Ponent 231 : Sr. Ferran Gadea Gambús
Tema : «Salvat-Papasseit, entre l’avanguarda i el neopopulisme«
Aquest any 2024, ha esta el centenari de la mort de Joan Salvat-Papasseit. Va ser un poeta nascut a Barcelona el 1894 i va ser un dels màxims representants del futurisme a la seva època.
A Senior’s hem cregut adient parlar d’aquest aniversari també pel paper que va tenir a partir dels anys seixanta quan la seva figura que va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes i a part de la nostra joventut.
Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle xx i el seu recull de poemes “Poemes de la rosa als llavis” ha estat de lectura obligada a l’ensenyament secundari de Catalunya així com “La gesta dels estels” sense desmerèixer d’altres com L’irradiador del port i les gavines” o “Les conspiracions” per citar-ne d’altres.
Per parlar-nos d’ell vàrem tenir a un gran coneixedor de la seva obra, crític literari i historiador de la literatura com és el Sr. Ferran Gadea i Gambús.
Ferran Gadea és catedràtic de llengua i literatura catalanes i professor de la Universitat de Barcelona.
Si esperàvem tenir un dinar-col·loqui sobre els aspectes literaris de l’obra de Salvat Papasseit, un cop més el discurs del nostre ponent va superar àmpliament l’horitzó i vàrem poder parlar d’història, de política i també de poesia i literatura..
Certament per saber més de l’obra de Salvat Papasseit n’hi ha prou amb llegir l’obra de tants autors i especialment les del nostre invitat, però va començar explicant com l’escriptor que va morir ara fa cent anys a l’edat de trenta anys va ser un gran apassionat pel país i la societat en què va viure.
Ens recordava com en Salvat Papasseit va nàixer en el si d’una família molt humil al carrer Consell de Cent cantonada amb Urgell de Barcelona i com va quedar orfe a set anys quan morir el seu para en un accident laboral a les calderes del vaixell a on treballava. La seva infantesa transcorres en un vaixell-orfenat ancorat al port de Barcelona.
La seva biografia s’encaixa en un període a Barcelona molt intens, però també molt inestable, agitada i atemorida i sens dubte això té un reflex a la seva obra. Del noucentisme a la «Rosa de foc» era un període d’agitació social i des del punt de vista artístic es fa una crida a la irrupció de la renovació darrera del noucentisme. En l’àmbit mundial la Primera Guerra Mundial fixava un altre context que va donar lloc a un flux artístic de París a Barcelona com més endavant ens va descriure, que va tenir una influència cabdal a la ciutat i a Salvat en particular.
Més que una exposició o una conferència, la trobada va esdevenir és una constant intervenció dels convidats amb preguntes i comentaris a on el nostre invitat va anar cosint la seva exposició plena d’un continu recital de memòria d’alguns dels versos de l’obra de Papasseit que emmarcaven i donaven sentit al contingut de les seves paraules.
Vàrem poder parlar també del context social, econòmic i polític que es va generar a Europa a la I Guerra Mundial, de com Catalunya, Barcelona i les poblacions de la costa Catalana de Cadaqués al Maresme varen ser el refugi efímer d’un ambient cultural i artístic que fugia d’un París en crisi per l’esdevenir del conflicte bèl·lic que constrenyia el seu paper com a centre d’art mundial fenomen que es va reproduir més endavant.
En aquest sentit, ens va parlar de l’eclosió d’artistes que aquest fenomen han produït al voltant d’aquestes comarques que van ser el refugi o inspiració d’artistes com Miró o Picasso. Aquest fenomen efímer s’ha vist truncat cíclicament a Catalunya per política dictatorial que ho han foragitat.
Més recentment, un món més transversal i l’existència d’un art més revolucionari en contra de plantejament més burgès va donar més credibilitat en el marc europeu d’uns autors i unes obres com les d’en Salvat Papasseit i d’aquí la seva presència i actualitat en els nostres temps.
