Prof. Francesc Reventós

Puntualment, el nostre President fa una breu presentació del ponent d’avui, a qui una majoria dels assistents ja coneix.  Ens avança també que el pròxim 23 d’octubre tindrem com a ponent la Sra. Blanca Garcés investigadora del Cidob.

 En Francesc Reventós es professor de Tecnologia Energètica i Seguretat Nuclear de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Doctor Enginyer i Llicenciat en Filosofia. A la seva vida professional es distingeixen  dues grans etapes, de durada equivalent: la primera com a enginyer del sector elèctric, la segona com a professor universitari. De la primera etapa cal destacar que va ser responsable d’Anàlisi Dinàmica de les centrals d’Ascó i  Vandellòs II.

A la segona, esdevé professos agregat del Departament de Física i de l’Institut de Tècniques Energètiques de la UPC, amb responsabilitat docent  i de recerca en àrees de Termo-Hidràulica i Física de Reactors, Tecnologia Energètica i Seguretat Nuclear.

Al 2002 va ser investigador visitant al Massachussets Institute of Technology (MIT).

En l’àmbit internacional, ha cooperat amb universitats com Grenoble, North Carolina, Penn State, Pisa, Purdue, Texas ARM, Zagreb, així com amb laboratoris i enginyeries d’arreu.

La seva recerca ha comptat en moltes ocasions amb l’impuls d’institucions com ara el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i la Nuclear Energy Agency (NEA)  de l’OCDE. En el camp del assaig literari es autor del llibre “El camí de la conversa” que consisteix en un recull de reflexions de filosofia quotidiana.

La presentació comença amb una primera afirmació contundent: les nuclears han d’estar al servei de la humanitat. Si això no es encara així, es deu sobretot a qüestions polítiques. Es parla més dels problemes col·laterals que de l’essència. Les nuclears intervenen en una transició energètica que es presenta complexa i amb dos objectius ecològics associats que són “Descarbonitzar” i “Assolir la sostenibilitat” i que convé diferenciar.

“Descarbonitzar” vol dir reduir la quantitat de CO2 present a l’atmosfera. Aquesta és avui una de les causes principals del canvi climàtic o escalfament global.  El seu excés s’ha anat produint al llarg dels últims 200 anys degut bàsicament a la utilització d’energies fòssils amb grans quantitats. L’augment demogràfic i les desforestacions han contribuït també negativament.

“Assolir la sostenibilitat” vol dir aconseguir la compatibilitat del ritme de vida de la humanitat amb el planeta i els seus ecosistemes. A la llarga aquest segon objectiu ens portarà a una producció d’energia 100% renovable.

Aquests dos objectius tenen una proximitat però també unes diferències rellevants tal com s’explica en el llibre “Transició Energètica. Què és urgent? Què és important?” del propi Francesc Reventós.

Per descarbonitzar hem d’aturar el fòssil i, climatòlegs i científics han establert com a fita concloure amb èxit les tasques corresponents abans de l’any 2050. Per a assolir la sostenibilitat hem d’estabilitzar la demografia i també l’activitat humana mitjançant una producció i un consum responsables. Hem d’esdevenir sostenibles en una societat canviant com ara l’actual.

Les xifres avui són alarmants, per bé que portem 25 anys treballant-hi i que s’han instal·lat una quantitat notable d’energies renovables, el consum de fòssil no ha disminuït i segueix ancorat al 80%. Pel que fa a la demografia i sobrietat, la primera globalment segueix creixent i no s’ha trobat encara una manera sòlida d’implementar la segona.

Es requereix un esforç combinat de les COP, els governs, les empreses i els grups científics, i una decidida presa de mesures correctores per part dels actors principalment responsables amb els corresponents pactes per portar-les a terme.

Què poden fer les nuclears avui? Quins altres dubtes tenen els polítics i la ciutadania pel que fa les nuclears? Aquestes són les dues preguntes a respondre a continuació.

Les nuclears poden contribuir a la urgent descarbonització. Una tasca amb xifres com les mostrades necessita l’ajuda de tot aquell que pugui aportar. El caràcter descarbonitzador de l’energia nuclear va ser posat en dubte en el passat. Avui el dubte es pot considerar resolt. Estudis seriosos han establert les quantitats de CO2 produïdes per kWh elèctric produït. Això permet classificar les produccions d’energia com fonts amb “baix” o “alt” contingut en carboni i d’aquí surt el llenguatge utilitzat actualment.

