Sra. Blanca Garcés

Volíem tractar el tema de l’emigració i com ens ha passat altres cops a Senior’s Club Empresarial els fets se’ns han avançat i han posat el tema encara de més actualitat.

Ho vàrem debatre de la mà d’una excel·lent coneixedora del tema, la Sra. Blanca Garcés.
Blanca Garcés és investigadora sènior de l’àrea de migracions del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs). Doctora cum laude en Ciències Socials per la Universitat d’Amsterdam i llicenciada en Història i Antropologia per la Universitat de Barcelona.

Va rebre el premi a la millor tesi doctoral en sociologia defensada als Països Baixos el 2009 i 2010. Des de fa més de vint anys, es dedica a l’estudi de les polítiques i discursos sobre la immigració, l’asil i la inclusió social des d’una perspectiva comparada.

L’interès que va suscitar el tema de debat i la nostra ponent es va veure reflectit pel nombrós nombre de socis i simpatitzants que ens varen acompanyar.

Va començar el seu relat sobre la base de tres qüestions:
1. Necessita Europa immigració?
2. Per què Espanya té un dels percentatges més alts d’immigració de la UE?
3. Com gestionem la immigració en comparació a altres països? I com la
podríem o la voldríem gestionar?

El detall i el contingut de la seva excel·lent exposició va fer difícil recollir-ho en la crònica. La nostra ponent va tenir la gentilesa de deixar-nos els seus apunts i us recomano la seva lectura, ja que el seu contingut em seria molt difícil de recollir en la brevetat de la crònica. Hi podeu accedir a través de l’enllaç al final de la cronica i gràcies a l’amabilitat de la nostra invitada, ens queda com un document de referència pels socis i amics que amb freqüència fan servir la nostra web com a recordatori de temes que sovint tornen a adquirir notorietat, en aquest sentit, el detall de la nostra ponent de deixar-nos els seus apunts té un gran valor.

Al final, la xerrada va donar peu a un interessant debat sobre límits de creixement i fins a quin punt els països receptors són l’origen del fenomen en la mesura que es visualitzen com centres d’atracció de la immigració quan tenen una gran oferta laboral.

Un comensal va qüestionar el model de creixement demandant una societat més austera que no actues com un imant respecte a la immigració amb un mercat laboral tan absorbent.