La seva vida tan volàtil i insegura va desenvolupar en ell una habilitat per absorbir i aprendre del seu voltant juntament amb un interès natural per cercar respostes i aquestes les va trobar en la gent de qui es va saber envoltar. Aquestes relacions li van permetre treballar envoltat de llibres i no va desaprofitar l’oportunitat de llegir tot el que li va caure a les mans.
No recollirem aquí la biografia del personatge que sí que ens va exposar el nostre invitat. Un fet descriptiu que si hi esteu interessats podeu trobar àmpliament a internet o a la biografia, però és sens dubte un exercici necessari per veure com passa de l’analfabetisme a una persona respectada en el món literari i autor d’una valuosíssima obre. Avui en diríem una persona amb una gran empatia.
Ens recordava com Salvat Papasseit era un jove pràcticament analfabet i aquest tema també va donar molt de si doncs ens va permetre debatre sobre l’educació en general i el personatge en particular que més enllà de 8 o 10 poemes més coneguts encara avui hi ha un gran desconeixement.
Un cop més ens va obsequiar amb un recital d’uns quants dels seus poemes que recordava de memòria, impossible de recollir en aquest relat no tan sols per l’allau de contingut sinó perquè es perd l’esperit i el context del moment viscut. Ho feia per evidenciar que no hi ha ningú a qui li apropis un poema de Salvat Papasseit i no li agradi.
El moment polític i social de la vida de Salvat també va ser tema de conversa, el seu esperit “anarcoide” era fruit d’una vivència personal i d’un entorn social molt determinat i més especialment en l’entorn barceloní. I el sentit d’aquest mot “anarcoide” que conté un concepte més ampli.
Sobre aquest concepte vàrem poder parlar sobre el sentit de les paraules. «Cristià», «anarquista»… i ell ho contraposava a mots més amplis com «cristianoide», «anarcoide»… i també va ser un debat interessant.
Als anys seixanta als setanta, artistes com Luis Llach, Mª Mar Bonet, Ovidi Montlló entre d’altres, varen posar a Salvat a la vista mitjança la lletra d’algunes cançons i va ser així com alguns de nosaltres fórem coneixedors de la seva obre i el recordem a vegades de manera inconscient. Indiscutiblement, és un gran poeta amb poesies molt subtils.
La conclusió sobre el personatge era que va ser un jove -va morir amb trenta anys- llest, sensible, amb unes ganes immenses d’aprendre, amb una voluntat de millora del seu entorn, compromès i mundialista. Un poeta té la necessitat de ser revolucionari per aconseguir l’home nou i veure l’art com a mitja sense estar al servei de cap ideal ni cap classe social.
Ens va parlar de l’aspecte més íntim, personal i familiar a on sens dubte també hi ha aspectes més qüestionables, però també tingueren un pes important en la seva trajectòria. La seva malaltia –va morir de tuberculosis i ho va mantenir en secret fins i tot a la seva dona-, l’amor a les seves filles, la presència de la seva amant de la qual sempre en va preservar la identitat o la relació amb la seva muller especialment a la mort de la seva filla petita Núria també per tuberculosis, formaven part d’una societat i d’un moment transgressor, llibertari que com tot té les seves llums i les seves foscors.
Va ser sens dubte un passeig per uns escenaris i uns moments socials, culturals i artístics que massa sovint arrossegats per l’actualitat del moment queden arraconats, però que aquest cop a Senior’s els hem volgut tenir molt presents aprofitant una onomàstica. Ho tornarem a repetir.
El més interessant és el que no es recull en aquest petit relat i que tan sols roman en poder dels que vàrem assistir al dinar-col·loqui.
Exhaurit el temps, en nom de tots, el nostre president va agrair la seva presència esperant poder comptar amb ell més quan ho cregui convenient com a conferenciant o com a invitat en algun dels nostres col·loquis. Amb aquestes paraules vàrem donar per conclosa la trobada.
(Crónica Josep Ballart Guasch)
Galeria de fotos:
