Dr. Ribas superat per les limitacions amb les quals havia de dur a terme la seva tasca va suggerir la necessitat de construir un dispensari més adient, amb equip mèdic, amb instrumental, amb personal… Semblava una tasca impossible, però l’espenta de la gent pot ser imparable.

El doctor va demanar ajuda al seu cosí, l’arquitecte Manuel Ribas i Piera, per mirar de fer un dispensari al barri i aquest també es va implicar per tal de dur a terme el repte de manera desinteressada. Avui és el cap de la Zona Franca al carrer del Foc, 112 porta avui el nom de Dr. Ribas.

El Sr. Sinca va adquirir amb les lectures un gran coneixement de la biografia de Candel i en la seva trobada li va transmetre la voluntat d’escriure la seva biografia. L’autor es va sorprendre doncs no veia sentit escriure un llibre de la seva biografia quan ell l’havia recollit extensament en 56 obres literàries. A on el secret de la seva obra era precisament que ell havia fet la seva biografia sense parlar d’ell mateix. Poder parlar d’ell a través de totes les persones que ell havia ajudat o l’havien ajudat a ell.

Aquí el nostre convidat va sorprendre el senyor Candel quan li va proposar explicar coses que potser ni ell mateix sabia. Aquest repte va obrir la curiositat de Candel i va ser el desllorigador.

El nostre convidat ens va explicar una història que va emocionar a Paco Candel i a tots nosaltres. El Sr. Sinca va poder esbrinar que el pare de Paco Candel buscava una habitació perquè el seu fill tingues un espai per poder escriure.

Aprofitant l’avinentesa de la construcció d’un nou dispensari podia ser una oportunitat per assolir-ho. En aquell moment l’arquitecte no ho va veure oportú, però aquesta acció del seu pare el va fer retrobar amb ell i el va fer emocionar. Veure com n’estava de compromès el seu pare amb les seves ambicions literàries.

El Sr. Sinca ens explicava la necessitat avui de parlar de Candel perquè el seu paper i el que significa pel seu moment no està prou valorat. L’esforç de supervivència d’una societat que s’ajudava, s’esforçava i com la manera seva d’escriure feia entenedor de manera planera i sense embuts el que passava al seu voltant.

Va ser agosarat en explicar les seves pròpies misèries, a vegades d’una manera involuntària i temerària com el cas del llibre “Donde la Ciudad cambia de nombre”, sense prejudicis amb noms i cognoms, però des d’aquest inici va perseverar sense prejudicis i al final el seu estil trencador va revertir el sentiment de la gent que s’hi va rebotar, però també es volia veure reflectida a la seva obra que en el seu moment també va esdevenir part d’una reivindicació compartida.

Fins i tot, com ens va explicar més endavant, la necessitat d’inclusió d’aquesta part de la societat també va ser entesa per les forces polítiques i va donar peu a una fase parlamentària del senyor Candel.

El compromís social amb els veïns era obligatori per ell si volia continuar vivint en aquest entorn i és aquest mateix entorn que l’espitja a l’activisme i a continuar publicant.

Tots els assistents estàvem superimplicats en el seu discurs, amè i fins i tot interpel·lats sovint pel nostre invitat que micròfon en mà i caminant entre nosaltres ens feia partícips del seu entusiasme, cosa que va donar peu a preguntes i intervencions. La primera era natural: en aquest panorama actual d’una nova immigració, què faria el Sr. Candel ara?

Les solucions mai han estat ni fàcils i evidents, tampoc ara, ens deia. Potser cal tornar a com es feien les coses abans, no es qüestionaven si eren fàcils, difícils o impossibles, senzillament es feia el que es podia amb l’ajuda de tots.

Segurament en Candel faria el que estem fent aquí, seure i parlar, empatitzar per interioritzar la situació de l’altre i exigir la dignitat pròpia i reconèixer la de l’altre.

Ens explicava que ell mateix li va fer aquesta pregunta al Sr. Candel quan va tenir l’oportunitat de conèixer-lo. Cal situar-se en la posició de l’altre, el pas de conèixer a l’altre és bàsic i no s’ha fet.

Sobre l’activitat política del Sr. Candel un assistent li va preguntar qui va fer el pas d’implicar al Sr. Candel a la política i concretament la seva incorporació a la candidatura del Senat del PSUC amb els Srs. Benet i Cirici.

Ens expilava que cal situar-ho deu anys abans quan se li encarrega al senyor i posteriorment conseller Max Canher la tasca de fer una col·lecció de llibres amb el títol de “Nosaltres els …”, sobre identitats que es trobaven en el nostre entorn.

En aquest context varen demanar al Sr. Candel la preparació d’un llibre de “Nosaltres els immigrants”. El Sr. Candel no va compartir el concepte del títol del llibre perquè incorporava un concepte “Nosaltres i vosaltres” que anava en contra del que ell volia assolir i d’aquí va sortir el títol de “els altres catalans”.

El títol com tots els títols de llibres de Candel són autoexplicatius i d’una manera clara i planera expressa la voluntat del seu contingut. Ja és en si una declaració de principis i que van ser interpretats no tan sols per la gent del PSUC que el van anar a buscar i li van demanar que es presentés a les eleccions sinó per un ampli ventall de la política del moment per tal d’incorporar a una part de la societat que tots necessitaven incorporar-la en un nou projecte democràtic de societat catalana.

Aquesta dicotomia de “nosotros/ellos” també la va recollir en el seu llibre “Un ayuntamiuento llamado ellos” a on denuncia la distància que hi ha entre l’administració i la realitat que vivia la gent, que era la realitat dels administrats.

Li preguntem, com a coneixedor que és de la trajectòria de Candel, quina és la principal base de coneixement de Candel. Ens explicava l’anècdota de quan la secretaria del Senat hi va contactar per tal d’incloure la seva trajectòria en la seva presentació, li preguntava sobre títols acadèmics, idiomes, càrrecs ocupats a la vida i ell contestava amb tota modèstia explicant que de tot això ell poc. A la pregunta de la secretaria de “… però a ver, usted que ha hecho”, ell va contestar amb tota modèstia “mire señorita yo solo he escrito 47 libros” (que eren els que ja duia escrits en aquell moment) i aquesta descripció amb modèstia, però amb una certa ironia, és el que figurava a la seva biografia “Sr. Candel que solo ha escrito 47 libros”.

Contestant a la pregunta, ens explicà que Candel aprenia del seu voltant, de la parròquia, mai va menysprear cap oportunitat de fer-ho de res ni de ningú. Sempre va pensar que tothom havia de tenir la seva veu i el seu vot perquè ell se sent part dels no escollits. Li agrada parlar i escoltar, buscar el contacte personal sense exclusions i en això basava el seu aprenentatge.

Vàrem comentar entre tots que aquest afany de supervivència, aquestes ganes de treballar el veiem també a tots els barris a on personal immigrant s’esforça i treballa, però també es genera una tensió sobre tots els recursos i infraestructures que sumat a una complicació administrativa fa les coses més difícils (avui és impossible fer un dispensari sense la pòlissa corresponent).

Un invitat destacava el nivell d’uns personatges amb una dedicació, una voluntat i uns principis que fins i tot als nivells més baixos de la nostra societat, des del Dr. Ribas i l’arquitecte Ribas fins a la Pepeta Casanelles o el mateix pare de Candel mostraven una saviesa i uns principis que actualment ens costa trobar al nostre voltant.

El nostre invitat, potser amb ànim de ser condescendent, ens deia que el nivell sempre ha estat el mateix. Ens deia que no li agrada ser negatiu i se sent en el deure de ser optimista. El món és cíclic. Avui és el que tenim i ha vingut per quedar-se.

La darrera pregunta va ser més punyent. Els països els fan els immigrants? De ser així l’idioma, la religió, els valors que ens aporten els immigrants avui són canvis molt significatius.

Ens explicava el seu cas personal a on la seva procedència d’una àvia molt franquista i un avi molt republicà semblava una parella impossible. Si mirem les procedències i les ideologies de fa cinquanta anys l’avui era impredictible. Ens costa veure com seran els canvis.

Els que van venir varen tastar una cosa que es deia “llibertat”, això a poc a poc va calant i genera transformacions.

El temps havia posat com una exhalació, és difícil per un cronista aficionat fer una crònica d’un professional de la ploma com és el Sr. Sinca, però el que hem extret és que ens ha deixat unes ganes immenses de recórrer l’obra del Sr. Candel i en especial també l’obra del nostre invitat el Sr. Genís Sinca publicada recentment “Candel la màquina d’escriure” (Ed. Espores) a on d’una manera més extensa, detallada i precisa recull les històries que amablement ha volgut avui compartir amb tots nosaltres en aquesta jornada.

Exhaurit el temps que hi podíem prestar el nostre president en nom de tots agraeix la presència del Sr. Sinca i donà per conclosa la jornada.