Ens deia la Sra. Garcés que la solidesa i l’estabilitat i la seguretat que dona la nostra societat sempre serà un factor atraient, però també veiem no tan sols a Almeria (Mijas) sinó a altres llocs que hi ha sectors (agrícola, cuidadores o altres) que no volen ser atesos per oferta local. Hi ha una certa hipocresia a Europa perquè Europa també vol tomàquets grans, bonics i barats, també vol una societat d’oferta de serveis que comporten nous mercats laborals. Hi ha una demanda i gent disposada a donar-hi cobertura.
Pel que fa a qüestions que varen sorgir en el col·loqui, el fet identitari i l’idioma també formen part de les preocupacions de la població. No s’està fent, cal aprofundir en facilitar l’accés i l’aprenentatge de l’idioma com als anys vuitanta. Polítiques com el “Digui digui” no tan sols feien el català més proper sinó que es veia com una eina de millor qualificació i igualtat d’oportunitats per la població immigrant respecte als que ja dominaven l’idioma català.
Ens deia com falla el sistema educatiu, tenim una alta tassa de segregació social i educacional, una alta tassa de fracàs escolar. Què serà de la segona generació? Cal centrar els esforços en aquesta segona generació amb polítiques socials, educatives, de lleure més enllà de la política migratòria i cal aconseguir que les dones aprenguin català si més no que ho percebin com una oportunitat per als seus fills com ho van fer les dones als anys seixanta.
Si no ho fem podem patir que la segona generació no se senti part del “nosaltres” si no tindrem una societat fragmentada i de la fragmentació a l’autoritarisme hi ha un pas.
Ens centrem en problemes petits, integrar 5000 “menes” en un context que ens entren 600.000 nous immigrants a l’any.
Una nova qüestió va sorgir entre els assistents, Merkel va plantejar integrar un milió de refugiats, tenim guetos de tercera generació ¿… I Europa no té un problema amb la integració?
Ens comentà el cas del Regne Unit amb una política d’immigració zero i una realitat que s’imposa amb un creixement exponencial alimentant la desconfiança i els extremismes.
Ens deia la Sra. Garcés que a Europa tenim models molt diferents i narratives molt diferents. Per què la immigració s’ha convertit en un tema tan central? Gran part de l’exaltació té a veure amb temes d’identitat i la relació amb l’estat i la política. La desconfiança en l’estat i ens deia com aquesta desafecció és la porta a l’extremisme.
També passa a altres llocs com Hongria i la immigració acaba sent el cap de turc i tenen a veure amb els models productius. Ens parlà de Detroit versus Silicon Valley quan l’estat del benestar entra en retrocés, els joves no veuen futur i s’inicia una deriva cap a l’extrema dreta. “El malestar és real per damunt de la realitat” i no en podem minimitzar els orígens.
Vàrem poder tractar el tema de la delegació de competències, però això no implica la definició de polítiques sinó tan sols la gestió. Un canvi de polítiques ha d’anar acompanyat de la solidaritat entre els estats membres de la UE i el respecte a les persones i als drets civils. Polítiques com el retorn als estats d’origen es veuen abocats a la negativa d’aquests països perquè té també per ells un cost polític molt alt.
Per resoldre el tema de la immigració cal un replantejament a fons del nostre model econòmic i social i ens feia referència al llibre de l’autor holandès Hein de Haas “Els mites de la immigració” a on recull un relat sobre mites i realitat.
Sobre el creixement de l’extrema dreta vàrem poder debatre el fenomen i ens qüestionàvem si veuríem un creixement un una davallada i ens preguntàvem si era un cicle o quin marge hi havia per poder-ho contenir o si el món que havíem viscut a la segona meitat del segle XX era un món que no tornaria.
Creiem que el que havíem considerat normal durant la segona meitat del segle XX tan sols era el fruit d’unes circumstàncies concretes i que altres circumstàncies porten a altres normalitats. Enfront d’un món posterior a la WWWII en cerca d’uns drets humans, uns tribunals internacionals de garanties avui tenim acció directa com veiem a Gaza, o Ucraïna o als mateixos EU amb accions de la Guàrdia Nacional a ciutats demòcrates o al mar del Carib.
Un invitat va fer referència al fet que la reacció a la immigració no es pot veure com un problema sinó a una reacció pròpia de la naturalesa humana, la por a l’estrany i la nostra herència tribal.
La Sra. Garcés ens deia que aquesta és una raó per la qual al final el debat va per la identitat, però aquest “nosaltres o ells” és mutable, les fronteres, els territoris es van redefinint i hi ha aspectes homogeneïtzadors. Al final el canvi climàtic o una epidèmia mundial ens pot posar a tots al mateix bàndol.
Com respondre al discurs de l’extrema dreta? En un context de pors freqüents i crisis freqüents cal compaginar drets amb seguretat. Cal invertir el paradigma de la por i pensar que “la nostra seguretat depèn dels seus drets”.
Un comensal va preguntar sobre els efectes obtinguts dels pactes subscrits amb països nord-africans per limitar la immigració. En aquest sentit, vàrem poder debatre sobre la instrumentalització de la immigració no tan sols a casa nostra sinó també per part dels països d’origen. De fet, l’entrada d’immigrants que veiem pels mitjans de comunicació oculta els dos milions a l’any que entren per l’aeroport i no venen precisament del nord d’Àfrica.

Ens explicava que el futur és incert, si fan anys en les previsions del CIDOB (Centre d’investigació en relacions internacionals amb seu a Barcelona) valorava com a temes centrals per l’any 2026 el pla europeu “Next Generation” o el canvi climàtic, a finals del 2025 estem centrats en les polítiques d’armament o el risc d’un enfrontament armat. Noruega està fent retallades en temes d’investigació, en universitats! Per què? Estan reservant recursos pel pressupost militar.
Estem en un punt a on les coses que veiem molt lluny no podíem pensar que ara les tenim a tocar i que no ens afectaran. Al final com ens deia al principi, la realitat potser ens posarà a tots del mateix bàndol i mentrestant a Catalunya cal continuar buscant la integració amb més recursos per evitar un rebuig i millorar la convivència.
Recordo la seva frase “la nostra seguretat depèn dels seus drets”.
La sessió va ser llarga, densa i plena de contingut, en acabar el nostre president va agrair la presència de la nostra convidada i va donar per tancada la sessió.

Enllaç: 

https://drive.google.com/file/d/1EyPTWCHbRvYMkarOekmjbZHwmJL5SjWt/view?usp=sharing

(Crònica Josep Ballart)