Les nuclears poden aportar robustesa i versatilitat al sistema elèctric. Poden regular càrrega, i així ho fan a sistemes elèctrics com el francès, amb uns temps d’actuació raonables. Poden ser útils durant una transició d’un sistema on cada cop més coexisteixen elements de sempre com les grans centrals amb d’altres totalment nous com els recursos renovables o distribuïts. Quan més incertesa tenim al voltant del comportament esperat de les condicions ambientals i de contorn, més necessitats estem de robustesa. La transició energètica entra de ple en aquests principis donat que no és altra cosa que el re-disseny del nostre sistema de producció i consum d’energia. Indirectament aquesta fortalesa ens portarà un benefici addicional i ajudarà a la diplomàcia en el seu propòsit d’expandir el caràcter descarbonitzador a tots els països del món i a facilitar el pacte amb els productors de combustibles fòssils.

Passem a les altres preguntes de la ciutadania. La primera és relativa a la seguretat. Pel que fa a la seguretat convé recordar la quantitat de treball d’anàlisi d’escenaris de risc i d’accident dut a terme per organitzacions i persones dedicades exclusivament a aquest tipus d’enginyeria. El tractament que a Occident es fa de la seguretat nuclear pot ser considerat més que correcte i més que raonable. S’han anant prenent les accions correctores, davant d’incidents més  o menys rellevants, i aquestes mesures s’han implementat a totes les centrals del món. També es recorden detalls tècnics de conceptes tals com la seguretat inherent. Això és, situacions on el propi progrés de l’escenari accidental porta inherentment a l’aturada del reactor i el control total de la situació. Com exemple s’exposa com l’escenari Txernòbil, físicament no pot tenir lloc en un reactor com ara el d’Ascó. Les nuclears actuals a Occident són raonablement segures.

La segona pregunta es refereix als residus de les nuclears. Breument convé recordar que la tecnologia dels reactors nuclears va ser ideada comptant amb un reciclat inherent del que constitueix el seu “residu” més rellevant, és a dir, del seu combustible usat. Fa 40 anys i per raons connectades amb la no-proliferació d’armes, Estats-Units va prohibir tal reciclat i avui les centrals consideren el seu combustible usat com a residu i l’emmagatzemen seguint un procediment estudiat i acceptat. Al marge d’aquest breu apunt, i de què també es parla de tornar a la idea inicial de reutilització del combustible usat, si tenim presents les vides útils per a les nuclears actuals, existeixen càlculs de volums de residus amb resultats raonables.

La tercera pregunta es relativa al futur i es concreta en dos temes: els dissenys de futur i les reserves d’urani. Entre els diversos dissenys de reactors per al futur destaquen els SMRs (Small Modular Reactors). Es tracta d’uns reactors de potència limitada pensats per a ser manufacturats a fàbrica, traslladats a l’emplaçament on es connectarien a consums localitzats. Disposarien d’un funcionament extens amb uns temps llargs entre recàrregues. Un nombre important d’aquests estan en procés de disseny i d’avaluació prèvia. Pel que fa a l’urani, avui encara és abundant i res no fa pensar en una escassedat imminent. Després de l’urani pot venir el tori que per captura neutrònica esdevé físsil i pot ser utilitzat com a combustible nuclear. També és l’hora de recordar que com a minerals que són, no són per sempre.

Què fer avui? Les nuclears semblen indispensables en la primera fase de la transició energètica on tenim una tasca difícil de descarbonització. Són també enormement útils per a produir robustesa en el sistema elèctric. Entre els beneficis indirectes hi ha la possibilitat d’ajudar a fer viable l’extensió de la descarbonització a països sense recursos contribuint a l’equitat general. Les nuclears com el seu combustible no són per sempre però han de ser altament aprofitables durant un temps considerable crucial per a una transició exitosa. A Espanya correspon doncs allargar la vida útil de les nuclears fins a que es vegi “el final del túnel” o per defecte fins a 2050. Acompanyades d’unes bones estratègies de sobrietat i demografia, les nuclears, tot i no ser la solució de tot, formen part del camí que ens porta a una transició vàlida i un futur, a la llarga 100% renovable.

Galeria de fotos: