Ponent 234 : Prof. Jordo Galí
Tema : «Son molt alts els impostos a Catalunya?»”
La concreció del pressupost és el tret més important d’un Estat modern i democràtic. Els ingressos, basats en uns impostos, universals, justos i raonables són la base que permet cobrir les demandes d’una societat avançada i protectora de drets. En temps convulsos com els actuals, es generen molts dubtes sobre la idoneïtat i els volums de càrregues impositives i la seva justa distribució.
A Espanya, l’estat autonòmic, facilita polítiques fiscals que, en certa manera, atempten, contra la igualtat impositiva, afavorint desplaçaments d’empreses i població, en funció de millores fiscals.
Per parlar-nos d’aquestes peculiaritats tenim avui amb nosaltres el doctor Jordi Galí, que sota el títol «Són molts alts els impostos a Catalunya?», ens farà una explicació exhaustiva sobre la realitat a casa nostra.
Darrerament, el Sr. Galí va publicar un interessant article al diari ARA sota el títol «Històries d’impostos a Catalunya: Malena, la Reina del Polo» que us recomanem llegir, a on exposava la contradicció fiscal que es dona en ingressos en funció de la seva procedència i ens va resultar molt interessant.
El professor Galí (Barcelona 1961) és un reconegut economista espanyol i un dels investigadors més importants de la nova síntesi keynesiana. (https://es.wikipedia.org/wiki/Neokeynesianismo).
Doctorat l’any 1989 pel prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) ha estat docent a diferents universitats nord-americanes i va retornar a Catalunya per exercir la seva activitat a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Actualment, és investigador Sènior al Centre d’Investigacions d’Economia Internacional (CREI) pertanyent a la Pompeu Fabra i ha estat assessor del Banc Central Europeu, de la Reserva Federal i altres bancs centrals.
Amb una extensa trajectòria i un llarg currículum va ser galardonar amb el Premi Fronteres del Coneixement de la FBBVA.
De la seva bibliografia destacaríem la seva obra «Monetary Policy, inflation and the business cycle» (2008) que és encara un dels textos de referència sobre els models d’equilibri general dinàmic estocàstic neokeynesià.
Per damunt del seu elevat nivell acadèmic ens va cridar l’atenció la seva capacitat pedagògica per fer-se entendre amb exemples planers com el descrit en l’article referit del diari ARA i esperem poder-ne gaudir plegats.
En Toni Brunet ens va fer una extensa presentació del nostre conferenciant, destacant-ne les capacitats i el reconeixement rebut, tant a casa nostra com a l’estranger, amb les seves participacions en diferents organismes i institucions.
El Dr. Galí, que prèviament ens ha distribuït un plec contenint el que serà l’eix vertebrador de la xerrada, comença la seva exposició, aclarint alguns dels conceptes que han de quedar clars quan ens enfrontem amb aquests temes: que entenem per pressió fiscal; els impostos amb relació al PIB, i ens presenta cinc arguments freqüents sobre la fiscalitat actual a Catalunya, alguns dels quals es poden posar en dubte o són clarament qüestionables.
«La pressió fiscal és molt baixa»
Aquest indicador, definit com la ràtio entre els impostos i el PIB, està distorsionat, per l’evasió fiscal, que és alta al nostre país i pel nivell i distribució de la renda. Ens presenta un quadre comparatiu de la pressió fiscal als països de l’OCDE, on Espanya forma part del grup de països amb pressió fiscal per sobre de la mitja. Tenint en compte això, l’afirmació que la pressió fiscal és baixa, és qüestionable.
«Tenim moltes despeses que cal finançar»
Podem descompondre la despesa pública per capita com el producte de tres factors: Despesa amb relació a Impostos, pressió fiscal i PIB per capita. Els dos primers tenen límits clars al seu creixement. L’únic factor que no té límit és el PIB per capita.
En el debat polític només se solen tenir en compte la Despesa/Impostos i la pressió fiscal com a factors que influeixen la despesa per capita.
És important la relació positiva entre Despesa Pública per capita vs. PIB per capita. En el quadre que ens presenta, Espanya ocupa una posició intermèdia.
Això afecta el model de creixement. Hi ha dos models de creixement, l’extensiu, augment del PIB per augment de la població, i l’intensiu, amb augment de la productivitat com factor darrere d’una millor ràtio PIB/Població.
Catalunya té un creixement extensiu, confirmat per les dades dels últims trenta anys. En el que portem de segle ha crescut per sobre del 30%, però d’acord amb augmentar l’ocupació, en general de baixa qualitat. En un quadre del creixement acumulat, entre el 2000 i el 2022, basat en el PIB per capita, per als països de l’OCDE, Espanya està en dotzena posició per sota de la mitja i Catalunya la divuitena, només superada, a la baixa, per Itàlia.
«Hem de reduir la desigualtat»
En principi, tots hi estem d’acord, però no sempre es legisla i s’actua en aquest sentit. El Dr. Galí ens presenta dos quadres de simulació fiscal, per dues persones, germans, professionals ben remunerats, residents a Catalunya i Madrid respectivament, on el resident a Catalunya suporta, entre IRPF i Patrimoni, un total anual de 46.000 € més.
Més diferència en el cas d’aplicar-se l’impost de successions. Amb dos fills hereus en ambdós casos, els residents a Catalunya, pagarien 640.000 € més.
Encara que hi puguin haver alguns petits factors compensatoris, les diferències són paleses.
Aquestes situacions poden provocar dilemes de localització de negocis i domicilis, amb efectes induïts, com pot ser la disminució dels incentius d’estalvi, que desapareixen per la persistència anual de l’impost de patrimoni. Som l’únic país europeu que el manté. També es posa en dubte la seva progressivitat. De fet, pels trams més alts es produeix una regressió, deguda bàsicament, a les bonificacions que afecten les participacions empresarials (familiars).
El Dr. Galí ens fa un comentari sobre el cas de la Malena C, en un article publicat per ell mateix al diari ARA, on s’evidencien totes aquestes disfuncions. Reducció del 95% de la base imposable del valor de les accions, amb participació individual del 15% o familiar del 30%.
Aquestes situacions de desigualtat poden afavorir el frau fiscal.
L’impost de Transmissions Patrimonials, no té una justificació de distribució fiscal, és simplement confiscatori.
«Els impostos alts només afecten una minoria…»
Però això no justifica impostos discriminatoris en funció dels orígens del patrimoni o de les rendes.
No s’ha de menysprear l’impacte que una minoria pot tenir en els ingressos públics, ja que els ciutadans amb rendes altes paguen molts més impostos que aquells amb rendes baixes. És important que no marxi o que deixem d’atreure’ls.
La conclusió el Dr. Galí, és que si volem continuar amb l’actual model de creixement, NO paguem impostos molt alts. No caldria canviar res.
En canvi, si volem un país atractiu per una ocupació de qualitat, amb professionals qualificats, i redreçar la decadència de les últimes dècades, SÍ. Són molt alts i, en alguns casos, discriminatoris i regressius.
A partir d’aquest moment, s’ha obert un torn de preguntes, variades, que han sigut respostes pel nostre ponent. Altres més específiques han quedat sense resposta.
El nostre president ha tancat l’acte, fent obsequi al Dr. Galí d’un lot d’escumosos, per agrair-li la seva presència entre nosaltres, deixant oberta la porta a una futura presència.
(Crónica Ignasi Torra Roca)
Galeria de fotos
El Sr. Galí va posar a la nostra disposició una presentació que va fer servir com a guió de la seva xerrada power point
articles citats a la jornada articles
